Els desastres de Barcelona. Quin candidat és capaç d’aportar respostes? Els 10 desafiaments als quals s’enfronta

Són aquests:

1. Turisme massiu. La ciutat és un dels destins més populars d’Europa i l’afluència de turistes cada cop és més abassegadora als espais centrals de la ciutat i en altres, com l’entorn de la Sagrada Família. Aquest fet provoca congestió, saturació en determinats serveis públics, gentrificació, augment del preu de l’habitatge, més dificultats per mantenir la ciutat neta i augment de la inseguretat, perquè el turisme atrau la delinqüència i la facilita.
2. Contaminació. I, a més, doble. Aquella de la qual tothom parla, la de l’aire, i la gran oblidada i també molt perillosa per a la salut, que són els problemes de soroll i de contaminació acústica. Colau i Collboni no han fet res que tingui cap mena de resultat al llarg dels 8anys, que és molt de temps. N’han parlat molt, però sempre han xutat la pilota endavant i avui Barcelona és una de les ciutats que presenta pitjors resultats d’Espanya, malgrat que hi havia actuacions molt evidents actuant ordenadament sobre els focus més importants, començant pel transport públic, que encara no és elèctric, els taxis i el transport de mercaderies. Sobre el soroll encara és hora que cal escoltar alguna iniciativa.
3. Habitatge. Els preus de Barcelona estan pels núvols. El seu creixement és superior al de Madrid i cada vegada que l’ajuntament toca una zona de la ciutat, la gentrifica. Alhora es produeix una profunda degradació d’una part de la perifèria i del que semblava ben enfocat pel que fa a la superació dels seus problemes al barri del Raval. L’accés a l’habitatge és un problema vital que expulsa la gent jove. El fracàs de Colau és notori des del 2015 només ha creat 4.100 habitatges municipals, la meitat dels que va prometre.
4. Seguretat. La delinqüència, sobretot a les àrees més turístiques, és un problema. Els robatoris cada cop més violents sobretot de rellotges, l’incivisme i especialment les agressions sexuals són les tres xacres de la Barcelona actual que no han trobat solució.
5. Crisi climàtica: bombolla de calor i nits tropicals. Barcelona és molt favorable a determinats efectes del canvi climàtic lligats a la temperatura i a la humitat, que generen incomoditat, malalties i excés de mortalitat. Les nits tropicals es multipliquen i són una causa de mort per a la gent més gran de 75 anys, que és la població que creix més de Barcelona. No s’ha fet res per resoldre aquest problema, excepte anunciar uns ridículs “refugis climàtics” que consisteixen en col·locar cartellets amb aquest indicatiu als parcs de la ciutat i a centres escolars i altres emplaçaments municipals que tenen aire condicionat. Però, és clar, ningú es traslladarà a viure ni a dormir a un parc o a una escola, entre altres coses perquè estan tancats de nit.
6. Desigualtats socials creixents. L’espai reprodueix la divisió social. I Barcelona, malgrat els anuncis de Colau, ha acabat actuant en sentit contrari al de reduir aquestes diferències. La comparació entre els recursos que dedica al Pla de barris i els que esmerça en l’àrea central de la ciutat, amb l’urbanisme tàctic i les superilles, demostren clarament que l’accent de l’inversor se situa en la zona consolidada que tenen rendes mitjanes i altes i té un escàs efecte en la perifèria de rendes baixes. El programa de la superilla de l’Eixample si es du a terme trencarà precisament una característica decisiva de Barcelona en tot aquest territori que era l’extraordinària cohesió de l’espai que atenuava la divisió social.
7. Mobilitat. Malgrat que Barcelona és la gran ciutat d’Espanya en la qual es fa menor ús del cotxe, és també la que presenta una pèrdua més gran de temps en els desplaçaments. A causa de la densitat i congestió té una pèssima mobilitat a conseqüència, no del nombre de cotxes que com diem és de l’ordre de la meitat dels que circulen per Madrid i altres capitals com Sevilla o Màlaga, sinó per les polítiques municipals dirigides a obstaculitzar el desplaçament eficient. Aquest fet també repercuteix sobre el transport públic, augmentant els seus temps de desplaçament innecessàriament.
8. Okupacions. Més enllà del conflicte de la Bonanova, és evident que Barcelona és la ciutat emblemàtica de les okupacions del sud d’Europa, com ho demostra que atrau grups d’altres països per aquest motiu. L’actitud favorable de Colau va venir precedida d’una notable tolerància dels governs socialistes, que han fet de Barcelona el paradís de les okupacions, en una doble dimensió, com a emblema polític i com a gran negoci de màfies organitzades. Qui paga les conseqüències, com sempre, és el ciutadà.
9. La brutícia a l’espai públic. La manca de neteja és una crítica recurrent malgrat el multimilionari i renovat contracte sobre la neteja. Cal dir, com ja s’ha apuntat que la massificació del turisme afavoreix aquest fenomen, però, així i tot, revela una escassa capacitat de gestió el fet que, aplicant tants i tants milions d’euros no s’aconsegueixi mantenir la ciutat amb un aspecte més pulcre i més net. Segurament darrere de tot hi ha un rerefons cultural propiciat pel mateix Ajuntament que no valora el bon ordre de les coses i el respecte a l’espai públic.
10. El govern municipal com a problema. Per primera vegada en la història de la democràcia municipal, el govern de Colau és percebut com un problema per al present i futur de la ciutat pera  com a mínim les 2/3 parts dels ciutadans. Aquest refús fa difícil que s’elaborin polítiques de consens i tot plegat actua en detriment del potencial de Barcelona i dels grans recursos dels quals disposa l’Ajuntament.

Part d’aquests problemes no són exclusius de Barcelona, però sí que és cert que tots ells s’acumulen a la ciutat i en molts casos presenten uns nivells de contradicció i de gravetat poc comuns. Fins ara els candidats a l’alternativa del govern actual, més enllà de la crítica general a Colau, no han posat en relleu respostes clares i contundents, o almenys si les tenen no les saben fer arribar.

Aquestes eleccions són sens dubte de les més decisives que s’han produït en anys i malgrat aquest fet, resulta desolador veure que de moment les enquestes prediuen una baixa participació. Només una onada democràtica a les urnes empenyeria la ciutat a una sortida de l’actual atzucac.

 Loading ...