La vicepresidenta Nadia Calviño en les seves últimes declaracions sobre la situació i perspectives econòmiques afirma dues coses que són certes, però que sense majors aclariments porten a l’engany.
Una és la de l’important creixement enregistrat enguany. L’AIReF sembla confirmar-ho amb uns resultats francament bons de l’ordre del 5,3%. Aquí, però, cal afegir dues consideracions de pes. Es tracta d’un augment de rebot, donada la important caiguda que va provocar la crisi de la covid-19. Tant és així que malgrat tot, hem tancat el 2022 amb un PIB que encara continua sent inferior al del 2019.
L’altra consideració en aquest mateix sentit del creixement observat, és que el 61% d’aquest és degut al turisme, que ha ingressat, gràcies als visitants i la inflació, 160.000 milions d’euros, de manera que representa el 12,2% del PIB. En altres termes, el nostre creixement passat i futur té com a peça fonamental el turisme, i això significa continuar amb un model de baixa productivitat.
Calviño també sosté que, a diferència de bona part de la UE, Espanya no tindrà una reducció del PIB, sinó que creixerà. L’INE avança una previsió de l’1,6%, petita, però millor que la xifra negativa que sembla que experimentaran països com Alemanya. No és del tot segur. L’important banc d’inversions Nomura estableix el creixement en un pírric 0,3%, que significa de fet l’estancament cru i pelat. Però atenció, perquè tant en una com en altra hipòtesi el factor turisme, si els empresaris del sector l’encerten, pesarà encara més perquè consideren que el 2023 continuarà l’increment. La conseqüència és que si es mantenen aquestes referències significa que la resta de sectors, i en particular la indústria i l’exportació, sí que registraran taxes negatives.
A aquesta radiografia del túnel cal afegir-li el forat pressupostari que se situa entorn dels 50.000 milions d’euros, malgrat que Hisenda ha registrat un increment no previst de 30.000 milions. Per tant, la desviació haurà estat de 50.000 milions (desviació, és a dir, la suma entre l’excés d’ingressos i el dèficit pressupostari). El problema radica en conèixer quina part d’aquesta desviació és despesa recurrent; és a dir, que es prolongarà en el pròxim any i potser altres, perquè aquest és el risc de l’actual dinàmica de gestió econòmica del govern. L’allau de recursos circumstancials fruit de l’esplendor fiscal provocat per la inflació i els diners dels fons Next Generation poden tenir com a conseqüència una despesa que continuï quan aquests fluxos de diners s’hagin acabat. Sobre aquesta important qüestió no en sabem res.
Una altra variable de la qüestió és que existeix consens en considerar que la inflació subjacent tardarà a reduir-se, ho farà a poc a poc i seguirà per sobre del 2%, almenys fins a final del 2024, i per tant aquí hi haurà una continuada degradació de les rendes sobretot les procedents del treball.
Per acabar, l’endeutament públic, malgrat la certesa que el seu cost s’endurirà a causa de les decisions del Banc Central Europeu, ha registrat una nova empenta a causa de l’elevada despesa que està fet el govern, de manera que el mes de novembre passat va tornar a superar els 1,5 bilions.
En definitiva, el risc quasi cert d’un augment de la despesa recurrent en els anys futurs, el manteniment de la inflació al llarg dels dos pròxims exercicis, la fonamentació del nostre creixement en un sector de baixa productivitat com és el turisme, més el dèficit i l’endutament serien les pinzellades que caracteritzarien el quadre actual, que dissortadament continua presentant les mateixes llums i sobretot ombres del de tota la vida. No hem sortit del túnel.
