Sánchez fa 5 anys que governa i en tot aquest període de temps la seva aportació al problema de l’habitatge i a l’estrès hídric d’Espanya ha estat insignificant. Però, vet aquí, que venen les eleccions i es desperta.
Ara mateix ha promès al senat 20.000 habitatges més en terrenys del ministeri de Defensa, que s’afegeixen als anuncis anteriors, perfectament desordenats, en els quals primer va assenyalar una aportació d’habitatges de la Sareb, que ràpidament van quedar reduïts a gairebé res, i possiblement per aquest fet pocs dies després va anunciar en el transcurs del debat de control al Congrés 43.000 habitatges més que ara s’afegeixen als 20.000. En total, en pocs dies, ha passat del no-res a anunciar més de 100.000 habitatges.
Però, què ha fet realment fins ara?
El 2019 va elevar la pròrroga dels contractes de lloguer de 3 a 5 anys i va limitar al 2% al màxim que un arrendador podia aplicar al preu de lloguer a un arrendatari, és a dir, va fer el mateix que Franco havia dut a terme de manera bastant sistemàtica: limitar el preu del lloguer.
El 5 d’octubre va anunciar que donava una bonus habitatge de 250 euros als joves de 18 a 35 anys que reunissin una sèrie de requisits. A la pràctica el resultat ha estat molt marginal.
També va anunciar una llei de l’habitatge que és la que en l’actualitat s’ha aprovat al Congrés l’abril del 2023 i que encara ha de passar pel Senat. Hauran passat 2,5 anys des de l’anunci de la llei, però que no fa altra cosa que accentuar el control sobre els preus, però no preveu cap pla específic de nou habitatge.
Aquest ha estat el balanç, encara no totalment resolt, de Sánchez i que es concreta en un concepte: intervenir el mercat de lloguer de l’habitatge, malgrat que totes les experiències internacionals assenyalen que aquesta mesura crea més problemes dels que resol, perquè redueix encara més l’oferta. En cap cas ha posat en marxa cap finançament dirigit a corregir el que és l’arrel del problema. La manca d’habitatge social.
Ara ha anunciat, en pocs dies, més de 100.000 habitatges, no fa altra cosa que repetir per 18a vegada declaracions que ja s’han produït en el passat i ho fa precisament a 3 setmanes d’unes eleccions, amb l’agreujant que l’habitatge és una competència autonòmica i que, per tant, la intervenció del govern hauria de ser en tot cas la de facilitar recursos econòmics a les autonomies perquè poguessin complir amb la seva obligació. És lògic fer propostes de benefici electoral en moments com l’actual, però és evident que les de Sánchez amb l’habitatge depassen tots els límits.
I una cosa semblant es pot dir en el cas de Doñana. No és acceptable que en plena sequera el govern transformi aquest problema en un factor de confrontació política, donada la seva complexitat i pel fet que les circumstàncies actuals no deixen de ser una herència d’anys i anys d’inacció del govern socialista a Andalusia, i també del govern espanyol.
A Doñana xoquen interessos contraposats difícils de conciliar: les extraccions il·legals d’aigua de l’aqüífer per al conreu de la maduixa, però també les extraccions legals que disminueixen l’aqüífer sobretot en període de sequera. La qüestió econòmica i social que tot això planteja als conreadors, la necessitat de mantenir aquesta gran zona humida i les mesures preexistents determinades per la UE per a la seva protecció. Tot això fa un paquet d’una gran complexitat accentuada per la sequera que, cal recordar-ho, no és un fet insòlit, sinó un fenomen recurrent a la meitat sud de la península, que dona lloc a períodes plujosos i de menys o escassa precipitació cada aproximadament 7 anys.
En aquest context, la solució del problema demana asseure’s les parts i negociar sobre la base de la màxima objectivitat tècnica, científica i econòmica i mirar de trobar la solució a curt i llarg termini que maximitzi els bons resultats per a totes les parts implicades. Però en lloc d’això Sánchez atia el conflicte i la seva ministra responsable, Teresa Rivera, en un acte de supèrbia impropi d’un governant, es nega ni tan sols a parlar amb la Junta d’Andalusia. És evident que en aquests termes no es pot governar bé un país.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.