Sánchez torna a insistir en la millor economia del món referint-se a Espanya i considera que s’ha entrat en un triangle virtuós “de creixement, progrés econòmic i justícia social”. Cal veure el que dóna de si un sol reportatge a The Economist, perquè aquesta és tota la base de la fabulació de Sánchez. Que ho repeteixi una i altra vegada no ho fa més cert; al contrari, ho converteix en una paròdia pel simple contrast amb la realitat.
Recordem què va dir el setmanari anglès:
The Economist va publicar l’article l’11 de desembre de 2024, declarant Espanya com la millor economia entre els països de l’OCDE per a l’any 2024.
Les causes concretes d’aquesta afirmació es basen en cinc indicadors clau:
- “Creixement del PIB: S’espera que superi el 3% el 2024”. Degut en gran mesura a l’entrada massiva d’immigrants. Va créixer la població, va créixer el pastís, però com que els comensals eren molts, aquest creixement no es va reflectir en la renda per càpita.
- “Rendiment borsari: La borsa espanyola va registrar un increment del 17% en un any”. Però la borsa a Espanya, dominada per grans grups inversors internacionals, no és un bon reflex de la situació econòmica del país.
- “Inflació subjacent: Espanya es va situar en la tretzena posició en aquest aspecte”. Però no ha estat així amb els béns de primera necessitat com els aliments.
- “Reducció de l’atur: Va assolir el nivell més baix en una dècada”. Amb un canvi significatiu en les estadístiques amb els fixos discontinus, que, sense treballar, no compten com a aturats.
- “Balanç fiscal: Espanya va ocupar la desena posició amb menor dèficit primari”. Però a base, com veurem, d’un espoli fiscal notable.
Altres països que van ocupar posicions destacades al rànquing van ser:
- Irlanda: 2a posició
- Dinamarca: 3a posició
- Grècia: 4a posició
- Itàlia: 5a posició
La pròpia publicació advertia: “És important destacar que aquest rànquing mesura la millora econòmica durant el 2024, no necessàriament el nivell absolut de desenvolupament econòmic”.
De totes aquestes notes al marge, Sánchez no en considera cap.
Vivim sota la millor economia del món, però certament no per a la majoria dels ciutadans, que han vist com en els últims quatre anys la recaptació fiscal ha crescut un 51,77%, una xifra exorbitant, que surt de les nostres butxaques, i a un ritme del 15,1% el 2021, 14,4% el 2022, 6,4% el 2023 i 8,3% l’any passat.
Sobretot, a causa de la inflació, el govern s’ha negat sistemàticament a qualsevol ajust fiscal per disminuir els seus efectes negatius en les economies de famílies i empreses. Ha preferit recaptar molt i repartir una mica a través de determinades rebaixes puntuals en l’IVA i altres mesures d’aquest tipus, sota el criteri, gens desencertat per part seva, que el ciutadà tendeix a ignorar aquests increments de recaptació fiscal generalitzada, mentre que el repartiment de diners genera molta atenció. El primer gairebé no surt als mitjans de comunicació, i el segon sempre rep una notable atenció.
És modèlica una economia que es dedica a esquilmar d’aquesta manera els seus propis ciutadans? O és que la dèbil consciència cívica del país permet aquests excessos? Perquè es tracta d’això.
El govern ha deixat podrir el problema de l’habitatge fins a l’extrem que els joves, que ja no ho són tant, els de menys de 35 anys, en la seva major part continuen vivint amb els pares, en un 80%, perquè el seu salari no els permet emancipar-se, i molt menys pensar a formar una família. Al mateix temps, retalla encara més els ingressos a través d’aquestes recaptacions fiscals tan exagerades. No només això, sinó que manté l’IVA de l’habitatge en un 10%.
Tot això succeeix quan l’informe sobre “Homologació salarial 2007-2023” d’ICSA i ESADE assenyala que el salari dels empleats, és a dir, de la immensa majoria, encara no ha aconseguit recuperar el nivell de la inflació acumulada. Aquesta ha estat d’un 39,7% des d’aquella data, mentre que el conjunt de salaris dels empleats només ha assolit el 38,3%. La retribució dels directius encara ha quedat més curta, amb un 29,3%, però els grans afectats han estat els comandaments intermedis, que només han vist créixer els seus ingressos laborals en un 22,7%, a 12 punts de la inflació.
Si a tot això s’hi suma la elevada recaptació fiscal, és evident que en termes reals els ciutadans han perdut poder adquisitiu, sobretot la classe mitjana, tot i que, en general, el problema afecta tots els assalariats que no han vist els seus salaris adaptar-se a la inflació.
Si bé és cert que Espanya aconsegueix bones taxes d’ocupació en els darrers anys, també ho és que la categoria de fixos discontinus encobreix una bossa d’atur que segueix costant molts diners a l’erari públic, sense que per això haguem deixat de ser el fanalet de cua a la Unió Europea. La nostra taxa d’atur al segon trimestre del 2024 era de l’11,6%, per sobre de la de Grècia, el penúltim país, amb un 10,1%.
Loading ...
