La dreta, entenent com a tal la tradicional i la nova dreta, que uns denominen extrema, altres ultra i altres radical, s’està incorporant a la majoria dels països europeus. Els resultats són molt clars. En relació amb l’any 1980 i l’any 2000, punt de referència, la suma de la dreta tradicional i nova ha crescut a Finlàndia, Suècia i Dinamarca; és a dir països que en el passat van ser empori de la socialdemocràcia. També ho ha fet d’una manera importat a França, Itàlia, Àustria i Holanda en un procés pràcticament generalitzat. Els seus vots arriben o superen la majoria absoluta en tots els països esmentats. L’única excepció, com veurem, és Alemanya. Aquesta evolució positiva és deguda, sobretot i en la majoria dels casos, però no en tots, al creixement de la nova dreta. És el que passa a Alemanya.
A Àustria, per exemple, en les actuals enquestes el primer partit correspon a aquesta força i el tercer al tradicional Partit Popular Austríac, mentre que en segon lloc, amb poca diferència amb el tercer, se situa la socialdemocràcia.
El cas alemany és diferent en el sentit que el 1980 l’hegemonia de la dreta clàssica, els partits democratacristià i social cristià era abassegadora i obtenien el 55% dels vots. Hi ha hagut un progressiu declivi de la democràcia cristiana, que Merkel no va aconseguir aturar i més aviat va accentuar algun dels seus problemes, i el 2020 aquell 55% havia quedat reduït en 20 punts. És l’afegit de la nova dreta amb 10 punts que percentualment situa aquest bloc en primera posició, però no electoralment perquè en el cas alemany funciona de manera molt estricta un cordó sanitari sobre l’extrema dreta que també practica la democràcia cristiana.
El cas d’Itàlia és diferent. Allí també la democràcia cristiana ocupava la primera posició als anys 80, però amb un pes notablement inferior amb el 36% dels vots. Era un dels pocs casos on l’extrema dreta ja era present al parlament amb el Moviment Social Italià que arribava al 7%. Va desaparèixer la democràcia cristiana, que es va fragmentar en diverses opcions de signe diferent i avui aquella dreta significa només el 20% dels vots. Mentre que la dreta radical, sobretot a causa dels Germans d’Itàlia, assoleix el 35% dels vots i en conjunt això significa el 55% de l’electorat.
A Holanda, un país tingut com a progressista en molts aspectes, l’emergència d’un nou partit, el PPB, que es presenta com a una aliança entre la gent del camp i la ciutat, i que és una reacció a les polítiques ambientals del país, s’ha situat en primera posició i junt amb altres partits de dreta té percentualment una clara majoria.
I el cas espanyol?
Presenta singularitats. El 1977, les eleccions constituents, el PP més UCD van assolir una clara majoria de 182 escons. L’any 2000 fou el del gran èxit dels populars perquè ells sols obtingueren 183 escons. Ara l’interrogant és si en les actuals eleccions Vox i PP superaran o s’acostaran molt a aquella xifra. I aquest fet situaria la dinàmica espanyola, que de moment no té el gruix de l’evolució europea. Hi ha enquestes que atorguen aquell avantatge i altres que ni tan sols preveuen que arribin als 176 diputats de la majoria absoluta. El 23J ho veurem.
Per què obté aquests resultats?
Perquè són forces en general molt transversals en el cas de la nova dreta des del punt de vista de l’estructura social. Assoleix resultats que no s’aparten de la seva mitjana, tant en la classe alta com en la baixa pobra i la classe mitjana. I en tot cas amb l’excepció, sobretot, de França i en part d’Itàlia. El punt més feble el tenen entre aquells que s’autodefineixen com a classe treballadora. Això no significa que no tinguin penetració entre els treballadors, sinó que aquella part de la població en les enquestes té consciència que pertany a aquella classe social i no s’identifica amb una definició de classe mitjana. Sí que és remarcable que en general és un partit que té més opcions entre la gent jove que en els grans. Els seus votants se situen per sota dels 44 anys majoritàriament, són una opció destacada en la franja dels 18 als 24 i tenen un pes decreixent en la població de més 65 anys.
Aquests partits, amb excepcions Germans d’Itàlia n’és un cas, són fruit d’amalgames reactives que sovint apleguen posicions diferents. Per exemple, un refús més o menys intens a la immigració, no tant o no sempre per raons racistes, com per allò que s’anomena en termes polítics nativisme o per prevenció cultural.
Aquest fet fa, cas de França, que la seva penetració en l’àmbit catòlic sigui molt menor que en els altres indrets, perquè la seva radicalitat antiimmigració no és ben assumida per a aquell sector de població que en contrapartida valoren molt les seves posicions clares en relació amb la família, l’ajuda a la natalitat, que tenen en el model hongarès una referència, les posicions restrictives amb l’avortament i una concepció cultural i política contrària a la ideologia de gènere.
Des de l’esquerra aquestes actituds són desqualificades perquè consideren que no assumeixen els “nous drets”, sense reparar en què el que s’està produint als països europeus, i també als EUA, és una forta ruptura cultural i antropològica forjada precisament per aquestes idees, que tenen el seu origen en la cultural política sorgida del Maig del 68 i que han fet eclosió políticament en el present segle.
Quan es parla de guerra cultural s’està referint precisament al conflicte que determina aquesta ruptura que és tan profunda que arriba a afectar a la concepció sobre la naturalesa humana. Mentre aquestes dinàmiques prossegueixin, és molt possible que la resposta reactiva continuï creixent i amb ella la polarització.
El fet que les poblacions joves i els treballadors s’inclinin cada vegada més cap aquestes formacions hauria de fer reflexionar a aquells polítics que es defineixen com a progressistes, perquè és difícil entendre que hi pugui haver un sentit de progrés que és refusat per una gran part de la joventut, la més polititzada, i pels mateixos treballadors. La realitat és que tota l’esquerra s’ha anat desplaçant des dels conflictes i les polítiques relacionades amb el modus de producció i la forma com els treballadors participen en ell, a un estadi molt diferent que emergint aquella qüestió situa en el primer pla el modus de vida que, en últim terme, seguint el fil, té com a nucli comú la sexualitat en alguna de les seves vessants. Totes les dimensions més conflictives d’aquesta guerra cultural i polarització política neixen d’haver transformat el sexe en una categoria política determinant. Ell està en el rerefons de l’avortament i arriba a l’extrem de pretendre que la forma com es practica determina una identitat col·lectiva receptora de drets especials.
En resum, el problema que té plantejat amb matisos locals, Europa i els EUA, és molt greu perquè afecta la seva pròpia cohesió i naturalesa com a societat. A l’altra banda de l’Atlàntic, el potencial econòmic, militar i demogràfic atenua la trencadissa interna. Però a Europa, un mosaic de llengües, estats i nacions, demogràfica i militarment feble, les conseqüències a mitjà o llarg termini poden ser demolidores per a l’entitat europea. I sobretot per a la d’aquests estats que demostrin menor capacitat per superar la guerra cultural interna i la gran esquinçada social.