El debat de TV3 entre els candidats a l’alcaldia de Barcelona, no va ser exactament un “tots contra Colau” perquè en funció del que diuen les enquestes, hi va haver altres pugnes creuades. Trias i ERC amb la seva crítica a Collboni va ser un dels altres eixos. I encara n’hi va haver un tercer entre les tres opcions més petites, PP, Cs i Valents, disputant-se el vot que en aquest cas els hi és vital per estar presents a l’Ajuntament, donat que aquelles dues últimes formacions no obtenen escons pràcticament en cap de les enquestes.
Collboni es va voler manifestar com a futur alcalde, donant-ho per fet i presentant iniciatives no absentes de crítica cap a Colau i aquest fet li va valdre a la vegada els atacs d’altres candidats, perquè és evident que Collboni ha estat el soci necessari i complaent de l’alcaldessa.
Colau, per la seva banda, va vendre resultats sense considerar si els fets acompanyaven les paraules. S’aprofita de l’escassa politització del ciutadà que no segueix la realitat del municipi més enllà de la seva experiència personal i directa, que és lògicament molt limitada. En alguns casos en el seu autoelogi Colau es va passar tres pobles, com quan va afirmar que la contaminació atmosfèrica en tots els seus paràmetres s’havia reduït un 30% a Barcelona.
Aquest és un camp de batalla important, perquè igual que en la primera opció de l’Ajuntament l’element emblemàtic era l’habitatge i la lluita contra el truisme, havent fracassat en aquests aspectes, ara aixeca la bandera del verd i l’ecologia. Els resultats no l’acompanyen. Perquè la disminució del 30% només és veritat en un dels components, el diòxid de nitrogen (NO2), però no pel que fa al benzè, el diòxid de sofre (SO2), l’ozó (O3), el monòxid de carbó (CO2) i les micropartícules (PM10), segurament les més perjudicials per a la salut. De fet, aquesta última contaminació és on Barcelona assoleix màxims en relació amb Catalunya, igual que passa amb el CO2 i SO2 amb dades de l’Idescat.
La gran anomalia de Barcelona és que no compleix els límit de contaminació de la UE, com sí que ho fa Madrid malgrat que els cotxes només representen el 24% dels desplaçaments, per un 42% a Madrid. Circulen a la capital de Catalunya menys cotxes amb proporció al total de desplaçaments que a cap altra capital espanyola, inclosa Madrid, la contaminació aquí és més elevada, fet que demostra que el primer problema no són els cotxes sinó la mala gestió de mobilitat que fa el govern municipal.
Colau es va escapar més o menys viva d’aquest greu forat que té el seu projecte. Trias la va contradir i li va dir que no era cert, però no va saber mostrar prou amb dades concretes per què no ho era.
Un altre moment que no ha de passar per alt és quan a propostes de Collboni i Trias sobre la cobertura de la ronda de Dalt, Colau va afirmar que cobrir-la no té res a veure amb la contaminació. És un error còsmic que demostra un nivell de preparació molt baix. Només cal veure les dades de l’estació meteorològica de la Vall d’Hebron que recull l’impacte a cel obert de la ronda de Dalt per poder constatar que assenyala els màxims de la contaminació de la ciutat. Si es cobreix en aquest barri i tots els altres afectats, veuríem radicalment reduïda la seva afectació. Però és que a més soterrar el trànsit, si s’uneix a la instal·lació de captadors de CO₂, fa molt més fàcil, fins i tot permet generar una activitat econòmica, a través de liquidar aquest gas abans que arribi a l’atmosfera.
L’altre gran problema que va sorgir va ser el de la seguretat, que també esquitxa a Collboni. Aquí va ser el candidat socialista qui va provar de passar bou per vaca grossa parlant de l’extraordinari increment de la Guàrdia Urbana per la incorporació de nous efectius. I aquí sí que va ser reiteradament corregit per Trias, Maragall, Cirera, perquè la majoria d’aquestes noves incorporacions queden amortitzades per les jubilacions que s’han produït i en realitat la incorporació de policia municipal en un balanç net queda reduint a 350 places, que és molt poc per a un període de 4 anys.
D’altra banda, és evident que aquest cos continua molt desaparegut dels carrers de la ciutat, i això ja ho diu tot. Colau va intentar sortir-se’n com va saber d’aquesta crítica a la inseguretat. Però, les dades són abassegadores. Barcelona és la capital espanyola on en proporció a la població es comenten més delicte i particularment en matèria d’abusos sexuals, cosa que Parera de Valents no se’n va estar de retreure-li a Colau, afirmant, i les dades ho indiquen, que avui per a una dona és més perillós circular per Barcelona que abans del seu mandat.
Però segurament la dada més demolidora va procedir de Trias quan, utilitzant les enquestes municipals sobre satisfacció dels ciutadans, va assenyalar que quan ell va abandonar l’Ajuntament el nombre de respostes que signaven com un dels problemes de la ciutat la inseguretat era del 3% i que avui s’ha convertit en un dels principals problemes amb el 24%.
Loading ...
