- Es va comprometre a lluitar contra la desigualtat, però la seva política cada cop l’ha accentuat més. La superilla i el tramvia fan que concentri la inversió a l’àrea central de Barcelona, mentre que el famós programa de barris s’ha quedat en un mer complement. Per si no fos prou, la seva idea de fer carrers de vianants com a Consell de Cent i concentrar el trànsit en els 2/3 de carrers restants, trenca la igualtat de l’espai que va proposar el Pla Cerdà i genera una ciutat de 1a com ja es veu en l’evolució dels preus dels pisos de l’anomenat eix verd de Consell de Cent, i una ciutat de 2a, que són la majoria dels carrers de l’Eixample que concentrarien el trànsit.
- Una fixació radical amb les polítiques woke i la ideologia de gènere. Els grups LGBTIQ, els trans, han ocupat el centre de l’atenció municipal. A ells han dedicat instal·lacions, campanyes, subvencions. Fins i tot ha creat un centre per a les noves masculinitats que passa sense pena que glòria. Al mateix temps la família, que és la base i futur de Barcelona, ha estat totalment oblidada, negligida. No s’hi han dedicat recursos ni serveis i aquest problema, junt amb el cost de l’habitatge, està posant en risc el futur de la ciutat.
- I arribem al gran problema oblidat de la ciutat, el que Colau no vol abordar (i per dir la veritat, els altres partits no es manifesten gaire més interessats). Es tracta de l’envelliment i les seves conseqüències econòmiques. L’estadística demostra que com més població hi ha més gran de 65 anys i sobretot de 75, més cau la renda i això és el que li passa a Barcelona. I és un signe pèssim per al futur. Podríem dir que la ciutat té un gran potencial i un mal futur. Constatem-ho: La renda familiar bruta disponible (RFBD) d’Espanya en les seves tres components s’estructura així: els salaris representen el 49,4%, els excedents d’explotació, és a dir els beneficis empresarials, el 26,4% i les transferències i pensions, l’últim component més determinant amb diferència, el 24,2%. Com es pot constatar, els beneficis i les pensions són molt pròxims i aquesta és una dinàmica que s’ha anat accentuant amb el temps. Però continua sent més gran l’aportació a la RFBD dels beneficis. Però, què passa en el cas de Catalunya? Segons l’Idescat fins al 2019, perquè el 2020 no és representatiu donat que van créixer molt les transferències, per a Barcelona l’excedent brut d’explotació de les empreses era del 20,6%, mentre que les transferències eren el 23%. És a dir, per a la capital i motor de la molt empresarial Catalunya, els jubilats aporten més a la formació de la renda bruta disponible que les empreses. I això és tot un signe de pèrdua de pistonada econòmica, conseqüència de l’envelliment de la ciutat i també de minva de la seva activitat econòmica. Una altra dada ens assenyala el mateix. Segons la mateixa font estadística, la participació de l’RFBD de Barcelona en relació amb la catalana és decreixent des del 2016 fins a arribar al 2020 que és l’últim any de dades, és a dir durant tot el mandat Colau. En aquella data la RFBD per habitant de Barcelona significava el 122,9% de la catalana i va anar reduint-se fins a representar el 121,9% el 2019, al que després com és lògic s’hi afegiria la caiguda del 2020, menys significativa en el sentit de l’observació que estem fent, que la va reduir fins a 119,2%. Cal considerar que des del 2012, que és quan es va iniciar el període de recuperació de la crisi, la posició relativa de Barcelona en relació amb Catalunya havia anat sempre a més. En realitat només cal mirar els carrers i observar la multiplicació de botigues buides per constatar que quelcom greu afecta la ciutat.
- Colau ha governat amb una visió localista que res resol. Malgrat que presideix l’Àrea Metropolitana ha viscut al marge de qualsevol política d’aquest àmbit i de manera incomprensible perquè la ciutat depèn del seu territori. La contaminació és un exemple. Barcelona genera 3,4 tones de CO₂ l’any. Mentre que el conjunt de l’Àrea Metropolitana són 13 milions les que s’aboquen. Si realment estigués preocupada per la contaminació, ja disposaríem d’un pla metropolità, inclòs Barcelona, per tractar el problema a la seva escala real i deixar de pintar de verd els carrers de Barcelona que res resol. Un segon i gran exemple: està en informació pública el nou pla director del quèseria el planejament metropolità. Però Barcelona funciona al marge d’aquest fet i en aquest moment tenim en exposició pública un plantejament, i a la capital un altre marcat per la superilla de l’Eixample, que en absolut estan articulats malgrat que l’ajuntament i l’AM estan presidits per la mateixa persona.
