El lema del govern és ben conegut: “l’economia va com una moto”. Fet que lògicament és qüestionat per l’oposició en el paper que li pertoca, però també per la realitat. I la qüestió més important d’aquesta realitat és la pregunta que encapçala l’article. Si anem tan bé, per què no creixen els salaris?
Calviño calla i Yolanda Díaz ho atribueix als empresaris o a una bona part d’aquests. Però, quina és la realitat? D’acord amb les dades de l’OCDE, al conjunt d’Europa els beneficis bruts de les empreses, és a dir el superàvit brut d’explotació, ha augmentat la seva participació en el PIB des del 2019. Aquest és un fet pràcticament generalitzat i el que permet és reclamar als sindicats europeus millores salarials.
Però, aquest comportament té unes poques excepcions molt concretes. Es tracta d’Espanya on pràcticament no ha crescut, Portugal, on fins i tot s’ha reduït, i encara més França, que a més pateix el problema que els seus beneficis bruts són dels menors de tota l’OCDE. En contrapartida, a països com Irlanda, que no és significatiu el fet de les multinacionals, Noruega, Àustria, Grècia, Dinamarca i Suècia, on el superàvit brut d’explotació s’ha disparat.
Per tant, tenim una primera referència. El marge per créixer els salaris a Espanya és reduït. Naturalment, la qüestió va per empreses, però el conjunt és el que és i les xifres indiquen aquell resultat.
Fem un pas més, hi ha moltes més persones ocupades ara que el 2018 i una mica més que el mateix 2019. Però atenció, el nombre d’hores treballades realment ha caigut substancialment. El 2018 eren de 432,5, i enguany s’han reduït de moment a 396 i el 2022 van ser 418. És a dir, tenim més gent treballant, però que ho fa en un nombre menor d’hores i el resultat afecta la distribució salarial perquè, i aquesta és l’altre vessant de la històrica, la nostra productivitat per treballador, tendeix a empitjorar. Ho fa sobretot en termes comparatius amb els nostres competidors, els països de la UE.
Si el 2018 la nostra productivitat era quasi igual a la mitjana europea (98,8 sobre 100), el 2022 és només de 93,7 sobre 100. Més gent treballant, menys hores treballades i menys productivitat. Aquest és el problema central que té l’economia espanyola i que fa que no funcioni bé, per aquesta raó el PIB per càpita, que és una expressió a l’engròs de com teòricament es beneficien les persones de la dinàmica econòmica, resulta que cada vegada ens allunya més de la mitjana europea. Si aquesta era 100 el 2018, la nostra posició aleshores era de 91,3, però és que ara estem al 84,6, ens separen una mica més de 15 punts del valor mitjà del PIB per càpita de la UE, molta distància. Per situar una referència, Itàlia està al 95,7. Per tant, 11 punts per sobre de nosaltres.
Però per acabar-ho de complicar més, hem de situar el focus en un altre aspecte de la qüestió: la població. Tenim un dèficit vegetatiu (la diferència entre els que neixen i els que moren) que es va acostant a les 100.000 persones l’any. Això és conseqüència de la baixa taxa de fecunditat, que és la meitat de la qual necessitarem per mantenir el país estable demogràficament. En l’actualitat és d’1,19 nens per dona de 15 a 49 anys, quan hauria de ser de 2,1.
Grosso modo podríem dir que el país tindria una bona estabilitat demogràfica si tingués 200.000 naixements més l’any. Doncs bé, al mateix temps les previsions demogràfiques assenyalen una arribada de l’ordre 900.000 immigrants l’any que, descomptant l’emigració, es queden en 500.000 persones com a xifra neta. I això no per un any o dos, durant dècades.
La pregunta és com podem lligar aquest increment extraordinari de producció amb la superació del nostre problema clau, que és la baixa productivitat, donat que el 70% d’aquestes persones s’incorporen al mercat de treball i detentaran productivistes clarament per sota de la mitjana espanyola.
La combinació de tot plegat defineix un escenari embolicadament contradictori.
Loading ...
