Aquestes imprevistes eleccions generals sembla que tinguin vida pròpia de manera que la comtessa pren dinàmiques i temàtiques que ben bé no estaven en l’agenda inicial dels partits i menys encara de la del PP, que se les prometia més felices del que de moment assenyalen l’evolució de les enquestes.
No estava en el guió inicial, però els pactes amb Vox han derivat el debat electoral no només en un plebiscit sobre el sanchisme, que ho és, sinó sobre el manteniment de l’hegemonia política i cultural dels feminismes plurals que, dividits per les polítiques de Montero, ara s’han reconciliat davant l’enemic comú i també com hem vist en les extenses celebracions de les setmanes, en plural, de l’orgull LGBTI+. Una dinàmica aquesta última en la qual cada vegada pren més pes la ideologia queer que és un enfocament polític que refusa que la societat estigui organitzada entorn de les categories binàries del gènere i de l’orientació sexual i afirma que aquest sistema binari home-dona i el que denomina l’heteronormativitat és un factor d’opressió del que cal desfer-se.
Tant uns com altres han aconseguit l’hegemonia cultural i política, el que es tradueix en lleis i mesures extraordinàriament favorables per als grups que les propugnen. Sota el discurs de la no discriminació han anat generant un conjunt de privilegis com el de la inversió de la càrrega de la prova que dona a aquests grups un poderós instrument, donat que tota persona denunciada per ells ha de demostrar la seva innocència en lloc de la regla general que estableix el contrari.
Es presenta com a dret de caràcter universal el que són legislacions excepcionals fins i tot aquelles que poden semblar més normalitzades, com la del matrimoni homosexual. Dels 193 estats representats a les Nacions Unides, només 35 ho tenen a la seva legislació, dels quals 20 estan concentrats a Europa.
O, per situar una altra referència, el debat encara viu sobre la validesa o no del concepte de violència de gènere mostra totes les seves contradiccions si es considera que en l’actual presidència espanyola de la UE es produirà previsiblement l’aprovació d’una directiva que obligarà a la seva adaptació a tots els estats membres per defensar-les d’aquest tipus de violència, però en cap cas la denominació d’aquesta normativa serà la que s’usa a Espanya, sinó que fa referència a la violència contra la dona i a la violència domestica. De fet, Espanya és un país bastant excepcional en aquest terreny. Una llei com la de la lluita contra la violència de gènere que determina penes majors per als homes que per a les dones en igualtat de delicte, és inexistent arreu.
Però el debat en aquestes eleccions es presenta en termes de considerar que tots aquests elements extraordinaris i altres més son “drets” d’abast universal. I modificar-los està vetat. En aquest sentit, es podria dir que en la nostra política en la qual tota llei pot ser modificada per la sobirania del parlament, té una excepció en la legislació que afecta al feminisme, a la bisexualitat i als transsexuals, que els seus defensors consideren que són normes que un cop establertes no es poden alterar. És evident que en aquestes condicions la democràcia es veu greument afectada perquè la sobirania ja no radica en el parlament sinó en el dictat d’unes determinades minories que defineixen sobre el que es pot legislar i el que no amb independència de la voluntat parlamentària.
Tota aquesta dinàmica ha superat ja molts límits. Per exemple mitjans de gran abast reprodueixen en sentit positiu desqualificacions perquè en determinants ajuntaments es constitueixen regidories de la família en lloc de feminismes i qüestions semblants. Fer-ho és vist com una agressió. El País, i en bona part també La Vanguardia, fan bandera d’aquests extrems.
En realitat, però el que també es juga són molts ingressos procedents dels recursos públics, subvencions, convenis de centenars de milions d’euros de cada any, de llocs de treball que es dediquen a tot aquest àmbit del gènere, dels feminismes, de les identitats sexuals LGBTI+, dels estudis i instàncies normatives a la universitat, que donen feina a múltiples especialistes en aquest terreny. El que està en qüestió, i això és el que alarma, és la possibilitat que aquest enorme pastís econòmic en nom d’una ideologia es redueixi.
També està en qüestió una gran oportunitat. Bildu l’expressa millor que ningú. Aquest partit que mai ha condemnat ETA es pot presentar en aquests termes i d’aquesta manera revertir el seu historial “EH-Bildu no permetrà ni un pas enrere dels drets del col·lectiu LGBTIQ+ i mostra el seu compromís davant l’odi”. Aquesta organització que acull sense vergonya a odiadors per raó de la procedència espanyola de les persones, poden aixecar aquesta bandera que els situa en l’altra posició, la dels defensors enfront dels odiadors, no perquè hagin demanat perdó dels errors passats si no senzillament perquè defensen els drets dels col·lectius de les identitats sexuals. Aquest fet també obvia, sobretot per la socialdemocràcia en crisi, la necessitat de plantejar una alternativa econòmica al model vigent.
Aquesta que és l’arrel de la seva situació crítica arreu d’Europa, pretén ser superada a força d’arraconar la qüestió de la major igualtat econòmica, per la de les igualtats dels feminismes i de les identitats sexuals.
De tot això és del que van cada vegada més aquestes eleccions.
Loading ...
