A escala europea, hi ha dues versions sobre els resultats electorals:
Una diu que les forces centrals populars, socialdemòcrates i liberals continuen tenint la majoria al Parlament Europeu i, per tant, no ha passat res, ja que poden continuar governant.
Una altra lectura assenyala que estem davant d’un esdeveniment i una transformació històrica perquè la ultradreta o dreta alternativa, segons el punt de vista, s’ha imposat en un gran nombre de països: França, a tota l’antiga República Democràtica Alemanya, Itàlia, Hongria, Bèlgica, Holanda, Àustria i pràcticament ha empatat amb els populars a Polònia. En realitat, era més senzill dir que només en els tres països nòrdics, Dinamarca, Suècia i Finlàndia, les coses han estat diferents i aquests partits han obtingut mals resultats.
És clar que hi ha encara un tercer tipus d’interpretació: la que diu que el segon partit classificat és el victoriós. Aquesta interpretació surrealista de la política és la que fan Sánchez i el seu entorn.
Però, tornant a la qüestió, cal dir que el canvi és molt important, tot i que la magnitud de la transformació només la veurem en el transcurs dels mesos que venen.
D’altra banda, l’anàlisi limitada als grups del Parlament Europeu és insuficient per dues raons. La primera, que no hi ha disciplina de vot. La segona, perquè en aquesta ocasió els diputats no adscrits són molt nombrosos, un centenar, i no sembla que la seva majoria s’apuntin a l’aliança tradicional de populars, socialdemòcrates i liberals.
Però, el problema més greu que tenim és el de percepció, perquè el llenguatge està controlat per una determinada interpretació. Per exemple, hi ha la ultradreta, el nacionalpopulisme, l’extrema dreta; tots són denominacions pejoratives, però a l’altra banda no existeix l’extrema esquerra, l’esquerra populista o la ultraesquerra. Es miren amb lupa les declaracions i actituds de dirigents d’aquests partits, però no té gens d’importància que Rodríguez Zapatero, adalid de Sánchez, vagi pel món intentant cantar les excel·lències de Maduro i el seu règim, malgrat que aquest empresona, tortura i reprimeix l’oposició d’una manera pública i clamorosa.
Ara mateix, el govern Maduro ha detingut personal de campanya de l’oposició, defensors dels drets humans, ha expulsat personal de Nacions Unides i ha aprovat lleis que li permeten silenciar les veus crítiques. En aquestes condicions, unes eleccions són una entelèquia, però Rodríguez Zapatero defensa tot això i més. I aquí no passa res.
Per tant, el primer que hem de fer és alliberar-nos del llenguatge que ens condiciona, i anar als fets. Governs de la dreta alternativa dirigeixen Hongria, Itàlia i fins fa poc Polònia. Els seus resultats són francament bons en matèria de polítiques socials, econòmiques i familiars. En el cas de l’ensenyament, el resultat polonès és molt bo i constitueix una lliçó per a Espanya.
Quina és, per tant, la condició que criminalitza aquests partits? D’una banda, que no són pro avortament ni feministes de la guerra de gènere ni pro grups LGBTI. D’altra banda, amb importants matisacions entre ells, que van des del xovinisme i el racisme fins a la simple reserva, tenen una posició adversa envers la immigració, si bé aquesta no és una característica exclusiva seva. El que fan els danesos amb els immigrants és escandalós, i França, sense arribar al mateix extrem, ho intenta; l’última vegada la llei del govern ha estat vetada pel Constitucional francès, i això que Macron és liberal i de “centre”.
La realitat crua i pelada és que la dreta alternativa creix a expenses del vot de l’esquerra. Només cal veure l’hemicicle europeu. El PPE ha fet un dels seus millors resultats de la història, per tant, la dreta radical no ha crescut a expenses seva. Els que sí que han vist reduït el seu electorat són, per ordre de menys a més afectació, els socialdemòcrates, l’esquerra europea, els liberals i els verds.
A partir del moment en què el centreesquerra i l’esquerra europea centren la seva atenció en les qüestions de les identitats de gènere i en el feminisme de la mateixa naturalesa, i obliden les lluites socials, el vot dels sectors més populars emigra cap a la dreta alternativa. I això és lògic, una sola imatge ho caracteritza. Qui veu problemes amb la immigració no és la família benestant que viu en un barri de classe mitjana alta o alta, sinó aquella altra família que viu en una barriada popular mancada de serveis, amb una subocupació i un atur important, on més es pateixen les mancances de l’estat del benestar.
En últim terme, el problema radica en el fet que, en lloc de buscar solucions aprofundint en els fonaments per abordar de cara els problemes reals, les forces del poder establert es dediquen a la desqualificació dels que reaccionen en contra. I aquest és un camí sense sortida.
Loading ...
