Avui, eleccions als EUA. Quan el fanatisme converteix unes eleccions en el dia de l’Harmagedon

Harmagedon és una paraula d’una certa notorietat, encara que només apareix una vegada a la Bíblia, a l’Apocalipsi (16:14, 16). És el nom de la batalla final entre Déu i els governs humans. Aquests governs i els seus partidaris estan en contra de Déu perquè es neguen a sotmetre’s a la seva autoritat (Salm 2:2).

Al nostre país, resulta notable com la majoria dels grans mitjans de comunicació han tractat les eleccions als Estats Units com si fossin una mena de batalla definitiva, on el “bé absolut” està representat per Kamala Harris i el “mal absolut” per Donald Trump. Avui mateix, un periodista que viu d’això i que és enviat especial de La Vanguardia per cobrir les eleccions, John Carlin, les definia així: “La decisió d’avui consisteix a triar entre una persona normal com a president o un boig degenerat”. Ja m’explicaran, guanyi qui guanyi, com pot funcionar un país l’endemà de la festivitat electoral amb aquestes premisses.

Després s’escandalitzen de la polarització política; això sí, després d’haver desqualificat mig país com a partidari de la bogeria i la degeneració.

Harris, que fins fa poc era una vicepresidenta qüestionada en una administració també amb baixos nivells de popularitat, ara és exaltada com l’única opció vàlida. En contrast, Trump és caracteritzat principalment pels seus disbarats, alguns reals i altres fabricats per la narrativa mediàtica.

En aquest esforç per polaritzar el discurs, destaquen diaris com El País i La Vanguardia, que lideren la postura pro-Harris, encara que no estan sols: mitjans habitualment antagònics, com El Mundo i Ara, també s’alineen en aquesta narrativa, creant un panorama unificat que podria estendre’s encara més.

La primera conclusió que podem extreure és que hauríem d’estar seriosament preocupats per com els mitjans manipulen la informació en funció d’interessos polítics.

Deixem enrere la propaganda i desarmem el relat que els mitjans ens presenten sobre el que està en joc als Estats Units. El costat demòcrata, representat per Harris, està alineat amb tota la corrent progressista, però ja no té res en comú ni amb l’esquerra clàssica ni amb el centrisme tradicional. El seu perfil ideològic es pot caracteritzar per sis elements principals:

1. Estatisme: Per als demòcrates actuals, tot el que faci l’Estat és bo. Com més intervenció estatal hi hagi a la vida de les persones, millor. Incrementar els impostos sempre és positiu, i l’eficiència en l’ús dels diners públics o l’equitat fiscal no són consideracions importants. Aquesta visió estatista també es trasllada a àmbits tradicionalment reservats a la família i a la vida privada, on l’Estat s’immisceix cada cop més, com passa amb l’educació dels fills.
2. Perspectiva de gènere com a ideologia dominant: Aquesta ideologia s’ha tornat central en l’agenda del Partit Demòcrata. Als Estats Units, la lluita està en plena efervescència. Un pilar fonamental és la criminalització de l’home com a culpable de tots els mals que pateixen les dones. Aquesta narrativa ha generat una polarització creixent entre homes i dones, cosa evident en les enquestes: si només votessin dones, Harris guanyaria; si només votessin homes, Trump ho faria amb facilitat.
3. Homosexualisme polític: No es tracta només de drets per a persones homosexuals, sinó de transformar institucions socials i el sistema de drets i deures perquè serveixin a una concepció particular que defineix la persona només en raó d’una forma molt específica d’entendre les relacions sexuals. Es busca atorgar drets addicionals que diferenciïn aquells que comparteixen aquesta visió de la resta. En el cas d’Espanya destaca l’obligació d’un tracte positiu per part dels mitjans envers aquesta condició o en el pla jurídic, la inversió de la càrrega de la prova si qui denuncia al·lega ser homosexual. Són privilegis que la resta de la societat no posseeix, ni tampoc altres grups, presumptament o realment discriminats.
4. Foment de la transsexualitat: En una batalla que es realitza a molts estats, aquest foment es produeix a les escoles sota la cobertura del reconeixement de la diversitat.
5. L’avortament: És el gran comodí de Harris, el cavall de batalla, i d’aquesta manera confia en la victòria perquè mobilitzi més dones al seu favor. El vot anticipat sembla estar-li donant la raó.
6. Apropiació de la democràcia: Només aquells que comparteixen aquestes idees són considerats democràtics; els qui s’hi oposen són etiquetats com a “il·liberals”, “masclistes”, “feixistes” i altres qualificatius despectius. Això converteix els republicans en un perill per a la democràcia i se’ls nega la legitimitat per governar. Es defineix la democràcia de manera excloent, semblant a com els règims autoritaris limitaven l’oposició en considerar que certes idees eren intocables.

Per ser demòcrata, s’ha d’estar d’acord amb l’avortament en els termes més amplis possibles, la perspectiva de gènere com a ideologia de gènere, assumir el matrimoni homosexual i l’educació dels fills en aquests aspectes. El plantejament s’acosta molt a la “democràcia” associativa en la fase final del franquisme: eleccions, debats i el que es vulgui, però això sí, sense qüestionar els Principis Fonamentals del Moviment.

D’altra banda, el bàndol republicà, menys afavorit pels grans mitjans, es presenta com una alternativa a l’estatisme i a l’intervencionisme cultural i social promogut pels demòcrates. Defensen una visió més limitada del paper de l’Estat, amb un major èmfasi en l’autonomia individual i en la protecció de les llibertats personals davant el que perceben com una intrusió excessiva del govern en la vida dels ciutadans. També amb Trump en una defensa dels treballadors, sobretot als estats més danyats per la globalització.

En resum, la narrativa dominant en els nostres mitjans de comunicació presenta les eleccions nord-americanes com una lluita del fi dels temps, amb Harris representant la justícia i Trump el desordre. No obstant això, aquesta simplificació ignora la complexitat real del que està en joc i reflecteix com els mitjans no només informen, sinó que construeixen frames per donar una versió de la realitat alineada amb els seus propis interessos i ideologies.

 Loading ...