Però abans del diagnòstic, una prèvia: el CIS és una estafa, un escàndol manipulador que es paga amb els nostres diners. És inadmissible que continuï Tezanos. Ha de ser cessat i cal elaborar una nova normativa perquè sigui el consens del Parlament el que determini qui és el cap d’aquest important organisme de l’estat.
Comencem per la participació. L’espanyola ha estat semblant si bé lleugerament inferior a la del 2019, 63,9% contra 65,2%. Sempre acostuma a ser superior a la catalana per l’impuls de les eleccions autonòmiques a la major part d’Espanya. Però, en aquest cas, cal dir que la distància és notable perquè la participació en el nostre país ha estat del 55,6%. La causa fonamental ha estat l’abandonament electoral de l’independentisme, sobretot concentrat en ERC, la gran perjudicada junt amb Colau d’aquestes eleccions.
El PP obté a Espanya quasi 800.000 més vots que els socialistes, si bé no arriba al milió que preveien. Però tan important o més que la xifra de vots són els resultats concrets.
A la Comunitat Valenciana, recupera la Generalitat i les principals ciutats. A Madrid Ayuso i Almeida arrasen amb majories absolutes que a hores d’ara són un producte ben escàs. A Andalusia el PP governarà a 7 de les 8 capitals, recuperant Huelva i Granada i conquerint el feu socialista de Sevilla. A Aragó guanya el PP i podria governar clarament pactant amb Vox. A Extremadura, un altre feu socialista, Fernández Bara també pot quedar fora del govern si PP i Vox pacten. A més populars i PSOE empaten en escons. Només Castellà la Manxa amb un socialista més crític amb Sánchez, Garcia-Page, se salva per un pèl malgrat reduir el seu nombre de diputats. Però el PP guanya a Albacete, Cuenca Ciudad Real, però podrà governar també a Toledo. Astúries és una altra excepció de la derrota socialista. A Múrcia, que ja governava el PP, els seus volts més els de Vox arrasen. A Navarra pot continuar governant María Chivite del PSOE, però haurà de pactar amb Bildu, tornant a reescalfar l’ambient polític. En tot cas la primera força tant a la comunitat com a Pamplona és la Unión del Pueblo Navarro. Al País Basc la característica més destacada és el creixement de Bildu i el pansiment del PNB. El partit que portava condemnats d’ETA a les seves llistes, obté per poc la victòria a Vitòria, mentre que en aquesta ciutat el PNB cau a la quarta posició si bé la diferència entre els 4 primers (socialistes i populars) és molt ajustada. Només un punt separa a Bildu del PNB a San Sebastian i l’únic lloc on es manté l’hegemonia dels nacionalistes de Sabino Arana és a Bilbao. A Cantàbria el fet més rellevant és que Revilla perd la presidència, cau el seu partit a la tercera posició i el PP podria governar amb els vots de Vox. Mentre que a La Rioja el PP recupera un dels seus feus a la comunitat i a la capital, Logronyo. A les Balears el PP triomfa i junt amb l’expansió de Vox pot governar sobradament; si pacta. A Canàries és un dels pocs indrets on el PSOE surt guanyador, si bé deixa un bon nombre de diputats pel camí. Els pactes per la presidència de la comunitat es revelen complicats. A Galícia el PP guanya en vots, però socialistes i BNG governaran a la majoria de les grans capitals. I a Castellà Lleó cauen Valladolid i Burgos en mans del PP amb el pacte amb Vox.
La constant de tots els resultats és la mateixa: el PP absorbeix la majoria de vots de Cs, que desapareix, fet que unit a la lògica del mètode d’Hondt li proporciona victòries pràcticament arreu. Alhora, aquell guany no afebleix Vox; al contrari, aquesta opció creix i en termes relatius és la que ho fa en una mesura més gran. En tot cas serà l’entesa entre ambdós que, més enllà de qui ha quedat com a primera llista, determinarà els governs autonòmics i municipals.
Tot el Mediterrani amb l’excepció de la capital de Tarragona és en aquest moment de dretes si ens atenim a la primera llista.
Si en aquesta situació PP i Vox s’assenten i es manté a les generals, el govern de Sánchez esdevé inviable perquè a la feblesa socialista s’hi afegeix que els seus aliats queden relegats a posicions que a moltes circumscripcions espanyoles no aporten cap diputat.
I què dir d’UP? I el que amb encert l’exministre d’afers estrangers del PP, José Manuel García-Margallo, va definir com UP vestits per Carolina Herrera, és a dir, la plataforma Sumar de Yolanda Díaz, que ha fracassat de forma estrepitosa. UP desapareix de Madrid tant a la comunitat com a l’ajuntament i era el seu feu, i només està present a 7 dels 12 parlaments autonòmics, reduint molt la seva presència a Aragó (1), Astúries (1) i Balears (2). Només aguanta a Extremadura, La Rioja i Múrcia i millora de 2 a 3 escons a Navarra. És una força marginal que amb prou feines i pel conjunt de l’estat assoleix el 5% dels vots. Sumar, per altra banda, la plataforma que havia d’encimbellar a Yolanda Díaz, punxa d’una manera absoluta. Les seves bases més fortes, Más Madrid i Compromís, veuen substancialment reduïda la seva participació. I la seva gran aliada Colau perd l’alcaldia i queda en tercera posició, malgrat les visites de la ministra de treball a Barcelona. Per perdre fins i tot ho fa a Montcada, un altre feu dels Comuns on Díaz va desplaçar-se per a un acte electoral.
Si aquesta és la primera volta de les eleccions, a les generals la sentència està donada. El que passa és que no ho és. Malgrat que el gran error de Sánchez de convertir-ho en unes eleccions generals amb el seu exacerbat intervencionisme facilita la interpretació que el cicle d’aquest governant i els seus aliats s’ha acabat.
Els barons del PSOE són els grans damnificats de l’amarrada de Sánchez.
Loading ...
