A la política espanyola el llarg termini no li ha provat mai gaire. S’entén la política sobretot com el relat en curt, i es menysté la mirada llarga dirigida a preveure la contingència. I en els casos que aquesta ha funcionat bé, cas de la Constitució de 1978, un cop ha abandonat el poder la generació que la va forjar, la seva successora té, en part o totalment, tendència a menystenir-la més que a celebrar les seves bondats
En el cas de les pensions era evident que aquella feblesa pel llarg termini acabaria per ocasionar greus problemes. Durant anys el problema s’arrossega sense una solució definitiva, només amb retocs i la convocatòria anticipada d’eleccions ha engegat en orris l’últim intent. El diari El País editorialitzava sobre la el fracàs de la Comissió parlamentaria del Pacto de Toledo al no arribar a cap acord sobre les 21 recomanacions per a la reforma del sistema públic de pensions. “Temps perdut” titulava, i afegia “ El fiasco del Pacto de Toledo eleva las dudas sobre la reforma de las pensiones”. Una vegada més el càlcul electoralista a curt ha fet fracassar el treball de fons, coincidint tota l’opinió publicada sobre aquesta incapacitat dels partits, uns més que altres, i especialment acusada en Podemos
Però tot això no tindria tanta gravetat si els governs i partits espanyols no sabessin des del 2005, que es diu aviat, que les pensions entraven en dèficit en la millor hipòtesi el 2020. Ha estat uns anys abans, perquè la crisi ha accelerat el procés. Ha fet augmentarà la seva velocitat, pero no n’ha creat. No hi ha sorpresa, i sí compliment d’una condemna dictada fa 14 anys.
El 2005 es va fer públic “Informe de Estrategia de España en relación con el futuro del sistema de pensiones” al Comité de Protección Social de la Unión Europea” que establia que en el 2020 s’hauria exhaurit el fons de pensions , i la Seguretat Social entraria en dèficit.
Aquesta taula és el pinyol de l’article Proyecció del sístema de despeses i ingressos de la Seguretat Social
Des d’aleshores s’han realitzat reformes, però totes elles insuficients per resoldre el problema, augmentat ara amb la decisió d’incrementar cada any el cost de les pensions d’acord amb l’augment del cost de la vida, sense, alhora establir com generar els ingressos necessaris per no desequilibrar més els comptes deficitaris de la Seguretat Social que, de moment es mantenen a base de l’endeutament de l’Estat.
