El problema radical que dificulta de manera decisiva la pau entre Israel i el poble palestí és la seva història i la manera com ha configurat una mentalitat col·lectiva.
En el cas d’Israel, com passa ara, no li importa per a res la seva imatge internacional perquè considera que està en perill la seva existència com a poble, i la seva resposta difícilment es veu limitada per les respostes exteriors.
La caracterització palestina, per la seva banda, estableix que els importa molt menys el progrés econòmic i el benestar que el respecte a la tradició, amb una forta component religiosa, que la nació palestina, com una forma de nacionalisme àrab o ambdues coses. Hamàs significa sobretot la primera manera d’entendre les coses de Fatah, el partit polític més gran i antic de Palestina, fundat el 1959 per Yasser Arafat i és el partit governant a Cisjordània. I anteriorment a Gaza fins que va ser expulsat per Hamàs. Fatah és un partit nacionalista àrab que advoca per la creació d’un Estat palestí independent a les fronteres del 1967.
El doble estat satisfà una de les dues forces, però no Hamàs, que vol la liquidació total de l’estat d’Israel i un règim islàmic.
En les seves arrels les dues concepcions comparteixen una creença comuna. La seva religió veu amb bons ulls matar en el seu nom. Tot això pot ser matisat, com és lògic, però constitueix el perfil estilitzat del cas.
Israel té molt interioritzada per la història la seva situació de risc vital i l’abandonament en darrer terme, si no bel·ligerància dels altres pobles.
La clau dominant d’aquesta mentalitat és l’Holocaust (1939-1945): amb l’assassinat sistemàtic de sis milions de jueus per part del règim nazi. L’Holocaust va ser un esdeveniment sense precedents en la història de la humanitat, va significar el risc d’extinció per als jueus, i en va sorgir l’impuls de supervivència que permet construir l’Estat d’Israel. Però, de ser decisiu no és l’únic cop que ha modelat una mentalitat.
Molts segles abans, en el 586-538 aC es va produir l’Exili de Babilònia: Després de la destrucció del Primer Temple de Jerusalem pels babilonis, els jueus van ser deportats a Babilònia. Molt temps després el segon cop va significar la liquidació d’Israel com a Estat quan la destrucció del Segon Temple de Jerusalem (70 dC) pels romans, que va obligar el poble jueu a buscar nous llocs per viure i practicar la seva religió. D’aquí sorgeix la gran diàspora. Al llarg de la història posterior es produeixen a Europa les expulsions de jueus, i sobretot a Europa oriental i Rússia els Pogroms, sobretot als segles XII-XV.
Però és que el mateix naixement de l’estat israelià ja va estar a punt del final amb la Guerra d’Independència (1948-1949), quan un estat que encara no havia nascut a la pràctica es va enfrontar a una coalició d’estats àrabs que buscaven destruir-lo. Israel va aconseguir repel·lir la invasió, però la guerra va deixar un saldo de milers de morts i ferits. Un altre moment que va ser viscut en termes d’escenari final va ser la Guerra de Yom Kippur (1973), Egipte i Síria van llançar un atac sorpresa contra Israel el Dia de l’Expiació jueva. Israel va aconseguir repel·lir l’atac, però la guerra va ser un cop dur per al país.
Des de llavors Israel ha viscut marcat per les guerres dels míssils de Gaza (2008-2009) i (2014) a càrrec de Hamàs. La militar d’Israel va durar 22 dies en el primer cas i 50 en el segon conflicte.
A més, les diferents Intifades no només són mostres del gran malestar palestí, sinó que contribueixen al rerefons permanent d’inseguretat que sent la població israeliana. La Intifada palestina (1987-1993) va ser una sèrie d’aixecaments populars palestins contra l’ocupació israeliana dels territoris palestins. El conflicte va ser violent i va deixar un saldo de milers de morts i ferits.
Per part seva, els palestins viuen no només en condicions discriminatòries en relació amb els jueus, sinó que suporten en la seva consciència la creació de l’Estat d’Israel el 1948, que va suposar l’expulsió de centenars de milers de palestins de les seves llars i terres. Aquest esdeveniment, conegut com la Nakba, és un punt de referència fonamental en la història del poble palestí. La Guerra dels Sis Dies de 1967, Israel va conquistar la Ribera Occidental, Jerusalem Est i la Franja de Gaza, en aquesta guerra. Aquesta victòria va donar a Israel un control militar i polític significatiu sobre els territoris palestins que no formaven part de la partició del territori establert per l’acord sobre la intendència del 1948 de les Nacions Unides.
Després una sèrie de fracassos, els Acords d’Oslo del 1993, un intent de negociar un acord de pau entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP). Tot i això, els acords van fracassar en el seu objectiu de crear un Estat palestí independent. El Pla de Pau de Clinton de 2000 va ser proposat pel president nord-americà com una solució al conflicte israelià-palestí. Tot i això, el pla va ser rebutjat per ambdues parts. Els Acords d’Annapolis del 2007, un intent de reprendre les negociacions de pau entre Israel i l’OLP. Tot i això, les negociacions van fracassar en el seu objectiu d’assolir un acord final. La Segona Intifada de 2000-2005, aquesta insurgència palestina contra l’ocupació israeliana va ser un fracàs militar i polític.
Aquestes derrotes juntament amb les condicions de vida i la contínua colonització per assentament de “colons” jueus de territoris palestins han tingut un impacte significatiu en el poble palestí. Han contribuït a la pèrdua de territori, la fragmentació política i la frustració popular. També han alimentat el ressentiment i la violència entre les dues parts del conflicte.
És clar que no tot és negatiu, encara que la balança s’inclini cap a aquell costat. Aquests èxits inclouen la creació de l’OLP el 1964, l’elecció de l’Autoritat Palestina el 1996 i almenys a l’inici, la signatura dels Acords d’Oslo el 1993. No obstant això, aquests èxits han estat superats per les derrotes esmentades anteriorment.
El futur del poble palestí és incert. La situació actual d’ocupació, conflicte i violència és insostenible.
El problema radical que dificulta de manera decisiva la pau entre Israel i el poble palestí és la seva història i la manera com ha configurat una mentalitat col·lectiva Share on X
Loading ...
