Sense ànim de contradir l’estimat i admirat Jordi Pujol (admiració que, en temps recents, m’ha costat més d’un disgust) en les seves declaracions a La Vanguardia, crec necessari aclarir com va sorgir el nom de Convergència Democràtica.
Retornem als moments previs, quan Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) ni tan sols existia com a organització, però ja es gestava la idea de crear una nova força política capaç de ser una alternativa al PSUC, el partit més fort de Catalunya a finals de 1973. Era un període en què Franco encara vivia, però el règim començava a mostrar esquerdes i deixava espai per a l’oposició antifranquista. El predomini del PSUC, confirmat després a les urnes —encara que amb menys força de l’esperada—, venia acompanyat d’un creixent suport al socialisme, recolzat per la socialdemocràcia alemanya. Aquesta opció política havia tingut una presència limitada durant la llarga oposició al règim, especialment en el cas del PSOE, pràcticament inexistent a Catalunya. En el seu lloc, el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) de Joan Raventós representava el socialisme català, que més tard s’integraria al PSC-PSOE, liquidant així la independència del socialisme català.
Hi havia, per tant, consciència de la necessitat de constituir una força capaç de ser alternativa al PSUC i al socialisme, en la perspectiva del final del règim. Un home clau en aquest procés de reagrupar el catalanisme, des del centredreta fins a la dreta, va ser Anton Cañellas, un polític de qualitat i dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), amb qui Catalunya té un deute encara pendent. Cañellas tenia excel·lents connexions amb els governs europeus gràcies a les seves relacions amb la democràcia cristiana, sent un dels pocs catalans amb accés a nombroses cancelleries. Tenia clar que UDC per si sola no podia ser suficient, i en aquesta visió coincidia plenament amb Jordi Pujol, qui en aquells moments estava centrat a “fer país”, però amb la clara intenció de fer el salt a la política, cosa que va passar poc després, amb el seu primer discurs a ESADE el 21 de gener de 1975.
Retornem al final de 1973 i inicis de 1974. L’impuls inicial del que seria CDC va néixer a la seu de Justícia i Pau, presidida llavors per Anton Cañellas. A més de Pujol i UDC, hi participaven persones vinculades a Josep Pallach, un altre referent del socialisme català d’orientació clarament socialdemòcrata i atlantista, en contrast amb el MSC de Raventós, que s’oposava a l’OTAN i tenia una forta empremta marxista. Va ser en aquelles reunions, a les quals jo assistia malgrat la meva joventut, on va sorgir el nom de Convergència Democràtica.
Recordo bé la reunió en què jo havia tornat de Lisboa, on m’havia enviat Jordi Pujol, amb qui ja tenia una bona relació, tot i no pertànyer al GASC (Grups d’Acció al Servei de Catalunya) constituït el 1972. En aquella ocasió es parlava de posar nom al nou projecte, i vaig proposar “Convergència Democràtica”, un nom que va encaixar perquè reflectia bé el que estàvem fent i no evocava directament cap de les tres organitzacions presents. El que no vaig revelar llavors va ser la font de la meva inspiració: durant la meva estada a Lisboa, ciutat plena de propaganda dels partits emergents després de la Revolució dels Clavells, em va cridar l’atenció un cartell d’una “Convergència Monàrquica”. Vaig pensar que aquell era el nom adequat. Vaig canviar la “monarquia” per “democràcia”, que era el que ens unia, i així va néixer Convergència Democràtica de Catalunya.
Així va sorgir CDC, primer com a moviment polític i no com a partit, que va ser fundat formalment el 17 de novembre de 1974 a Montserrat per UDC, el grup de Jordi Pujol, els grups obrers de Mn. Carreras i persones independents com Miquel Roca, cunyat d’Anton Cañellas i fill d’un dels fundadors d’Unió, Roca i Caball.
Crec que si el president Pujol fa memòria, recordarà no només l’origen del nom, sinó també els meus viatges a Portugal per aportar-li informació de primera mà, tot i que això ja és una altra història. Aquesta és la primera vegada que escric sobre això; mai havia sentit la necessitat de relatar-ho, de la mateixa manera que mai vaig buscar registrar com a propis altres conceptes que han guanyat notorietat: el “Pacte Fiscal”, que vam encunyar amb Joaquim Molins i Josep Maria Gené durant les negociacions del Pacte del Majestic, o el “Dret a Decidir”, concebut en un context molt diferent del que després va utilitzar Artur Mas, inspirat en l’experiència sueca sobre la prestació de serveis públics als anys noranta. També hi ha el model de les Oficines de Benestar Social de la Generalitat, preludi de l’actual Departament de Benestar, tot i que això ja és més un model de prestació de serveis que una qüestió de noms.
Loading ...
