El risc ben palès que l’anunci d’eleccions anticipades per al 23 de juliol que ha fet el govern del president espanyol esborri el record de les recents eleccions és una evidència. Serà un error si la memòria de peix de la nostra societat cau en aquest oblit, perquè s’han donat uns resultats que mostren una radiografia que no podem passar per alt, més encara quan no sabem, per exemple, qui pot ser l’alcalde de la ciutat de Barcelona i previsible president de l’Àrea Metropolitana.
Aquestes eleccions presenten a Catalunya un resultat ben diferent de l’espanyol i aquesta és la primera característica que cal remarcar. Ho veurem en considerar els perfils estilitzats més importants dels resultats.
A Catalunya s’ha produït una baixa participació, clarament inferior a l’espanyola, situada entorn del 50%, i aquest fet desvirtua qualsevol projecció futura dels resultats i en part també de la fotografia del present, més enllà d’assenyalar qui ha guanyat i qui ha perdut. Si la participació és un signe de vitalitat política, és evident que aquesta està de capa caiguda a casa nostra. Però també pot ser una manifestació de refús i desencís amb la política. Sembla que aquesta és la interpretació més ajustada a la realitat perquè l’abstenció ha castigat sobretot l’independentisme i s’ha concentrat clarament en ERC.
La punxada de la coalició de Sánchez a la resta d’Espanya, i que no té equivalent a Catalunya, s’ha traslladat a ERC. La coalició progressista i feminista espanyola i els republicans catalans són els grans perdedors de la jornada electoral i fet que envia un senyal de futur.
Per si fos poca aquella diferència, resulta que els perdedors a Espanya, els socialistes de Sánchez, són els guanyadors a Catalunya. El PSC ha quedat primer, però atenció, i aquí juga l’advertència sobre la gran abstenció. Ha guanyat, però amb menys vots dels que va treure el 2019, per tant, és una victòria que ofereix alguns interrogants importants. Vàlida pel present, però no anuncia ben bé el que vindrà. Més quan els socialistes han punxat al que havia de ser la seva ciutat emblemàtica, Barcelona. L’herència de Serra i Maragall sembla que ha quedat definitiva interrompuda amb les victòries de Trias, Colau i una altra vegada Trias.
No és una dada menor, tot al contrari, l’evident fragilitat d’ERC. Ha punxat electoralment quan alhora està governant la Generalitat. És un doble refús. És evident que el govern Aragonès no pot continuar. Venia d’una improbable representativitat parlamentària i ara es troba amb un fracàs del seu partit a les municipals.
A tot això cal afegir-li la incapacitat d’obrir forat a l’Àrea Metropolitana com pretenien, una situació que escenifica molt bé el rotund fracàs de “l’operació Rufián” a Santa Coloma de Gramanet, amb un agreujant: que ara tornarà al seu lloc a Madrid i com un regidor “paracaigudista” s’oblidarà de tots els seus compromisos amb aquella ciutat del Barcelonès. El partit que governa a Catalunya és el tercer i constitueix una petita minoria al Parlament. Si a tot això se li afegeixen els fracassos reiterats, primer amb les previsions i infraestructures per pal·liar la sequera i ara l’escàndol amb els resultats sobre ensenyament, està clar que no podem continuar per aquest camí.
I arribem a Barcelona. Collboni i Sánchez, que va venir a tancar la campanya a la capital catalana, tampoc se n’han sortit, malgrat la força del PSC. Segurament les giragonses de Collboni no han acabat de convèncer, estigma que ara accentua intentant una aliança de perdedors que portaria una altra vegada al govern municipal el grup de Colau, quan fa 4 dies declarava, i no es cansava, que havia deixat el govern per marcar distàncies amb els quals ara es vol tornar a associar.
És evident que el guanyador de les eleccions, relatiu, però primer, és Trias, i que, per tant, mereix l’oportunitat de tornar a l’alcaldia. ERC pot contribuir-hi, però segurament no n’hi haurà prou. En tot cas el que és clar és que junt amb la confusió política municipal vivim també sota la incertesa de no disposar d’un projecte ben definit ni d’un model de ciutat, més enllà dels embolics creats per l’alcaldessa.
Una sola dada ho diu tot: la gran inversió concentrada a l’Eixample només li ha proporcionat el 22% dels vots que en termes d’electors reals significa una mica més de l’11%. La xifra ho diu tot. D’altra banda, està en curs el nou pla metropolità, però incomprensiblement està fora de tot focus d’atenció polític i mediàtic.
Loading ...
