Úrsula von der Leyen ha pronunciat el seu discurs anual sobre “l’estat de la Unió”

La presidenta alemanya de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, ha pronunciat fa uns dies el seu discurs anual sobre “l’estat de la Unió” a la seu del Parlament Europeu d’Estrasburg.

Ha declarat que, durant el seu mandat, “la UE ha experimentat una veritable (i reeixida) refundació”. Pot ser així considerat, però en qualsevol cas es tracta d’una refundació insuficient, com veurem a continuació.

Així va començar el discurs:

“Sé que alguns tenien dubtes quan vaig comparèixer davant de vostès el 2019 amb el meu programa per a una Europa verda, digital i geopolítica, però això va ser abans d’una pandèmia i una guerra brutal en territori europeu que han posat el món de cap per avall”.

És veritat que la “refundació” a què fa referència s’ha produït encarant en comú, reptes extraordinaris, cadascun potencialment letal:

Una pandèmia inèdita des del 1918; una invasió militar al continent d’efectes mundials i no només regionals (com la guerra dels Balcans) insòlita des del 1939; una crisi energètica inigualada des de les petrolieres de 1973 i 1979, i una crisi inflacionista insidiosa i duradora.

A tot això cal afegir els obstacles augurats pel possible impacte del Brexit, que no ha generat imitadors ni gairebé revessos econòmics (els ha generat clarament al país que ha abandonat la UE i que ja maniobra per tornar-hi d’alguna manera).

O les amenaces de l’ascens populista de la ultradreta, que encara reclama molt de coratge polític de la dreta democràtica.

La UE ha comprat armes per primera vegada conjuntament, però encara no les produeix en comú. Ha llançat un paquet necessari de sancions contra una potència invasora, però a ritme sincopat.

Ha acollit cinc milions de refugiats ucraïnesos, però la frontera sud continua sent un focus d’inhumanitat, mentre que Europa encara braceja per culminar un acord necessari i urgent sobre immigració i asil proposat el setembre del 2020.

Ha inaugurat una política sanitària i de vacunació amb prou feines prevista als Tractats, encara que no completada.

Ha finançat la recuperació econòmica mitjançant una emissió gegantina de deute comú (els primers “eurobons”, 750.000 milions d’euros) – embrió d’un Tresor comú fins ara considerats impossibles – però no ha estat capaç de completar la unió bancària.

El problema migratori és un cas paradigmàtic sobre insuficiència de mesures necessàries.

La presidenta ha demanat el suport de l’Eurocambra i dels Vint-i-set per aprovar abans del final d’aquesta legislatura l’anomenat Pacte Migratori. Va declarar que “es pot gestionar la immigració de manera eficaç i amb compassió alhora”. Va fer referència a un acord signat recentment amb Tunísia per reforçar el control de les fronteres europees a canvi d’ajudes econòmiques, una iniciativa controvertida liderada per la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i va insistir que la UE “ha de treballar en acords semblants amb altres països“.

Pocs dies després de pronunciar el discurs a Estrasburg, la presidenta i Giorgia Meloni van fer una visita llampec a l’illa de Lampedusa, abarrotada d’immigrants il·legals. La presidenta ha tingut bones paraules i ha fet gestos, però no aconsegueix arribar a l’objectiu d’assolir un bon Pacte Migratori que la UE necessita fa temps amb urgència, costa coordinar l’acció dels Vint-i-set.

Tasques de futur

Algunes tasques comentades per al futur immediat són les derivades de l’estratègia de digitalització i el desenvolupament del Pacte Verd. Altres són més aviat sobrevingudes, com el retorn de la necessària ampliació de la UE a l’est, impulsada per Ucraïna. Si el que s’ha fet s’ha aconseguit sense reformar els Tractats, amb pressió i tractant de convèncer els reticents, és difícil que això sigui suficient en el futur.

Von der Leyen encerta el rumb, però no en l’èmfasi ni en la intensitat.

Un salt a la política industrial i a l’acció econòmica exterior per competir amb els Estats Units i la Xina es quedarà curt sense el suport de quantiosos fons directes (dels quals els competidors americans i xinesos disposen en abundància), només assolibles amb una nova proposta mutualitzadora, que no ha format part del seu discurs.

Ha plantejat una gran ampliació de la UE, passar de 27 a 30 o més membres i arribar als 500 milions d’habitants, però l’experiència indica que una ampliació tan ambiciosa exigeix augmentar la capacitat interna d’absorció, matisar la unanimitat per a assumptes constitucionals i reformar els Tractats de la Unió.

La presidenta ha situat la nova gran ampliació a l’est com a element central del discurs, però sense necessitat de reformar els Tractats. Els ciutadans europeus es pregunten, a més, què s’ha fet de la quantitat i la qualitat de propostes de reforma dels tractats recollida en el marc de la Conferència sobre el Futur d’Europa, ja acabada, i enviades al seu moment a les institucions europees responsables .

