Amb algunes hores de retard respecte al termini que ell mateix s’havia imposat, el president de França Emmanuel Macron nomenà François Bayrou nou primer ministre el passat divendres 13 de desembre.
Com el seu fugaç predecessor Michel Barnier, Bayrou és un veterà polític de 73 anys. Però a diferència de Barnier, Bayrou es compta entre els primers suports de Macron.
A pesar d’això, el nou primer ministre francès sempre s’ha mantingut com una força a part: el seu MoDem (per Mouvement Démocrate) compta actualment amb 36 diputats i constitueix una peça clau de la disminuïda força macronista.
Si bé en un context diferent l’elecció de Bayrou podria representar el punt culminant del centrisme polític, actualment sembla més una decisió desesperada, feta inclús amb certa repugnància per part de Macron.
De fet, es diu que durant una llarga i tensa entrevista al palau de l’Elisi, Macron li rebutjà el nomenament, que Bayrou només aconseguí arrencar després de recordar-li la importància de mantenir el suport dels seus diputats.
En la França actual, ser de centre s’assimila amb oportunisme. O pitjor encara, amb traïdoria. I el principal causant d’aquest rebuig és el mateix Macron.
No es pot oblidar que Macron arribà a la presidència l’any 2017 construint al voltant de la seva persona un “hipercentre” que drenà les files de l’esquerra i la dreta tradicionals.
A més, el seu estil de govern se sintetitza en una locució que ha esdevingut un veritable clixé a França: “en même temps“. Traduïble com “al mateix temps” o “tot i que”, li ha servit per navegar entre direccions polítiques oposades. No obstant això, aquesta línia que abraça obertament les contradiccions li ha també anat fent guanyar un nombre creixent d’enemics i decebuts.
Bayrou és en cert sentit el polític francès que aplica una línia d’actuació similar des de fa més temps. Com Philippe Vigier, diputat del MoDem, afirmava en unes declaracions a la premsa, Bayrou és “el centrista original”.
Vigier vaticina que aquesta posició li permetrà “parlar amb tothom i beneficiar-se de connexions construïdes durant dècades”.
No obstant això, el passat polític de Bayrou li podria passar factura: partint de la base política del gaullisme, la seva enemistat amb Nicolas Sarkozy el portà a un enfrontament amb què fou elegit president el 2007, a donar suport a la candidatura del socialista François Hollande el 2012 i finalment a vincular-se amb Emmanuel Macron el 2017.
Així doncs, Bayrou ha anat deixant rere seu, igual que Macron, un regalim d’antigues amistats i aliats que han esdevingut desconfiats en el millor dels casos, i enemics en el pitjor.
A més, tant el bloc d’extrema dreta com el d’extrema esquerra que dominen l’escenari parlamentari francès perceben Bayrou com un macronista de cap a peus, i ja han amenaçat de tombar-lo.
A Macron se li acaben les cartes, i nomenament de Bayrou demostra fins a quin punt el president està acorralat.