“Legalment, tenen dret a fer-ho. A les darreres eleccions la coalició governamental va vèncer. Però estan utilitzant un procediment precipitat i bel·ligerant sense precedents. El que pretenen no és només aprovar una sèrie de canvis al sistema, sinó modificar l’ADN del país.
El Poder Judicial estaria subordinat al Parlament i al govern i serien els polítics els que nomenessin els nous jutges. Els ciutadans deixarien de tenir garantida la protecció legal davant de les arbitrarietats del règim. Si es culmina el procés, deixarà de ser una democràcia i quedarà sotmès a un règim que, en determinades circumstàncies, podria degenerar fins a convertir-se en una dictadura…
Per això s’ha aliat amb els elements més messiànics de la societat i ha lliurat als seus representants carteres governamentals importantíssimes i molt delicades. Aquest home té algun límit? (…)
Afirma que la seva victòria a les darreres eleccions l’autoritza a promulgar el que ell anomena “la reforma”. Els ciutadans no van votar via lliure per a unes mesures tan dràstiques”.
A qui es refereix aquest text? Escrit així, sense més ni més, pocs dubtaran, excepte els seus més acèrrims partidaris, que fa referència al Govern de coalició de Sánchez amb Unides Podem. Doncs no, res d’això, el text està entre tret d’un article de David Grossman “Israel aprèn una tràgica lliçó” publicat a El País el diumenge de Rams. L’únic que he fet ha estat eliminar les referències a Netanyahu, Israel, per raons òbvies, i substituir, sense trair, Knesset per Parlament. I el fet que en alguns pugui provocar la confusió que es refereix a Espanya ja és, en si mateix, un diagnòstic sobre la gravetat del moment que vivim.
El que està fent Netanyahu ha provocat la protesta de gran part de la societat israeliana, mentre que el que està fent Sánchez, amb el control de la presidència i la mesa del Congrés, del Tribunal Constitucional, de la seva voluntat fèrria que els jutges els esculli la majoria que governa, la manera com tramita lleis que pretenen transformar, no el sistema, sinó la societat, que és molt més, es duen a terme furtant les garanties parlamentàries, els revessos legals, fins i tot d’anticonstitucionalitat, els rellisquen perquè no impliquen res si un segueix impassible el posat.
La TVE és un escàndol, les despeses en publicitat per controlar els mitjans -el primer client d’Espanya és el govern, i per explicar-nos com hem de viure i actuar a casa nostra, constitueix un altre escàndol equivalent, com ho és el control del CIS i de les seves enquestes, que denuncia fins i tot Podem.
La intromissió a l’INE, ignorar què són les sessions de control del govern, on ha donar comptes d’allò que se l’inquireix, i que s’ha convertit il·lícitament en una baralla cutre amb l’oposició. L’absència de rendiment de compte, el falsejament declarat dels diagnòstics, l’abús legal, tot això caracteritza més Espanya ara.
Quina és l’única diferència real amb Netanyahu? Doncs que aquest ho fa de cop i donant la cara, i Sánchez utilitza l’estratègia aplicada per bullir la granoteta sense que salti de l’olla: escalfar progressivament l’aigua fins que quedem bullits gairebé sense adonar-nos-en, sota un règim autoritari revestit de mel·liflu llenguatge liberal, inclusiu i garantista… per a ells.
