La instrumentalització política de la mort

Fins al dia d’avui s’han produït mig centenar de feminicidis de parella, i s’anuncia que des de 2003 s’han produït 1.212 homicidis d’aquesta mena.

Aquí cal fer una primera crida d’atenció. És l’únic delicte en el qual sistemàticament es dona el total acumulat de víctimes de 20 anys. Això sol ja crida l’atenció. Es fa per transmetre la sensació de la gravetat d’aquest delicte. Aquesta xifra representa una mitjana d’uns 60 homicidis l’any, i vistes les magnituds dels últims anys es pot constatar que en relació amb la mitjana s’ha produït una disminució del 16%.

Objectivem la xifra. Tota mort és tràgica, però des del punt de vista de les polítiques públiques s’han de dimensionar i comparar, perquè si no no s’està en condicions de mesurar la seva gravetat. En aquest cas estem davant d’un delicte tan greu com és llevar la vida a una persona, però d’una prevalença molt petita donat que la població femenina és de 20 milions de persones.

Crida l’atenció el fet que el 2021 es suïcidessin 1.021 dones, quasi tantes com tots els feminicidis de parella produïts en 20 anys. Des d’aquest punt de vista no hi ha dubte que amb diferència l’amenaça més gran per a la dona és el suïcidi, les condicions que la porten a aquest i la falta de mecanismes i atenció que permeten dissuadir-lo. Només que s’aconseguissin mitjançant les polítiques públiques reduir un modest 10% dels suïcidis, aquesta xifra significaria que s’haurien salvat el doble de dones mortes que les que es produeixen en el feminicidi de parella. I si les bones polítiques són aquelles que salven vides és inqüestionable on hauria de situar-se el centre d’atenció de la política pública. Però no, el suïcidi femení és ignorat i tot se centra en el feminicidi de parella.

La raó que sigui així és causada per un motiu ideològic fruit que el govern té assumida com a principal bandera el feminisme de la lluita de gènere, que sosté la falsedat que els homes, així en general, maten les dones pel fet de ser dones, també en general. I malgrat que això signifiqui només 50 o 60 casos entre 20 milions de dones. La realitat és que alguns homes en determinades condicions comenten l’atrocitat de matar la seva parella i que caldria investigar a fons aquestes patologies concretes més que disparar a tot el que es mou.

El suïcidi per la seva banda no serveix a aquesta perspectiva de gènere perquè si 1.021 dones són moltes, els homes que se suïciden quasi tripliquen aquella xifra en el cas del 2021. Hi ha certament una bretxa important de gènere, però com és desfavorable a l’home no serveix com a argumentació per aquesta mena de lluita. Naturalment, si les dades fossin a la inversa, el suïcidi ocuparia tanta o més atenció que les víctimes dels feminicidis de parella. Però no és el cas.

Tot plegat assenyala una escandalosa utilització de les morts que condicionen les polítiques públiques i els seus recursos, i que en definitiva perjudiquen la vida de la dona.

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Segueix-me a facebook

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.