La desvinculació que pateixen les societats occidentals, i europees en particular, fa anys que alimenta un fenomen polític de primer ordre, el de la creixent fragmentació parlamentària.
La fragmentació dificulta l’aparició d’acords de govern i ve cada cop més acompanyada de l’auge dels extrems, que alimenten la dinàmica d’enemistats irreconciliables.
El 2019, les anteriors eleccions al Parlament Europeu ja vingueren fortament condicionades pel creixent nombre de grups parlamentaris i el pes minvant dels partits tradicionals.
La plaga de la fragmentació s’ha estès a països com Itàlia, Alemanya i més recentment Polònia, nació fins ara preservada gràcies al pes que hi mantenia la matriu catòlica de la societat, pal de paller del país segons la teoria del gran sociòleg francès Jérôme Fourquet (matriu ara ja recula a les grans ciutats, començant per Varsòvia).
D’altres països, com França o el Regne Unit, funcionen partint de regles electorals que manipulen el comportament dels electors (la doble volta en el cas francès i la circumscripció uninominal en el britànic). Uns esquemes que redueixen els efectes de la fragmentació, però amb un preu elevat: el de reduir la legitimitat del sistema democràtic als ulls dels votants frustrats.
En aquesta petita galàxia de les democràcies europees, hi ha un cas que podria considerar-se pioner de la desvinculació i fragmentació política: Bèlgica.
A Bèlgica la descristianització de la societat s’inicià als anys 50 del segle XX, passant de ser un país profundament impregnat de catolicisme a particularment anticlerical en l’espai de pocs anys. Un cas semblant, salvant les distàncies evidents, al de Catalunya.
A aquest primer factor primordial de fragmentació política se li afegeix un segon, el de la diferència idiomàtica entre el nord flamenc i el sud francòfon, amb importants ramificacions culturals i econòmiques. Altre cop, i salvant de nou les distàncies, com Catalunya.
El 2011, Bèlgica ja fou notícia quan baté el rècord mundial de país que havia passat més temps sense aconseguir formar govern. Actualment, la dirigeixen una coalició de ni més ni menys set partits diferents, i que trigà quasi 500 dies a pactar-se.
El 9 de juny els belgues votaran no sols per escollir els seus delegats al Parlament Europeu sinó que tenen també cita per escollir la nova cambra federal.
Les enquestes assenyalen que la primera força, amb entorn el 17% dels escons, serà el partit radical Vlaams Belang (VB), que milita per la independència de Flandes. S’espera que el VB superi per primer cop al també nacionalista N-VA, que actualment governa a Flandes.
Però, és que la segona força política segons els sondejos és un partit d’extrema esquerra való, el Partit dels Treballadors, que s’espera que obtingui el 13% dels escons.
Oposats en absolutament tot, des de la llengua fins a la immigració passant pel canvi climàtic, aquestes dues formacions poden inaugurar una nova etapa, encara més problemàtica, en la tortuosa història de la Bèlgica moderna.
Els flamencs fa dècades que es queixen que els seus impostos serveixen per pagar la improductivitat dels valons francòfons, que històricament han a més conformat l’elit política i econòmica del país abans que les tornes comencessin a canviar a mitjans del segle passat.
Tot apunta que el 9 de juny, la composició del parlament belga, amb els seus 12 partits actualment representants, esdevindrà encara més intrincada.
Loading ...
