La política al nostre país s’ha instal·lat en la il·legalitat, en l’abús de la llei per sistema, en la il·legitimitat, generant un corcó que està destruint per dins les institucions i la confiança de la gent en elles. Tot plegat és molt perillós.
Només cal recapitular sobre els darrers fets, sense pretensió d’un inventari, per constatar la gravetat d’aquest gran problema.
Destaca, en primer terme, l’informe que farà públic la UE sobre la justícia espanyola, que deixa molt malparat l’estat i les institucions de govern. És possible que hi hagi una millora en el redactat d’urgència després de l’acord entre govern i PP sobre el CGPJ, però, en tot cas, l’advertència continuarà existint. De fet, era tan greu que és el motor que ha impulsat a Sánchez a un tipus d’acord amb el PP que no quadra amb les seves pretensions àmpliament anunciades al passat, i que, per tant, encara està per veure que s’arribi a complir en tots els seus extrems.
El que ha passat amb aquest pacte, positiu pel que fa al seu resultat, és absolutament anòmal. No és normal que un país hagi de negociar un acord intern a Brussel·les tenint com a àrbitre la mateixa Comissió. Un fet d’aquestes característiques seria absolutament inadmissible, no ja a França o a Itàlia, sinó a la mateixa Alemanya.
Un segon factor d’aquesta il·legitimitat persistent és que l’acord, tot i la seva bondat, es passa pel forro el que diu la Constitució, perquè, com ha assenyalat en altres ocasions Converses, no és ni el govern ni el partit de l’oposició a qui li correspon aquesta tasca, sinó al Congrés i al Senat, que han estat de sempre convidats de pedra.
Tampoc respecta el contingut literal de la llei orgànica del poder judicial, que en el seu article 578.2 assenyala que per la designació dels vocals del torn judicial es contemplarà els jutges i magistrats afiliats a cadascuna de les diferents associacions i no afiliats. Alhora de la veritat, l’acord s’ha produït a força només de considerar les dues associacions majoritàries que proporcionen 10 dels 12 vocals, mentre que els no associats queden relegats a una mínima presència, i la tercera associació amb presència, Francisco de Vitòria, que té més membres que Jueces para la Democracia, que s’ha vist beneficiada amb 3 membres, no té cap representació. Tot plegat molt arbitrari i francament il·legítim.
Un tercer vici d’il·legitimitat es produeix reiteradament en el Tribunal Constitucional. Ara amb motiu dels ERO d’Andalusia, en els quals està procedint a actuar com un il·legítim tribunal de taxació i revisant la sentència dictada per l’audiència provincial de Sevilla i el Tribunal Suprem a fi d’absoldre de responsabilitats a l’exconsellera condemnada Magdalena Álvarez, a qui previsiblement seguiran els altres alts càrrecs com els dos presidents Griñán i Chaves.
És un escàndol que els principals responsables polítics d’un frau de 679 milions d’euros, dels quals només s’han recuperat 27 milions i que van servir per regar de diners amb criteris electoralistes a Andalusia, de manera absolutament arbitrària, ara resultin que per una interpretació del TC queden deslliurats de responsabilitat. És molt gruixut.
Però, ho és també que el mateix president del TC, que es va abstenir en els ERO quan el cas va arribar al Tribunal Suprem, ara hagi votat per exonerar els condemnats o que hagi redactat la ponència que ho justifica, la mateixa persona que va ser condecorada per la Junta d’Andalusia quan manaven els ara condemnats. O que hagi votat i no s’hagi exclòs l’exministre de Sánchez, Juan Carlos Campo, que va ser el càrrec de la Junta d’Andalusia durant l’època de Chaves i, per tant, en el període dels ERO. Tot això és molt greu i sembla que no passi res.
D’altra banda, hi ha la utilització il·legítima del recurs del Constitucional per part del govern espanyol. En aquest cas concret, en relació amb la llei trans que ha dut a terme la Comunitat de Madrid. La inconstitucionalitat que addueix és que la llei és regressiva perquè, a diferència de la llei espanyola, estableix el que era habitual, i ho és a la majoria dels països d’Europa, que és l’examen mèdic als menors trans que vulguin hormonar-se. D’aquesta manera, la discrepància política i ideològica amb el que vol el govern és transformada en una qüestió inconstitucional. Per aquesta lògica, no hi podria haver oposició política perquè tota llei del govern marcaria la constitucionalitat, cosa que no és certa.
Aquest artefacte, aliat amb el domini governamental del TC, transforma el recurs d’inconstitucionalitat no en una garantia, sinó en un instrument de destrucció jurídica, perquè d’entrada la llei recorreguda queda suspesa i roman en aquesta condició fins que el TC decideix en un termini que pot estendre’s durant anys.
I si passem a una escala menor, la local, podem constatar com la il·legalitat en aquest cas està a l’ordre del dia. Ara mateix s’ha tornat a produir l’afer que unes obres de gran envergadura, les de la Via Laietana, han estat considerades com il·legals i la justícia ha revocat l’acord que va aprovar la remodelació de l’avinguda. La raó és la mateixa que el que ha passat amb els eixos verds com Consell de Cent. És perquè l’Ajuntament, fraudulentament, ha tramitat aquesta gran obra com si fos una pura reforma viària, quan en realitat hauria d’haver-ho fet com a modificació del Pla General Metropolità. Però no passa res. Es dicta la sentència, les obres continuen, tindrem una nova via que consagrarà la il·legalitat i ja veurem en el futur qui és el maco que desfà l’embolic, igual que a Consell de Cent.
Amb tots aquests precedents, com es pot confiar en les institucions polítiques i en el TC, que també s’ha convertit en una instància política? Com es vol, amb aquesta pedagogia, que la societat civil no pretengui també resoldre les seves necessitats per la via de la trampa si veu que els que ens governen l’utilitzen sistemàticament?
