És una evidència que el suïcidi s’ha convertit en una plaga per a la nostra societat. Ara un recent estudi dut a terme pel Consorci Survive, format per professionals de la salut mental, amb dades de l’INE del 2000 al 2021, aporta una radiografia ben recent de l’estat de la qüestió que es revela ja com la primera causa de mort no natural per sobre dels accidents de trànsit.
Allò que durant molt de temps va ser objecte de campanyes, de fet encara ho és, eren les morts provocades per la mobilitat, ara l’ocupa el suïcidi, però amb una diferència substancial: no forma part de l’agenda política i amb prou feines de la mediàtica malgrat que cada dia se suïciden 11 persones, en la seva gran majoria, les ¾ parts, homes i sobretot entre els 40 i 65 anys, que representen la meitat del total. És l’edat en què s’inicia la fase de maduresa professional de la persona. El segon grup és el de més grans de 65 anys (31%) i els joves adults (14%). Mentre que els adolescents entre els 10 i els 24 anys signifiquen el 5%.
El 2021 va assolir la xifra més alta de morts, 8,4 per cada 100.000 habitants, i veníem d’una altra xifra elevada durant la pandèmia de 8,31. Des de l’inici del segle hi ha hagut altres pics. Concretament, l’any 2000 (8,39), el 2003 (8,31) i el 2014 (8,36). Entre els 2003 i el 2012 es registra una davallada dels suïcidis i a partir d’aquesta data tornen a incrementar-se. Per tant, no segueixen exactament l’evolució de la crisi econòmica que va iniciar-se el 2008 o bé els seus efectes es noten amb retard.
El contrast entre l’atenció que reben els feminicidis de parella, que no arriben als 50 morts a l’any, i els 4.003 morts per suïcidis l’any 2021 és massa evident per no constatar que els poders públics no valoren les morts de la mateixa manera. Totes són tràgiques, però és evident que 4.000 haurien de preocupar en una mesura superior que una cinquantena, i no és així. Hi ha un biaix ideològic també en l’abordatge d’aquesta qüestió. Si en la majoria de suïcidis que són comesos per homes, el seu dissortat protagonisme correspongués a dones, hi hauria la mateixa indiferència? No es consideraria que és conseqüència de l’estructura del patriarcat?
El pitjor mes des del punt de vista del nombre de suïcidis comesos és el juliol i el pitjor període el que correspon a tot l’estiu.
En quina situació es troba Catalunya? Doncs en un entremig, mentre que Barcelona i Lleida presenten taxes inferiors a la mitjana espanyola, és 8,4 morts per 100.000 habitants, Tarragona i, sobretot, Girona es troben en situació francament pitjor. Per tant, a Catalunya també tenim aquest problema.
A escala espanyola Galícia amb pes, Astúries, Zamora, León, València, Burgos, Àvila, Terol, Osca, Córdoba, Jaén, Màlaga, Granada i les Canàries comparteixen aquella situació pitjor que la mitjana del conjunt espanyol, junt amb Girona i Tarragona.
No és un fet aliè a aquest greu problema la legalització del suïcidi assistit que es va produir en el marc de la llei que també va legalitzar l’eutanàsia. Des del punt de vista de les polítiques preventives i de dissuasió, quin tipus de raonament es pot utilitzar, quina mena d’argument es pot fer servir que, per una banda, presenti el suïcidi com un fet intrínsecament negatiu, si per una altra hi ha una llei que fa legal ajudar a una persona a suïcidar-se, si aquesta pateix un patiment insuportable?
Quan en una societat com la nostra, que no té una moral consensuada comuna la pauten els comportaments, neixen sobretot de les lleis i en aquest cas el que ha fet la llei de l’eutanàsia és dir que el suïcidi en determinades condicions mereix ser ajudat i qui ho fa no incorre en cap responsabilitat penal a diferència del que passava fins ara. En aquest canvi de mentalitat pública, junt amb la desatenció dels poders públics pel problema, rau que aquest s’hagi acabat convertint en la primera causa de mortalitat no natural, quan precisament tant Catalunya com el conjunt espanyol gaudien d’una condició comuna als països mediterranis de presentar una molt baixa taxa de suïcidis.
