Jordi Pujol, idees, acció, política. El llegat (3). La nació (segona part)

Llegir primera part

El que planteja Pujol és construir un ampli moviment de signe nacional català, enfortir la personalitat col·lectiva de Catalunya en un moviment necessàriament popular, inclusiu, que sigui portador de virtuts morals, culturals i creatives, en consonància amb el que ell considera que és la tradició històrica de Catalunya.

Deliberadament o per ignorància s’ha deformat en moltes ocasions el pensament de Jordi Pujol, presentant-lo com el que no és. Per dir-ho curt i ras: que tingui com una referència a Torres i Bages no exclou que valori l’aportació que des de l’esquerra es va fer, com per exemple el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria en el passat o en el present, el rol de catalanització del PSUC i CCOO en relació amb el treballador immigrant. Tot i que és conscient, i així ho expressa, que el nucli del país el configuren les seves capes mitjanes en les quals incorpora la burgesia, malgrat que n’exclou en bona part l’alta burgesia, l’econòmicament més important.

Sovint, Pujol ho formula en termes de pregunta.

Per què som i volem ser nacionalistes?

La primera afirmació és molt senzilla: ho som perquè hem perdut durant molts anys tot poder polític i hem patit llargs períodes de decadència. Però també apunta una segona qüestió que està estretament lligada, la seva visió com a comunitarista. “Avui el poble, la comunitat nacional, és un instrument essencial de formació i definició dels homes, d’educació en el sentit d’imprimir avui una forma de realitzar-se, unes conviccions, una mentalitat; és a dir, de portar l’home a la conquesta de la seva personalitat bàsica, a la conquesta en profunditat de la seva identitat i fer tot això no d’una forma aïllada i individual, l’elitista i aristocràtica, sinó d’una manera popular, d’una manera massiva“.

Pujol expressa una concepció que, referida a la pàtria, al patriotisme, formula anys després un dels grans filòsofs polítics del segle XX, Alasdair MacIntyre, precisament amb aquest títol: “És el patriotisme una virtut?”. La nació, la pàtria és per a Pujol la manera de construir l’home.

El punt d’arrencada del nacionalisme personalista radica en la constatació que l’home concret no pot arribar a produir-se plenament si no és dins d’una comunitat nacional que actua com un element de formació i definició, i subratlla: “aquest plantejament neix en molts de nosaltres i en el meu en concret de l’humanisme cristià i més concretament del personalisme cristià, en la concepció de Maritain i Mounier”.

Pujol presenta un nacionalisme, no com el camí cap a un estat propi i independent, sinó com una forma de perfeccionament de l’humà, com un humanisme. Ho reitera en moltes ocasions, però una de ben significativa és el 7 de novembre de 1981, en l’acte commemoratiu dels cinquanta anys d’Unió Democràtica de Catalunya. “La nació té raó de ser en tant que ajuda a l’home”. “Volem que aquest nacionalisme es basi en les necessitats de l’home concret“. L’home necessita una manera de fer i ser, i això li aporta la comunitat, la nació. Però, atenció, perquè adverteix contra aquells que en nom de la nació ofeguen l’home. “El seu és un nacionalisme per damunt de les ideologies, per damunt dels conceptes abstractes” i “per damunt dels perillosos messianismes que de vegades han pervertit el concepte de nacionalisme”.

El concret, la persona, la situació, és fonamental en la seva reflexió i en el seu rerefons batega un dels seus altres pensadors de referència, Peguy.

I encara hi afegia a la seva concepció nacional, una altra dimensió: el d’una Catalunya “espiritualment gloriosa”. “Els pobles no es fan només ni principalment amb economia (malgrat que com governant estava més que atent a aquesta variable) o amb lleis, sinó que es fan amb el grau que tenen una gran tibantor interior“. Ho deia el 22 de desembre de 1983 en l’homenatge a Francesc Macià. I recordava les seves paraules: “Volem una Catalunya espiritualment gloriosa“.

Aquest és el sentit del nacionalisme pujolista. I per aquesta raó es pot dir amb propietat que s’aparta del que habitualment s’entén per nacionalisme, perquè està més a prop del comunitarisme de Charles Taylor i Amitai Etzioni, o del patriotisme ja citat d’Alasdair MacIntyre, que del discurs clàssic nacionalista.

