Independentment de qui surti vencedor en les eleccions del dimarts als Estats Units, més li valdria a Europa que qui s’assegui amb el pròxim president nord-americà tingui una mateixa concepció de la política que el candidat republicà Donald J. Trump.
No es tracta de la grolleria o prepotència que esquitxen la personalitat del 45è president dels Estats Units, sinó de la seva forma d’entendre i de desplegar l’acció política.
En un món d’ovelles, que els dirigents d’un país siguin ovelles pot resultar passable. Però, què succeeix quan el corral s’omple de llops?
La classe dirigent europea seria un ramat d’ovelles que dediquen el seu dia a pasturar -ovelles afectades de supèrbia aguda això sí. El problema és que un cop els llops comencen a entrar en el corral, les ovelles, per més orgulloses que siguin, es troben desprotegides.
En ple segle XXI, el món s’ha omplert de llops, o prenent l’expressió del pensador liberal Francis Fukuyama a l’invers, la fi de la història s’ha acabat.
Però, per a desgràcia dels europeus, Europa segueix actuant com si l’ordre internacional liberal i els valors progressistes dominessin el món. Com si estiguéssim encara en plena dècada dels 90 del segle passat.
Els criteris i solucions d’Europa han esdevingut totalment inadequats com a brúixola política, obsolets per afrontar el segle XXI amb un mínim de garanties.
La resposta arquetípica del Vell Continent a qualsevol problema que se li plantegi, la regulació, és paradigmàtica d’aquest comportament propi d’ovelles que han oblidat que existeixen els llops: quina d’elles s’assegurarà que les bèsties respectin el reglament de torn, i com actuaran per impedir els abusos dels llops?
Als Estats Units, Donald Trump escenifica el gran retorn de la política basada en l’interès nacional, com el seu emblemàtic lema “Amèrica Primer” simbolitzava tan bé.
Les ovelles -europees i nord-americanes- s’indignaren contra aquest principi egoista i superat, sense adonar-se que situar els interessos del seu país en primer lloc no sols és el que fan tots els estats que es fan respectar, sinó també el deure de tot governant envers els seus ciutadans.
El segle XXI és el del retorn d’una política que va a l’essència, això és, a relacions basades en el poder respectiu de les parts implicades. És la “power politics” dels anglosaxons o el “rapport de forces” dels francesos.
Aquesta forma d’entendre les relacions repugna als ideòlegs progressistes, però en realitat és la que ells mateixos apliquen contra els dissidents interns. I és que fins i tot les ovelles dominants poden oprimir les altres -sempre que no hi hagi cap llop a l’aguait.
Europa no es vol adonar que la millor defensa de les polítiques ferotgement pronord-americanes que Donald Trump desplegarà si torna a guanyar és jugar amb la mateixa carta.
Parlant de tu a tu amb Trump de forma constructiva i sense embuts, posant els interessos de cada part sobre la taula, podríem inclús fer avançar la relació bilateral entre Europa i els Estats Units, una aliança indispensable, al cap i a la fi, per a ambdues ribes de l’Atlàntic.
Loading ...
