Per fi! Eleccions al parlament de Catalunya. Perspectives

Imposat per les circumstàncies, Aragonès ha convocat eleccions anticipades a Catalunya, malgrat que pretenia viure de les rendes d’un govern amb el suport només del 25% dels diputats del Parlament.

Per 68 vots a 67 el plenari va determinar que refusava els pressupostos de la Generalitat, i Aragonès ha respost amb l’única eina que li quedava: la convocatòria anticipada d’eleccions, que, per cert, ha generat un terratrèmol al Congrés dels diputats.

Sánchez, malgrat les certeses donades feia poques hores, no tindrà pressupostos. Viurem dels del 2023 i aquesta és una qüestió que diu molt de la feblesa dels que governen a Madrid. És clar que no poder acordar uns pressupostos ja no és el que era. Abans era pràcticament un vot de censura al govern que, per una elemental ètica democràtica, plegava. Ara és un parany més per prolongar, sigui com sigui, mantenir-se aferrat a la poltrona.

Han estat els Comuns els que han enderrocat Aragonès falcat pels socialistes de Sánchez i Illa. El motiu ha estat el complex de casinos i hotels de Hard Rock a Vila-seca-Salou després d’haver votat a favor els anys precedents.

La primera conclusió és que els Comuns oloraven la proximitat electoral i s’han preparat.

La segona és que van per lliure perquè la seva preparació té un cost molt elevat pel govern espanyol.

La tercera constatació és que després de Galícia, i ara amb l’estirabot de la gent de Colau, es constata que Yolanda Díaz pinta molt poc i que Sumar és una Barbie política.

Aragonès ha posat fi a l’anomalia democràtica de governar en ínfima minoria.

Ha sigut la millor decisió d’un govern perfectament inútil incapaç de donar resposta als greus problemes de Catalunya, sigui en matèria d’infraestructures, ensenyament, seguretat, immigració i el que es vulgui. Catalunya avui està molt més malament que quan va començar a treballar el govern monocolor d’Esquerra i no és que abans el panorama fos una meravella.

Entre altres avantatges, la convocatòria anticipada d’eleccions, comporta que l’avantprojecte de l’horripilant llei trans de Catalunya ja no té recorregut; és clar que en contrapartida, un cop més tampoc veurà la llum la llei que havia d’abordar els problemes de les persones sense sostre.

Hi haurà eleccions mantenint-se l’anomalia del nostre Parlament, on no està representat l’abans poderós centredreta català. El que a Europa és la primera força política amb diferència, l’espai que va des del centre fins a la dreta radical, a Catalunya és inexistent després del seppuku (també mal anomenat harakiri) de CiU. Ja sabeu, aquella pràctica d’honor japonès que consisteix que hom s’obre el ventre i un amic l’ajuda a morir tallant-li el cap.

Es faran les eleccions mantenint-se aquesta anomalia amb candidats devaluats o desacreditats.

Qui vol que Aragonès repeteixi després de la seva experiència com a president? Mai ha omplert l’escenari, i els seus resultats com a líder del govern són ben poca cosa.

I Illa? Un posat seriós i un discurs formal ben construït i respectuós, cosa insòlita en els temps que corren, no és suficient per superar dues greus limitacions de caràcter, diguem, estructural.

Una és que, malgrat que el PSC es presenta a Catalunya com a partit de seny i ordre, després, com veiem a l’Ajuntament de Barcelona, no fa altra cosa que maquillar la política de Colau. La realitat és que és el pal de paller del sanchisme, disciplinat i totalment subaltern i corresponsable de tots els desastres que Sánchez ha comès i continua perpetrant. Votar Illa és reforçar Sánchez i això està fora de tota discussió. Qui vulgui optar per Sánchez que el voti, però qui refusi la pràctica de l’actual govern espanyol no pot lliurar el seu vot al líder del PSC. Això és realisme.

L’altra qüestió fa referència al fet que Illa va ser el ministre de Sanitat d’un període fosc com va ser el de la Covid. Fosc pels estralls de la malaltia, però també per la forma de governar, la imprevisió, ignorar el que estava passant a Itàlia, adoptar decisions perfectament inconstitucionals i antidemocràtiques, l’època dels negocis foscos de les quals el cas Koldo és només la punta de l’iceberg i, sobretot, el que mai s’ha volgut revisar, aquell període amb llum i taquígrafs malgrat que continua sent una necessitat per aprendre dels errors i malifetes.

Un altre candidat serà, per poc que pugui, Puigdemont. Desperta passions entre els seus fans, cosa normal, però difícilment es pot veure com un president de la majoria dels catalans. I què dir del candidat del PP, Alejandro Fernández. És la consolidació de la irrellevància política d’aquest partit a Catalunya.

Vox, per la seva part, amb Garriga al capdavant, té un recorregut mínim a casa nostra. No pot ser d’altra manera d’un partit que renega de l’autonomia i ens vol traslladar a l’època en la qual només existien les províncies. I, per tant, Catalunya com a realitat, ni tan sols administrativa, estava desapareguda.

La CUP ha desaparegut de l’escenari i tres noves llistes independentistes (Aliança Catalana de l’alcaldessa de Ripoll, la Llista Cívica de l’ANC i la iniciativa de Clara Ponsatí i Jordi Graupera) fragmentaran encara més l’espai independentista.

Si no es poden unir entre ells, com volen unir els catalans darrere la bandera de la independència?

 Loading ...