Una altra vegada ha tornat a esclatar el conflicte en el si de la selecció espanyola de futbol femení, aquest cop amb ocasió de la derrota soferta davant d’Itàlia i els problemes que es van produir a la segona part, quan Espanya, per imprevisió pròpia, només va poder alinear 10 jugadores i una d’elles, Aitana Bonmatí del FCB, es va negar a sortir a jugar adduint que no estava mentalment en condicions.
És un fet insòlit, almenys pel que estem acostumats en l’esport d’equip que, a conseqüències de les discussions en el vestuari en el descans d’un partit, un jugador, dona en aquest cas, es negui a sortir perquè mentalment es considera trasbalsada. Aquest escenari comporta, a més, un qüestionament de la nova entrenadora, recent en el càrrec, Montse Tomé, i que va substituir al defenestrar Vilda, malgrat ser l’entrenador que va portar la selecció a guanyar el campionat del món.
Però, evidentment, no parlaríem del futbol de la selecció femenina per aquest incident, sinó per l’acumulació que converteix aquest col·lectiu en un fet insòlit en l’esport.
De fet, els primers conflictes ja es van iniciar el 2011, quan hi havia d’entrenador un dels més longeus, Ignacio Quereda, que va exercir el càrrec des de 1988 fins al 2015. Un període extraordinàriament llarg per a una funció d’alt risc com és ser entrenador de futbol i, a més, no haver aconseguit mai una bona qualificació. Però, la qüestió és que al final Quereda va saltar per conflictes en el vestuari, que ha estat la tònica des d’aleshores. Com ho ha estat a posteriori passar comptes amb els defenestrats.
Va començar amb Quereda, però aquesta pràctica ha continuat amb Jorge Vilda i també amb el president de la Federació, un altre defenestrat, Rubiales. El 2021 es va produir un documental de Movistar+ “Romper el silencio” en el qual es detallaven els 27 anys de gestió de Quereda i s’entrevistava algunes jugadores que acusaven Querada d’abusos generalitzats i d’homofòbia. Aquests abusos en realitat en equips de menor sensibilitat se’ls hi diu control i disciplina; potser un excés de control, però una pràctica que no és gens estranya en els entrenadors.
La qüestió de l’homofòbia venia derivada del xoc que es produïa perquè dins dels vestidors hi havia obertament lesbianes que mantenien relacions amb altres jugadores. Un fet que des d’aleshores ha continuat estenent-se fins i tot la relació amb algun membre femení de l’staff tècnic.
Pel que sembla Quereda va intentar liquidar aquestes situacions carregades d’emotivitat i va ser un factor més que va contribuir a la seva defenestració. El va substituir Jorge Vilda el 2015 i va ser l’entrenador fins a l’escàndol extraesportiu de l’últim campionat del món. Vilda ha aconseguit situar el futbol femení al nivell més alt, una fita que mai havia estat reconeguda ni compensada. Malgrat l’èxit, va acabar sent liquidat per l’oposició del mateix vestuari i perquè era un home de confiança de Luís Rubiales, el president de la Federació que va cometre errors d’importància en la celebració immediata posterior a la consecució del títol. Sobretot, el petó que li va donar a Jenni Hermoso durant el lliurement de premis i que ha significat la destrucció de la seva carrera com a dirigent esportiu i estar a la picota de l’opinió pública.
Les jugadores van aconseguir, un cop més, canviar l’entrenador i el nou responsable va ser la número dos de Vilda, Montse Tomé. Semblava que la seva condició de dona i de formar part de l’equip tècnic guanyador de la copa del món li podia facilitar la direcció d’un vestuari tan difícil. Ja es veu que no és així. Totes les informacions assenyalen que no ha aconseguit imposar la seva autoritat i que en realitat són les líders del vestuari les que fan i desfan. I en aquest fer i desfer cal situar el que dèiem a l’inici: la negativa d’Aitana Bonmatí a sortir a jugar a la segona part del partit contra Itàlia perquè les seves relacions amb part d’aquestes líders no són exactament cordials, malgrat la seva importància en el camp.
Sigui com sigui, el futbol femení, que mercè a una intensa campanya dels mitjans de comunicació i a l’hospici del govern, ha guanyat una gran notorietat mediàtica i de públic, i ha aconseguit un important reconeixement professional i econòmic, no sap sortir del conflicte permanent.
Si l’esport professional a més de ser una font de diners, es pressuposa que és un exemple per a la pràctica esportiva, cal dir que la malaltia crònica de la selecció espanyola de futbol desvirtua totalment aquesta funció, malgrat que ara les jugadores gaudeixin de molts més avantatges.
Loading ...