“Europa respon a la trucada de la història. I la història ens crida ara a treballar per completar la nostra Unió”, ha declarat Von der Leyen. “Completar la Unió” és el que la UE necessita vitalment, i arribar a una veritable unió política de caràcter federal per convertir-se en un tercer pol de poder en un món geopolític en plena transformació, així com esdevenir mediadora entre les dues potències dominants: l’hegemònica (Estats Units) i la remergent (Xina). “Completar la Unió” (o “més Europa”, com en reclamen molts).

L’anterior gran ampliació del 2004 va sumar 13 nous països al club comunitari.

Aquest és l’exemple a seguir, com ha defensat primer Alemanya (discurs del Canceller Olaf Scholz a Praga pronunciat el 29 d’agost de l’any passat) i ara també molt més tímidament França, amb aquesta proposta de segona ampliació a l’est que amb els Balcans (Sèrbia, Kosovo, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Macedònia del Nord, Albània) fa anys que està congelada i que la invasió russa ha reviscut, sumant a més Ucraïna, Moldàvia i Albània com a aspirants, mentre que Geòrgia (amb dues regions ocupades per Rússia), Armènia i Azerbaidjan s’ho miren de lluny.

En el discurs de Praga, el canceller alemany es va mostrar partidari de l’entrada a la UE d’Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia, Albània i dels cinc països dels Balcans occidentals, restes de l’antiga Iugoslàvia. Scholz va parlar de formar “un bloc de 30 a 36 membres”. Però Scholz va plantejar, a més, una segona proposta sobre la qual Von der Leyen en el seu discurs sobre la Unió ha passat de puntetes.

“Les àrees de decisió per unanimitat s’han d’anar reduint i ampliant les de majoria, especialment en política exterior i també en altres àmbits com la fiscalitat”, va declarar Scholz

Scholz va declarar que cada nova adhesió fa més difícil la presa de decisions a la UE i que cal agilitzar-la. Va dir que l’actual normativa de votacions “és una relíquia del passat”. Va utilitzar precisament a Praga, el lloc més indicat, l’adjectiu “kafkià” per descriure la manca de sentit de l’exigència d’unanimitat en una Europa cada cop més àmplia. “Les àrees de decisió per unanimitat s’han d’anar reduint i ampliant les de majoria, especialment en política exterior i també en altres àmbits com la fiscalitat”, va declarar Scholz.

Renovarà Von der Leyen el seu mandat?

La presidenta ha eludit aclarir si vol renovar el mandat de cinc anys, que expira el 2024. Però ha donat mostres en el discurs que vol tutelar aquest segon procés crucial d’ampliació a l’est.

La política alemanya va iniciar el seu camí al capdavant de l’Executiu comunitari el 2019 amb l’aspiració de conduir el club a una UE més geopolítica, i aquesta nova gran transformació europea seria un punt àlgid enorme en aquest camp. “És hora que Europa torni a pensar d’allò més bé”, ha dit. El discurs de la presidenta no ha sonat comiat.

L’agenda que ha proposat la presidenta per al que queda de legislatura (les pròximes eleccions són el juny del 2024) es basa en tres pilars:

Pacte Verd, ampliació i política migratòria. No ho tindrà fàcil a l’última part del seu mandat. El Pacte Verd actualment està molt contestat en nombroses instàncies, la concepció i la velocitat prèvia. Contestat fins i tot dins de la seva pròpia família política, el Partit Popular Europeu (PPE) on el seu president, el també alemany Manfred Weber, encapçala una andanada darrere l’altra contra algunes mesures verdes estrella de la Comissió Europea.

El 2019 Úrsula von der Leyen es va presentar davant del Parlament Europeu amb un programa de govern que proposava una Europa digital, verda i amb una unitat geopolítica. En el discurs sobre l’estat de la Unió que acaba de pronunciar no ha pogut reprimir un cert sentiment d’orgull i satisfacció per la feina feta durant el quadrienni passat. El seu lema ha semblat ser una cosa així com “acabarem la bona feina que hem fet durant els últims quatre anys“. Però sense precisar si necessita un any o sis anys (amb un segon mandat) per fer-ho. Queden 300 dies per a les eleccions europees.

La presidenta Úrsula von der Leyen va concloure el seu discurs anual amb aquestes paraules:

“Hem vist el naixement d’una Unió geopolítica que ha donat suport a Ucraïna i s’ha oposat a l’agressió russa, ha respost una Xina cada cop més assertiva i ha invertit en les nostres aliances. Tenim un ambiciós Pacte Verd Europeu al centre de la nostra economia. Hem d’acabar la feina que hem emprès”.

No ha precisat quan ni com.

La seva ferma defensa dels èxits aconseguits (“una refundació”), el seu èmfasi en la necessitat d’“acabar el treball” i la seva determinació darrere de la segona ampliació a l’est de la UE, que serà el repte principal de la propera Comissió, poden ser interpretats com a indici del seu desig de continuar al capdavant de la Comissió Europea cinc anys més.

 Loading ...