I encara queda afegir-li en aquesta síntesi, l’articulació que fa entre Herder i Renan.

El primer planteja que la personalitat dels pobles es basa en un substrat de llengua, cultura, sentiment col·lectiu, memòria i consciència col·lectiva prèvia a les construccions polítiques. Sense tot això, sense cultura, valors compartits, memòria, llengua, no es pot edificar la nació.

Renan, per la seva banda, assenyala que la nació és un plebiscit de cada dia, el fruit de la voluntat mantinguda al llarg del temps. Una nació són els seus habitants, són els acords comuns entorn d’un llegat de records, també de patiments, unit al consentiment actual i al desig de viure junts.

Pujol articula aquestes dues definicions en una de sola. La nació és una comunitat de memòria però necessàriament també de vida i de projecte.

Fent-se seves unes paraules de Vicens Vives al final del seu llibre Notícia de Catalunya (1954) fa la cita següent: “el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; no és la filosofia, com en els alemanys; no és l’empirisme, com en els anglesos; ni la mística com en els castellans. Per a Catalunya, el primer mòbil és la voluntat de ser“. Aquest és l’eix la concepció nacional de Pujol; del seu nacionalisme. La voluntat de ser el que som: Una llengua, una cultura, una història, un dret, unes institucions i una filosofia social.

Aquest enfocament situa la importància de la continuïtat en el poble, més que en l’aparell estatal. Per aquesta raó, en un discurs l’1 d’agost de 1984, a Castellterçol, quan inaugurà la Casa-Museu dedicada al primer president de la Mancomunitat, Prat de la Riba ( i feia molt poc que havia començat el seu segon mandat presidencial amb majoria absoluta? afirmava que defensava l’Estatut amb tota l’energia i alhora advertia que no veiessin en l’Estatut més que això, un instrument i encara imperfecte, si bé que útil i del tot imprescindible.

Cridava a mantenir-se fidels a les arrels donat que, sense elles esdevé impossible ser, si bé ho feia en aquests termes: “sou homes i dones de l’any 2000. Rebutgeu la nostàlgia, el culte malaltís al passat, l’immobilisme. Sigueu innovadors, audaços en tot; també en la manera de sentir i pensar el nostre patriotisme. Però no perdeu mai les arrels, no traïu mai els nostres valors de sempre. Adaptat al temps d’avui, però no us perdeu“.

Per tot plegat, pel discurs, durant molts i molts anys, pels seus textos i la seva pràctica de govern, no es pot dir de cap manera que Pujol postuli o prepari el camí a l’independentisme. Forja la nació, això sí, tal com l’entén i he resumit més amunt, dins –veurem més endavant- la realitat política espanyola.

En els moments àlgids inicials del Procés, Pujol, en paraules seves i directes, va parlar amb Mas, amb Puigdemont, intentant dissuadir-los del camí que seguiran. Veu la resposta adient en la convocatòria d’unes eleccions. Pensa que l’altra via, el que seria el Procés, és un camí que porta al fracàs, a la frustració. Una idea, que fa ja molts anys havia tramès en una carta de resposta a un jove -estiu de 1987- i que em va enviar (com suposo que va fer amb d’altres) per conèixer el meu punt de vista. No era una forma de procedir infreqüent en el President. En aquest cas, el jove li expressava la necessitat d’anar a la independència, i Pujol, amb molta claredat, li responia que aquest no era el camí. Ha plogut molt des d’aleshores, però com em deia encara el 16 de maig d’enguany:

“Jo no soc ni he estat mai independentista“.

Per això el llegat de Pujol és tan incòmode, fins i tot políticament perillós per a tants. No únicament per als seus detractors viscerals de tota la vida. Per la ideologia i la cultura que avui mana, perquè torna a ser fonament d’alternativa. Per la visió unitarista d’Espanya incapaç d’assumir l’especificitat nacional catalana, perquè presenta una nació catalana amb Espanya, i per l’independentisme del Procés, perquè assenyala un altre camí, verificat amb èxit i interromput, cap a una més gran plenitud de Catalunya, entesa en la seva realitat present. En un temps en què el país torna a declinar, el llegat de Pujol és la font i fonament més important que disposem per tornar a la refeta.

 Loading ...