La política ha degenerat tant, és tan curtterministe i emotivista, que contamina totes les formes de mirar el país. O potser ella només és l’exponent més visible de la cultura hegemònica del nostre temps, marcada per aquells condicionants.
Sigui com sigui, sabem més o menys, que les coses no van bé, però no tenim cap diagnòstic de Catalunya prou global i que es remunti per sobre del vol gallinaci.
Les notes que a continuació segueixen, volen situar aspectes que necessàriament hauria de contemplar aquesta visió integral.
Ens cal una certa perspectiva històrica, a la que érem molt donats en el passat, i que amb les noves i més recents fornades generacionals ha desaparegut del tot, possiblement perquè comparteixen una certa concepció adanista de la vida: tot comença amb ells. Es tracta d’inserir la nostra història en la “Història Gran”, articular uns mapes dels temps històrics, i veure en ells la posició i dinàmica de Catalunya. Presentar Catalunya en el seu context de civilització en cada moment.
Arnold J. Toynbee a “Estudi de la Història”, advertia que “aplica aquesta reflexió a Gran Bretanya i en períodes més antics a Anglaterra, formulant una cronologia retrospectiva des de la industrialització en l’última part del S. XVIII fins al S. VI”. I ha de ser així perquè els límits del propi país són massa petits per no obtenir una visió deformada
Cal percebre Catalunya com fruit de “la mentalitat social activa en cada temps”. Com afirma Vicens Vives. Explorar-ho a partir exegesis del paradigma que determina el sistema de valors de cada època, com assenyala Thomas S. Kuhn,, i amb ell determinar els marcs de referència, en la concepció que fa explícita Charles Taylor a “Fuentes del Yo”, que “proporcionen els rerefons implícit o explícit, pels nostres judicis, intuïcions o reaccions morals… Articular un marc referencial és el que dona sentit a les nostres respostes morals”.
Una altra dimensió necessària d’abordar, és el diagnòstic històric i present des de la perspectiva del capital humà i social, donat que ambdós han estat fonamentals en el passat per manca capital natural de Catalunya. També, l’etiologia dels tipus de capital, el seu origen i desenvolupament. Els capitals natural, humà i social, afegits al capital públic, al capital privat i als processos d’acumulació de capital. Amb certesa, que un millor coneixement de la seva evolució i situació actual ens diria molt de la nostra situació, sobretot en termes de reducció dels nostres avantatges comparatives.
Vàrem ser un petit imperi mediterrani avant la letre, més proper al molt posterior i gran model britànic que al castellà, hem estat pobres demogràficament i en recursos naturals, i ens férem relativament rics amb la industrialització, vàrem ser al segle XVIII poc més de l’equivalent econòmic actual d’Extremadura, per situar-nos uns cent anys més tard al capdavant. I hem perdut aquesta condició i hem basculat de la productivitat industrial, al treball intensiu del terciari de baixa productivitat.
Quin és el nostre full de ruta? En tenim algun?
Ja no tenim consciència de la gran remuntada històrica que vàrem fer. Com podem anar bé si ignorem les bones referències? Uns factors han estat decisius en aquella excel·lent dinàmica: L’estreta articulació, no sempre ben harmonitzada, entre progrés i tradició; molt forta, perquè aquest és un país sense quasi Il·lustració i amb una llarga, molt llarga, edat mitjana. Cal recordar que la Generalitat és la institució medieval per excel·lència. Som el país que valora “l’eina i la feina”, que té en el pactisme un dels seus horitzons polítics (el pactisme, no l’entrega a canvi del plat de llenties pels quatre dirigents que se n’aprofiten).
La casa pairal, després la família, la nissaga, és a dir el parentesc estès al llarg del temps, han estat bàsics, tant que estan en l’origen de bona part del capital inicial necessari per començar la industrialització. I la fe catòlica amb l’Església, que impregna tota la nostra producció cultural i acull i contribueix al manteniment de la llengua. Ella, junt amb la família, fan sempre possible la nostra recuperació cultural en èpoques difícils. I així, arribem a la mare de tots els ous. La família catalana, ella genera, ja ho he dit el capital cultural mínim necessari, i és l’única font primària, aquí i arreu, de capital social i humà.
Els sistemes educatius actuals, adanistes com els seus impulsors, han oblidat aquesta evidència i plens d’un orgull estúpid pensen que sense famílies és possible que l’escola ensenyi bé.
Els resultats i la muntanya de diners que això costa està a la vista. I també l’altre peça de la nostra corona sense rei, l’associacionisme popular, que omple de comunitat el tarannà individualista català. Diria que ambdues qüestions també estan malmeses. L’ensulsida de les caixes d’estalvi assenyala el desastrós fi d’una època, que ens ha deixat oberts en canal en mans de l’oligopoli bancari, i sense el que era un sistema financer propi. El culpable del desastre no reparat té un nom: partitocràcia. Caldria passar-los contes.
Quin és l’estat de tot plegat, mantenen tots aquests factors institucionals la seva capacitat?
És evident que no. És més, tot sofreix una crisi aguda. La infraestructura social i cultural del país està degradant-se, pateix una erosió continuada, i el que és pitjor, els nostres polítics, i elits econòmiques i culturals, semblen entusiasmades amb què així sigui. De petit devien pensar que els nens venien de París i de grans creuen que la bona economia baixa del cel.
No s’han aturat a pensar que l’economia és una antropologia i sense persones, famílies, creences, valors i virtuts, tradicions i formes de fer favorables, tot acaba anant-se’n en orris. O és que no va quedar clar amb la implosió soviètica i el seu homo economicus, o en la permanent hipercrisi argentina fruit d’una mentalitat i forma de fer?
La forma com enfoquem la brutal crisi de natalitat i dèficit vegetatiu és un exemple paradigmàtic dels nostres errors monumentals.
Es mira aquesta font de destrucció econòmica, social i cultural amb indolència suïcida, i se celebra l’allau d’immigrants que estimula el problema crucial de la baixa productivitat, perquè incita el creixement dels sectors intensius en mà d’obra barata. El 95% de l’ocupació creada l’últim any (la nova; no la cobertura de vacants) ha estat ocupada per immigrants. A la Barcelona de l’exdisseny, avui rònega i atrotinada, les pensions ja superen l’aportació de l’excedent brut d’explotació (simplificant els beneficis empresarials) en la formació de la renda, i els nascuts a l’estranger ja s’acosten al 30% de la població. Aquesta és la veritat molesta.
Ens cal una certa perspectiva històrica, a la que érem molt donats en el passat, i que amb les noves i més recents fornades generacionals ha desaparegut del tot Share on X
Loading ...
