Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC)
A la Universitat i a les Escoles Tècniques Superiors s’hi afegeix el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), creat l’any 1939. Absorbeix la important i prestigiosa tasca que, des de 1907, va realitzar la Junta per a l’Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques i el conjunt de centres i instituts relacionats.
El CSIC es va constituir per ser l’òrgan rector de la ciència i la cultura del país. El 1942 es va modificar la Llei per reforçar el sistema de col·laboració amb la universitat, alhora que s’establiren instituts mixtos. Més endavant, el 1945, es creen les primeres places de personal investigador, en un grandiós marc compost per patronats, instituts i centres d’investigació.
La llei del 24 de novembre de 1939 crea el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), i el Reglament del 10 de febrer de 1940 disposa la corresponent estructura organitzativa amb sis patronats i dinou instituts.
El Patronat Ramon Llull, responsable de les ciències filosòfiques, teològiques, jurídiques i econòmiques, incorporava els Instituts “Lluís Vives” de Filosofia, “Francesc Suárez” de Teologia, “Francisco de Vitoria” de Dret i “Sancho de Moncada” d’Economia.
El Patronat Marcelino Menéndez Pelayo, responsable d’Humanitats, tenia els Instituts “Antonio de Nebrija” de Filologia, “Benito Arias Montano” d’Estudis Àrabs i Hebraics, “Jerónimo Zurita” d’Història, “Gonzalo Fernández Oviedo” d’Història Hispanoamericana, “Diego Velázquez” d’Art i Arqueologia i “Juan Sebastián Elcano” de Geografia.
El Patronat Alfons el Savi, encarregat de les ciències físiques, químiques i matemàtiques, disposava dels Instituts “Jorge Juan” de Matemàtiques, “Alonso de Santa Cruz” de Física, “Alonso Barba” de Química i també de l’Observatori Astronòmic.
El Patronat Ramón y Cajal, per a les ciències biològiques i naturals, comptava amb el seu propi Institut d’Investigacions Biològiques i el “José Acosta” de Ciències Naturals. Alhora, es vinculava amb l’Institut d’Investigacions Clíniques i Mèdiques adscrit a la Facultat de Medicina de Madrid i amb els instituts i centres dependents de la Direcció General de Sanitat.
També es relacionava amb el Patronat Alonso Herrera, del qual depenia la Missió Biològica de Galícia i la tutela dels Instituts Nacionals d’Investigacions Agronòmiques, d’Investigacions i Experiències Forestals i de Biologia Animal, dependents del Ministeri d’Agricultura.
Per últim, el Patronat Juan de la Cierva Codorniu, del qual depenien els Instituts “Leonardo Torres Quevedo” de Material Científic i l’Institut del Combustible. A més, s’integren en el mateix els Instituts i Laboratoris que s’anaven establint en consonància amb la política de reindustrialització per al desenvolupament de la investigació tècnico-industrial.
Així mateix, a manera de patronat, s’establia la Junta Bibliogràfica i d’Intercanvi Científic i la Comissió Hispanoamericana.
L’Institut d’Espanya
Prèviament al CSIC, s’havia fundat l’Institut d’Espanya, fruit de diferents reglamentacions que es van començar a dictar a partir de desembre de 1937, en el marc de la Junta Tècnica de l’Estat, i que culminarien el gener de 1938, ja en exercici el primer govern franquista. Es va constituir com a “el Senat de la Cultura i de la Ciència”, per orientar i dirigir les polítiques al respecte.
Específicament, havia d’encarregar-se d’establir els textos únics d’ensenyament primari, amb les seves redaccions i edicions respectives i, genèricament, “mantenir i estrènyer la fraternitat espiritual de les Acadèmies Nacionals”, restituint-los l’atributiu de “Reials”.
Les acadèmies
En aquell moment, les acadèmies operatives eren l’Espanyola (creada el 1713), la de la Història (creada el 1738), la de Belles Arts de San Fernando (creada el 1714), la de Jurisprudència i Legislació (creada el 1763), la de Ciències Exactes, Físiques i Naturals (creada el 1847), la de Ciències Morals i Polítiques (creada el 1857) i la Nacional de Medicina (creada el 1861). Més endavant, es crea la Nacional de Farmàcia (1932), més tard la d’Enginyeria (1994) i ja el 2017, la de Ciències Econòmiques i Financeres, que, fundada el 1949 d’àmbit provincial, va aconseguir la seva incorporació a l’Institut d’Espanya en ser premiada pel govern per manifestar la seva “espanyolitat” durant el “procés” d’independència de Catalunya.
