Una gran part dels problemes de la pagesia són conseqüència de les mesures adoptades en la denominada transició ecològica, que té uns dels principals objectius evitar que l’escalfament global acabi superant els 2 °C de temperatura i que a ser possible no superi en massa els 1,5 °C.
Un recent informe publicat a World of Data de Hannah Ritchie del setembre de l’any passat, informava sobre la situació. En concret, la quantia de CO₂ que es podia emetre des de principis del 2023 en endavant. I això en relació amb mantenir la temperatura en 1,5 °C, en un cas, o en 2 °C, en un altre.
Evidentment, aquests càlculs ofereixen diverses opcions per a les variables en joc, però considerant-les totes elles, el que queda clar és que per mantenir-los dins dels 1,5 °C amb un 50% de possibilitats d’aconseguir-ho tindríem com a màxim la capacitat mundial d’emetre 250.000 milions de tones de CO₂, xifra que quedaria reduiria a 5.000 milions de tones si tinguéssim unes possibilitats del 83%.
Donades les emissions del 2022, això significa que per assolir el nivell del 50% de les possibilitats significaria només 6 anys de les nostres emissions actuals. La conclusió és que és altament improbable que s’assoleixi l’objectiu. Si la referència és no superar els 2 °C amb un 50% de possibilitats, el marge és significativament més alt, trigaríem 28 anys de les emissions actuals i si volguéssim una probabilitat dels 2/3, en cobriríem 23. En aquest cas, els terminis fan raonable pensar que podria assolir-se, si bé la impressió generalitzada entre els experts és que si no es fa més, anem pel camí d’un augment del 2,5.
En aquest context cal situar el que està intentant fer Europa: reduir substancialment les emissions de CO₂, però és clar el problema radica que la resta del món, en especial la Xina, els EUA, l’Índia, no van pel mateix camí i, per tant, aquí hi ha una incompatibilitat greu entre restriccions internes a Europa per descarbonitzar la producció i obertura de fronteres a països tercers que no adopten les mateixes mesures. Aquest desequilibri és insostenible i la crisi de l’agricultura n’és una manifestació espectacular, però ni molt menys l’única perquè també afecta la indústria. I hauria d’afectar molt més el turisme, que de moment funciona amb un cert règim d’excepcionalitat.
Quan es fa referència a l’agricultura i les seves emissions, no es pren en consideració que al mateix temps la seva pròpia activitat segresta carboni perquè les plantes, la vegetació, consumeix aquest carboni del CO₂ com a principal aliment. Això no vol dir que el balanç sigui zero, ni de bon tros, però sí que fan un paper que els altres sectors productius no duen a terme: absorbir part de les emissions que emeten.
La UE, conscient d’aquest potencial, ha desenvolupat una línia de política pública, agricultura de captura de carboni (Carbon Farming), que pretén incentivar encara més aquesta funció agrària. La idea és bona, però com quasi sempre passa amb Brussel·les, el desenvolupament és d’una teorització i burocratització al·lucinant. Per resumir la idea, el que se li demana al pagès que faci per capturar carboni resulta burocràticament inviable i econòmicament no rendible.
Una de les raons d’aquesta manca de rendibilitat és que el càlcul, complex, de la captació de carboni es fa a partir de la situació actual i, per tant, no es té en compte el benefici que de ja per si genera aquell agricultor. D’altra banda, els ajuts són insuficients donades les contrapartides que demana. Dit això, la línia és vàlida i plantejada en termes més senzills i més incentivats podria donar lloc a una altra línia de rendibilitat agrària molt interessant: l’activitat de la vegetació dirigida a captar carboni. Aquest fet significaria una revalorització dels nostres boscos, l’aplicació de tècniques silvícoles, a consideració, és clar, que es comenci per reconèixer i valorar econòmicament la funció que ja fan els boscos en la fase actual.
Però tot això continua sent encara massa complex pera l’agricultor aïllat, perquè significa entrar al mercat d’emissions, i aquí és on entraria el paper de la Generalitat que, per cert, no ho fa ni s’ho planteja. Hauria de ser el govern de Catalunya qui assumís tota la gestió administrativa i burocràtica i descarregués al pagès d’aquesta tasca. Que fos ella, l’administració de la Generalitat, qui s’encarregués de complir amb el marc de certificació de les captures de carboni i la demostració que es compleixen amb els criteris de quantificació, objectivitat i sostenibilitat. N’hi hauria un quart, en l’actualitat vigent, i que és el que s’hauria de modificar, que és el d’addicionalitat.
En altres termes, el sector agrari pot ser un poderós aliat de la transició ecològica si les administracions més properes assumeixen la burocràcia i la UE modifica el seu marc regulador i de foment per facilitar el desenvolupament d’aquest nou tipus d’activitat agrària.
Loading ...
