Ves per on els vots totalment determinants per a la presidència del Congrés, que en bona part eren la pista d’aterratge de la candidatura de Sánchez pel que fa a dues forces catalanes, ERC i Junts, van girar al voltant de l’ús del català, demostrant així una vegada més, que per utilitzar el llenguatge que en el seu temps va fer famós Alfonso Guerra, anomenant a Suárez, tahur del Mississipi, els tahurs del Manzanares, segueixen jugant més i millor que els petits tahurs del Llobregat.
Com no quedarien atrets a la mel de l’eterna qüestió de l’ús del català al Congrés dels Diputats o bé a les institucions de la Unió Europea? Però és clar, l’aconseguit, més enllà de les formes, no és res.
Això no vol dir que no sigui important la qüestió plantejada, el que passa és que ni era el moment ni els termes assolits són garantia de res, perquè el procés en el millor dels casos serà llarg i complicat i cal un compromís ben definit i públic per part del partit i del govern.
ja ha sorgit la qüestió del valencià, que irracionalment està reconegut com a llengua pròpia al Senat
Per començar, ja ha sorgit la qüestió del valencià, que irracionalment està reconegut com a llengua pròpia al Senat, tot i que la mateixa Acadèmia de la Llengua Valenciana considera que, tant les modalitats que es parlen a les Illes Balears com a Catalunya com a València, pertanyen a un mateix domini lingüístic que en termes científics s’anomena català, que té alhora nombroses variants dialectals.
La instrumentalització que en el passat i en el present ha fet el Partit Popular d’aquesta qüestió és impresentable i explica, entre altres coses, la seva feblesa electoral a Catalunya, que mai no superarà si no reconeix la realitat.
Però ja que la qüestió de la llengua catalana resulta tan important i és lògic que sigui així, cal que ERC que governa la Generalitat i Junts no oblidin que avui el principal problema del català resideix en el seu ús a Catalunya i més concretament a la seva gran àrea metropolitana, que constitueixen des del punt de vista demogràfic i econòmic la major part del país.
El català està en risc de mort per tres raons estructurals, que ni tan sols són presents en les polítiques d’aquests partits. Per descomptat tampoc en els altres, però ja se sap que per a ells l’interès per la llengua i la cultura catalana és perfectament descriptible.
Les causes estructurals són:
En primer lloc, la pobríssima natalitat de la població autòctona, sobretot a la capital de Catalunya, on el nombre de fills per dona és només la meitat del que és la taxa de reemplaçament de 2,1 molt per sota fins i tot del conjunt català.
Aquest fet determina l’envelliment de la població més que no pas l’augment de l’esperança de vida, i el dèficit en el balanç vegetatiu perquè fa anys que moren més persones que neixen. Els catalanoparlants van desapareixent.
Substituïts per una immigració, que compensa la manca de naixements i aquest és un altre factor estructural. Prop del 30% de la població de Barcelona ha nascut a l’estranger i el mateix passa a la segona ciutat del país, Hospitalet de Llobregat. Si a aquest fet, s’hi afegeixen els fills nascuts de parelles d’immigrants, tindrem una xifra que s’aproxima a passos accelerats 1/3 del total.
A tot aquest conjunt de població el català és una rara avis, que no necessita ni utilitza.
En uns casos perquè les llars són de llengua materna castellana, ja que procedeixen d’Hispanoamèrica, i aquest grup en el cas de Barcelona ciutat s’aproxima al quart de milió de persones.
En altres casos, perquè si coneixen alguna llengua és el castellà, que sí que necessiten per treballar i relacionar-se. Això succeeix amb la població dels països islàmics, majoritàriament marroquins i pakistanesos.
El tercer grup de població és el comunitari, format sobretot per italians, francesos i britànics, que no tenen una especial volença pel català, i pel seu nivell professional fan servir més l’anglès que la llengua del país.
A aquella situació se li suma el fracàs escolar terrible en dues dimensions diferents:
Una global, el de la comprensió lectora, que castiga tant en castellà com en català, però aquest segon cas la llengua pateix a més el problema, social ja apuntat, l’augment de llars de llengua materna castellana, i el seu ús social més gran, cosa que l’escola no pot resoldre.
Una altra específicament escolar, i això sí que és una vergonya que es produeixi: l’assignatura de llengua catalana és la pitjor considerada per la majoria dels alumnes, cosa que representa un dèficit pedagògic imperdonable per part de la Generalitat.
És en tot això on es juga el futur del català i el de la seva cultura.
Benvingut sigui el que succeeixi al Congrés dels Diputats i a la Comissió Europea, però el que és decisiu i el que no existeix, és la política cultural i lingüística necessària per abordar aquells problemes estructurals on es juga la supervivència del català.
Avui el principal problema del català resideix en el seu ús a Catalunya i més concretament a la seva gran àrea metropolitana Share on X
Loading ...
