La pregunta és necessària i també ha d’anar acompanyada d’una segona qüestió. Estem en un període que guarda relació amb les prèvies de 1914? És a dir, en un joc de forces entre amics i enemics, que al final van acabar anant a una guerra que exactament ningú volia? O bé estem el 1939 davant la resposta a l’agressió nazi?
Si fem cas de les línies editorials majoritàries, Europa està sota l’amenaça del dimoni rus guiat per un criminal, que és Putin. El relat és com el dels pitjors de la guerra freda i la pedra de foc és l’agressió a Ucraïna. Si fos així aquest seria l’escenari 1939 i Europa toca a rearmament.
No deixa de ser estrany quan la despesa militar europea és quatre vegades més gran que la russa. Només prement una mica més l’accelerador podria fer-la créixer un 50%. Rússia no té capacitat de respondre a aquest repte. No és l’URSS, no és cap gran potència. Ja es veu com li està costant la guerra contra un exèrcit de segon ordre com és l’ucraïnès. Per tant, amenaça militar russa no n’hi ha, i el problema que tenim amb el conflicte amb aquest país, que era un soci adient per a Europa, es remunta a una data de la qual ara commemorem els 10 anys: el conflicte de Maidán, en el que les dues Ucraïneses es van confrontar. La Ucraïna prorussa, on aquesta llengua és parlada pel 50% o més de la població. A Crimea, en concret, més del 70%.
Fa una dècada les intervencions de la CIA i l’ajut europeu van provocar la caiguda del govern d’Ianukòvitx, i a partir d’aquí ha començat la fase de conflicte i guerra oberta. El seu preludi va ser l’ocupació instantània el 1914 de Crimea. Cal recordar que va ser un vist i no vist perquè les forces ucraïneses o bé es van rendir a uns fantasmagòrics soldats russos o bé van canviar de bàndol en massa.
La idea d’una Ucraïna unida que lluita contra Rússia no és exacta. Això és cert per a la part occidental del país, però no ho és per a les regions orientals, que són les que Rússia ha intentat controlar. Ara, tothom sap que la guerra és francament difícil de guanyar per no dir impossible i que Ucraïna la pot perdre amb molta facilitat si no hi ha un doll d’ajuda militar i, fins i tot, en aquest cas, l’interrogant plana per les dificultats que està mostrant tenir per incorporar una lleva de 500.000 homes al front, donat que les forces que lluiten fa 2 anys que ho fan i no han estat pràcticament rellevades mai.
La qüestió de fons és que una gran part de la població no vol lluitar i en aquestes condicions aconseguir la victòria és impossible. Europa crida al rearmament, però al mateix temps també demana als estats que redueixin el seu dèficit i el seu endeutament. Formula dues qüestions oposades: gastar més en exèrcit i gastar menys en total, el que significa que d’alguna manera els pressupostos han de retallar en altres capítols. I aquesta qüestió afecta de ple a l’estat del benestar, que no travessa precisament un dels seus millors moments i que té en el capítol de les pensions un apartat especialment complex.
La despesa social europea ha crescut a un ritme semblant a la que s’anava reduint la despesa militar en els pressupostos. Podríem dir que seguien una tendència contrària i simètrica. Si ara volem més armes, necessàriament vol dir que aquesta aposta pel benestar s’haurà de frenar i fins i tot reduir.
I tot això per què? Rússia no farà mai un atac com el que ha fet a Ucraïna contra el conjunt europeu. Entre altres raons perquè no pot. El perill rus no és aquest, sinó la seva extraordinària potencia nuclear i, per tant, Europa sap que l’única, cosa que no pot fer és portar a Rússia a una situació extrema, perquè aleshores sí que tindríem un problema existencial molt greu.
Qualsevol lògica racional davant aquestes premisses podria comportar la confusió que la guerra d’Ucraïna és destructiva per als propis ucraïnesos i negativa per a Europa. I el que importa és reconstruir la pau encara que sigui a canvi de territoris i recuperar nivells de col·laboració que permetin retornar a bones èpoques, en les quals l’objectiu era el benestar i no augmentar el nombre de canons.
Loading ...
