El partit socialista, Sánchez i Illa s’entesten a vendre una Catalunya pacificada quan la realitat amaga una societat absent de les seves responsabilitats públiques, fins i tot de la política, i frustrada en els seus propòsits.
Només cal mirar el Parlament per constatar-ho. Qui lidera l’oposició? Ningú, un fet insòlit quan el govern només té 41 diputats d’un total de 135. És clar que, a la casa de govern del davant, a la Pl. de Sant Jaume, el governant només té 10 regidors de 41, i tampoc ningú coneix qui lidera l’oposició. Això sí, gaudeix de la submissió dels Comuns i el seu gen d’Iniciativa per Catalunya, i del seguiment d’ERC que, segons el pactat, o bé haurà d’acabar amb una ruptura sorollosa, perquè no hi haurà ni Pacte Fiscal, ni Traspàs tangible de Rodalies, ni condonació del deute del FLA, o bé continuarà pagant el seu desprestigi en una hemorràgia de vots.
En aquest escenari cal situar els reptes que ha d’afrontar Catalunya: dues xifres resumeixen la situació. El 1995, el PIB de Catalunya significava el 18,8% de l’espanyol. Exactament la mateixa proporció que regeix actualment; a això li podríem dir estancament. Però si mirem el que realment importa per al benestar dels ciutadans, que és el PIB per càpita, llavors es nota: ens hem mantingut gràcies a importar immigrants amb poc capital humà i, per tant, de baixa productivitat.
El resultat és que si aquell any el nostre PIB significava el 121,4% de l’espanyol, i per tant més d’un cinquè superior, ara s’ha reduït al 114,5%; hem perdut pràcticament 7 punts en una dècada. I això ja no és estancament, és regressió. I si consideréssim la multitud d’indicadors socioeconòmics i polítics disponibles a escala europea en els àmbits regionals, constataríem la mediocritat en què es troba instal·lada Catalunya sense que es percebin elements de millora i, més aviat, del contrari, com indica el mal estat de tres serveis bàsics del sistema de benestar: educació, sanitat i dependència.
Hi ha molta feina a fer en aquests tres capítols. Hi ha un aspecte immediat de senzilla aplicació, que tindria com a resultat la millora parcial, el substancial en tots aquests serveis: la seva desburocratització, simplificant processos, d’una banda, i, de l’altra, en els centres sanitaris i a les escoles, incorporar personal per a la gestió administrativa, alliberant metges i personal sanitari de la ingent tasca burocràtica.
A continuació es presenta una llista de reptes a curt termini ben coneguts:
- Aprovar els pressupostos del 2025 en temps i forma.
- Iniciar de manera efectiva l’assumpció dels traspassaments de Rodalies, a partir d’aquest mateix mes de gener i amb resultats tangibles per a l’any en curs.
- Concretar el pacte sobre finançament que va tancar amb Esquerra Republicana, explicar-nos en què consisteix, i iniciar la negociació amb el Govern espanyol.
Aquestes tres qüestions importants no esgoten, evidentment, tot el panorama. L’aeroport i la seva ampliació continuen sent una assignatura pendent. La seguretat ciutadana és un problema en totes les seves dimensions i, fins ara, l’únic que hem vist és una cessió competencial en l’àmbit de la coordinació policial.
Ha funcionat a la inversa de l’habitual: en lloc de guanyar una competència per al Govern de la Generalitat, ha estat el Govern espanyol qui ha penetrat en el sistema de coordinació de la policia de Catalunya. Això es podrà veure com a positiu per part d’alguns, però és difícil que, des de l’independentisme, fins i tot des del nacionalisme, es pugui veure com un avenç, i sí més aviat com un signe del que s’interpreta que és governar Catalunya.
La seguretat, a més, és un gran repte no només per la petita delinqüència i la reincidència que aclapara Barcelona, sinó per dues grans amenaces. La progressiva extensió de les grans bandes dedicades al tràfic de drogues que tenen dos fluxos d’alimentació: un, autòcton, a partir del creixement de les plantacions de marihuana i els centres de tractament d’aquesta droga que s’exporta a Europa; i, d’altra banda, l’entrada cada cop més freqüent de droga a través de les nostres costes, en què el port de Barcelona és una caixa negra que, per no parlar-ne, algun dia acabarà reportant greus sorpreses.