A diferència dels col·legis professionals, les acadèmies són institucions d’investigació i divulgació cultural, científica i artística, i els seus representants, els acadèmics, solen ser eminents intel·lectuals dels diferents àmbits.
Els col·legis professionals
Els col·legis professionals, en canvi, són associacions de caràcter professional, integrades per aquells que exerceixen la corresponent professió i que són reconeguts i/o controlats per l’Estat, designant-se els seus membres com a col·legiats. (En el cas d’activitats manuals o artesanals, el paper dels col·legis el fan els gremis). Donada aquesta diferenciació, és evident que la història dels col·legis professionals es remunta a èpoques antigues, precisament perquè el seu objectiu és l’habilitació, la tutela i el control de la professió.
En aquells oficis de rang nobiliari, el seu origen se situa a l’Edat Mitjana. Es té notícia que el primer Col·legi de Notaris es crea el 1238. A València neixen els de Medicina (1325) i de Farmàcia (1441). Més endavant, el 1758, el d’Advocats i així successivament per a diferents professions. Els orígens de la regulació actual es remunten a la Llei de Sanitat de 1855 i la seva obligatorietat comença el 1898. La col·legiació, amb els seus pros i contres, és avui una realitat singular en el cas de notaris, metges, farmacèutics, advocats, enginyers, arquitectes, economistes…
L’Institut en el seu format originari va perdurar una mica més d’un any, com a conseqüència que les tasques culturals i científiques van passar a dependre del CSIC. Consegüentment, l’Institut, d’acord amb el nou Estatut de 1947, només tindrà com a objectiu la coordinació entre les Acadèmies Nacionals i la representació de les mateixes davant el Ministeri d’Educació.
En aquest context, la relació entre l’Institut i el Consell Superior d’Investigacions Científiques va ser complexa en el marc de la desavinença entre els respectius impulsors. L’Institut responia als plantejaments de Sainz Rodríguez i el Consell als d’Ibáñez Martín.
L’Institut, d’acord amb Sainz Rodríguez, pretenia ser el rector de la política cultural i científica del país, sense subjecció al ministeri, centralitzat a Madrid i independent de la Universitat. El Consell, segons Ibáñez Martín, era l’“Estat Major” del ministeri, amb descentralització territorial i relacionat amb la Universitat.
Tots dos van heretar tot el muntatge institucional existent abans de la guerra, és a dir, la Junta per a l’Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques i la Fundació Nacional per a Investigacions Científiques. La seva organització era diferent.
L’Institut es regia per una Taula composta per representants de l’alta cultura, amb un president que inicialment, i per poc temps, va ser el compositor Manuel de Falla, succeint-li després el mateix Sainz Rodríguez; un vicepresident, el físic deixeble de Blas Cabrera, Julio Palacios, encarregat de l’estructura operativa; i un secretari, Eugeni d’Ors, que, precisament, era qui havia inspirat la idea a imatge de l’Académie française i que, amb tal reflex, el seu càrrec tenia caràcter de perpetuïtat.
El Consell Superior d’Investigacions Científiques, per contra, es caracteritzava per l’existència d’un president, Ibáñez Martín; un vicepresident, José López Ortiz (després bisbe de Tuy); i un secretari general, omnipresent i executiu, el químic, catedràtic de Farmàcia, introductor de l’edafologia a Espanya, posterior sacerdot de l’Opus Dei i rector de la Universitat de Navarra, José María Albareda.
Relegat l’Institut, el Consell Superior d’Investigacions Científiques esdevé la institució clau per a la cultura i la ciència, amb particular atenció en la seva primera etapa a la de caràcter aplicat i tecnològic, d’acord amb la política de reindustrialització del moment. (De fet, la interrelació amb l’Institut Nacional d’Indústria la portaria a terme el Patronat Juan de la Cierva, la presidència del qual a partir de 1942 seria compartida en la persona de Juan Antonio Suances).
El rerefons cultural del primer cicle borsari del franquisme (4). Educació (I)
Relegat l'Institut, el Consell Superior d'Investigacions Científiques esdevé la institució clau per a la cultura i la ciència Click To Tweet
