Entrevista amb “massatge” de La Vanguardia a Sánchez

Aquest diumenge, el director del diari La Vanguardia, acompanyat de Lola García, va fer una entrevista primícia-“massatge” de tres pàgines al president del govern. Ha estat la segona tribuna que ha escollit per donar compte de la nova fase política després de l’entrevista a TVE.

La Vanguardia fa temps que resulta molt més còmoda –comodíssima– per al govern que El País, que, vulguis o no, com a intel·lectual orgànica de l’esquerra, té les seves pròpies tesis. Per exemple, té gent que s’inclina més per Mélenchon que per Macron.

L’entrevista està confegida amb preguntes perquè Sánchez pugui construir amb comoditat el relat que ara toca fer i creure:

1. L’economia va molt bé. Cosa totalment certa si ens atenim als grans agregats de creixement del PIB i de l’ocupació, però que deixa de ser-ho si observem la renda per càpita i la convergència amb Europa. Estem davant d’un creixement desequilibrat basat en l’acumulació de treball de baixa qualificació producte de la immigració, una inversió pública molt elevada i els fons Next Generation. Tot això assenyala problemes de present i apunta una crisi de futur.
2. La polarització asimètrica o la culpa és sempre dels altres. Sánchez, tot admetent que hi ha polarització, diu que la responsabilitat és del PP i Vox perquè uns insulten i altres són insultats. Uns són victimaris i els altres víctimes; ell en primer terme. I tot això neix del fet que no han assimilat el que va passar amb la moció de censura de juliol de 2018 i el resultat de les posteriors eleccions de 2019. És òbviament un diagnòstic molt excessiu perquè, de fet, Sánchez ha perdut moltes més eleccions de les que ha guanyat i si governa és més per coalicions heterogènies que no per èxits electorals. Té legitimitat parlamentària, però no de vots. Continua insistint a donar canxa a Alvise, que situa al mateix nivell de PP i Vox.
3. Presenta la seva nova iniciativa de “regeneració democràtica”, que diu que consistirà a transposar la normativa del Parlament Europeu sobre llibertat de mitjans de comunicació al cas espanyol. Veurem quina és aquesta transposició i com resulta de creativa. En tot cas, no queden clars dos punts crucials: qui defineix el que és informació veraç o no, perquè si és el govern, la democràcia s’acaba. I també com es diferencia la informació de l’opinió, perquè fins i tot en els grans mitjans de comunicació avui en dia una cosa i altra van totalment barrejades. En el marc de la regeneració democràtica també vol modificar l’actual legislació sobre el dret a l’honor i a la rectificació. Pot ser interessant, perquè no és que Espanya no tingui legislació completa sobre aquest capítol, sinó que la jurisprudència des de la transició s’ha dedicat a donar prioritat a la llibertat d’informació que a aquells drets quan hi ha col·lisió entre ambdós factors.
4. Reitera l’amenaça de treure per llei el nomenament dels alts càrrecs judicials per part del Consell del Poder Judicial. El deixaria així desproveït d’una de les seves funcions bàsiques. La qüestió està en com això es faria i alhora seria constitucional, malgrat que aquí, donada la composició del tribunal garant de la constitucionalitat, la màniga pot ser molt ampla. En tot plegat hi ha una pugna duríssima per veure qui controla el nomenament dels jutges.
5. La Vanguardia fa unes preguntes més a mida quan li formula si té “la temptació que hi ha una campanya de linxament del fiscal general de l’Estat”, donant així per fet que aquesta possibilitat existeix, cosa que no deixa de ser una interpretació interessant, atès que el fiscal, Álvaro García Ortiz, amb qui té tots els ciris muntats és amb els seus companys de professió i del Tribunal Suprem. I és clar, relacionar aquests dos àmbits professionals amb una campanya de linxament és ben agosarat per part de Jordi Joan i La Vanguardia.
6. Curiós és també que Sánchez afirmi que hi ha lawfare, però que el fa el PP! Fins ara creiem que aquest concepte s’aplicava només referit als jutges que feien polítiques de justícia, però està vist que en l’imaginari sanchista no és així.
7. Liquida el tema de la dona sense majors explicacions i sense que els entrevistadors li demanin remetre-ho tot a denúncies falses, però és clar, això resulta excessiu quan fins i tot s’ha personat la fiscalia europea. Sánchez continua traient-se les puces de sobre a força de no entrar en res concret. Nega, i això pot portar cua, que quan va fer la primera carta no sabia que la seva dona ja era considerada com a investigada. Però és clar, les informacions judicials assenyalen que per aquella data la comunicació ja havia arribat a la Moncloa, i bé Sánchez no se n’assabenta, o bé la seva dona, cosa insòlita, li va amagar el fet.
8. Continua plantejant el problema que la dona del president munti uns cursos que necessiten finançament d’empreses públiques i privades, que ella s’encarrega de gestionar, amb el dret a treballar de la seva dona, com si no hi hagués altres opcions molt més, diguem-ne, elegants, des del punt de vista ètic, d’anar reclamant diners a empreses; també a alumnes, i escrivint cartes de recomanació. I per si no fos prou, afirma que tot continuarà igual. Està per veure.
9. Finalment, gran traca, mocador i mascletà dirigits a ERC, a la qual li reconeix el seu gran lideratge i el seu compromís. Li atorga el mèrit dels indults i l’amnistia, assenyala que hi haurà una millora en el pla del finançament per articular-ne un de singular per a Catalunya, però atenció, en el pla de la multilateralitat, és a dir, del règim financer comú. I això és absolutament contrari al que diu reclamar ERC, la bilateralitat i la sortida del règim general.

El final d’aquesta història de la negociació entre republicans i socialistes, si es produeix l’acord, serà perquè una de les dues parts vol deixar-se enredar.

 Loading ...