L’altra amenaça potencial és el jihadisme, que té a Catalunya, i sobretot a Barcelona i Girona, un terreny favorable. No és per casualitat que el territori català sigui un dels centres de la immigració musulmana. Hi ha un resultat a la vista: dels 81 detinguts a Espanya durant el 2024 per presumpte terrorisme jihadista, ni més ni menys que 21 són de Catalunya i, en concret, 16 de Barcelona. Per situar unes referències, a Madrid només en són 4 i a tot l’extens territori andalús i la seva proximitat al Marroc, només arriben a la xifra de 12. Avui hi ha motius per a la preocupació.
Però hi ha més qüestions. Una ja la va destacar Illa i té un compromís a complir: 50.000 habitatges per al 2030 que ha de posar a punt la Generalitat. Aquesta xifra queda lluny de les necessitats estimades en uns 200.000 habitatges, i cal mobilitzar tot el sòl disponible per assolir un parc d’habitatge públic equivalent al 15% en un termini de 20 anys. Però mentrestant, què? Els costos de lloguer i compra d’habitatges han augmentat, dificultant l’accés, especialment per a joves i famílies amb ingressos mitjans i baixos. El govern català no diu amb què podem comptar els pròxims quatre anys, i això és prioritari, perquè ningú sap on serà Illa el 2030 i encara menys d’aquí a 20 anys.
La deficiència en el servei de Rodalies no pot esperar més. A més, es preveu un augment del 3% en les tarifes del transport públic a l’Àrea Metropolitana de Barcelona a partir del 15 de gener del 2025. Què podem esperar de millora per a aquest any? En lloc del traspàs de Rodalies, de moment tenim el part dels muntanyes: 77 milions d’euros durant el 2025 i el 2026 per millorar la seguretat, manteniment i neteja de les estacions, així com la qualitat de la informació per als usuaris. Ha de complir-se el compromís que la primera línia transferida, la R1 del Maresme, estigui operativa aquest any.
La universitat té un finançament insuficient: les universitats catalanes han perdut 400 milions d’euros des del 2013 a causa de retallades, cosa que impedeix la renovació d’infraestructures i la captació de talent. A això s’hi suma l’envelliment del personal: s’estima que en els pròxims deu anys es jubilarà un de cada tres professors i treballadors d’administració i serveis. I una disminució d’estudiants: la crisi demogràfica afecta la matrícula universitària, amb una reducció significativa d’estudiants.
La gestió de l’aigua és un altre assumpte clau, i juntament amb les depuradores, dessalinitzadores i el reciclatge de l’aigua utilitzada, Catalunya té dos grans reptes pendents: racionalitzar l’ús de l’aigua per a reg del Canal d’Urgell i els regs del Ter i donar un ús a aquesta aigua excedent, i connectar amb aigua excedent producte de la millora de l’eficàcia del reg l’Ebre amb les conques interiors. De fet, la interconnexió és una necessitat percebuda per l’enginyeria hidràulica des dels temps de la primera Generalitat als anys trenta.
Catalunya no escapa al problema de la taxa d’atur juvenil elevada: els joves afronten dificultats per accedir al mercat laboral, amb taxes d’atur superiors a la mitjana del total d’atur. Això, unit als baixos salaris juvenils i el problema apuntat de l’habitatge, situa la joventut davant un mur difícil de travessar.
La qüestió de l’energia compta amb un altre compromís d’Illa. En l’àmbit de la transició energètica, el Govern es compromet a garantir el 50% de la producció elèctrica amb energies renovables amb la instal·lació de 5.000 Mw d’energia eòlica i 7.000 Mw de fotovoltaica. Però no ens diu res del pròxim tancament de les centrals nuclears, base de la provisió energètica de Catalunya, i com s’articula aquest tancament amb l’entrada en funcionament d’altres fonts de naturalesa renovable.
En un terreny tan sensible com és el de la llengua, Illa ha de complir el compromís de revertir el retrocés del català com a llengua d’ús habitual i explicar com pensa fer-ho en termes concrets, més enllà de declaracions com la del “Pacte nacional per la llengua” que hauria d’aprovar-se en el primer trimestre del 2025.
A la llista hi ha un oblidat: la creació d’una convenció nacional per abordar el conflicte polític català. Aquest òrgan, que havia de constituir-se, encara no té data, cosa que ha generat noves crítiques d’ERC. En paral·lel, el pacte nacional per la llengua catalana, un compromís heretat del Govern de Pere Aragonès, després de múltiples retards.
Illa ha de demostrar que pot governar Catalunya en funció de les necessitats del país i abandonar la mentalitat de simple crossa de Sánchez. Al president català li va molt en aquest empeny i a tots nosaltres encara més. No podem perdre més temps en jocs de mans partidistes i promeses incomplertes.
Loading ...
