Durant les primeres setmanes de l’ofensiva russa contra Ucraïna, les armes lleugeres, i especialment anti-tanc, enviades pels països occidentals jugaren un paper important per frenar l’avanç dels atacants.
Des de llavors, Europa i els Estats Units han anat progressivament incrementant la quantitat però sobretot la categoria dels seus subministraments armamentístics a Kíev. Això ha estat sobretot cert a partir del moment en que Ucraïna passà a l’ofensiva, a mitjans de l’estiu passat.
Des de fa mesos, però, les forces ucraïneses semblen haver perdut almenys part del ímpetus que demostraren tenir durant la campanya estival.
Una de les raons d’aquest fenòmen, a més de l’experiència dels seus propis errors que els russos han acumulat, podria ser la falta de vehicles blindats d’atac.
Tal i com les dades recopilades per experts militars com l’espanyol Yago Rodríguez demostren, Kíev portava ja al desembre passat varis mesos perdent quantitats importants de material pesat, particularment difícil de substituir.
Sense les capacitats productives pesades que sí compta Rússia, Ucraïna és totalment dependent del suport material que li brinda Occident per fer recular l’invasor fins a les seves fronteres.
I és que si bé les armes lleugeres poden resultar suficients per aturar l’avanç de l’enemic, els vehicles blindats pesats, i més particularment els de dues categories ben diferenciades, segueixen resultant claus en la guerra moderna per guanyar terreny.
Dit d’altra manera, sense material mòbil pesat, Ucraïna no podrà mai desallotjar les forces russes del territori que encara ocupen el país.
Aquestes dues categories són els carros de combat (o “tancs” en el llenguatge col·loquial), i els vehicles de combat d’infanteria.
Els primers es distingeixen pel seu major pes, estan equipats d’erugues per a suportar millor el seu pes i garantir la maniobrabilitat tot terreny, i tenen com arma principal un potent canó. La seva missió és penetrar les defenses enemigues gràcies a la seva rapidesa, potència de foc i elevada protecció. A Europa el model de tanc més comú és el Leopard 2 alemany.
Els segons, els vehicles de combat d’infanteria, tenen com a principal missió transportar i ajudar els soldats que combaten a peu. Solen ser més lleugers i més ràpids que els tancs, i estar equipats d’erugues o rodes. Finalment, disposen de sistemes d’armament de calibre més petit, dissenyats per oferir suport a la infanteria. El seu representant a Espanya és el Pizarro.
Per tant, tancs i vehicles de combat d’infanteria constitueixen una combinació clau per dur a terme una ofensiva exitosa contra un altre exèrcit, en el que constitueix la guerra convencional (la que enfronta a dos o més estats, a diferència d’un conflicte asimètric que sol enfrontar un estat i un grup insurgent).
Des d’aquesta perspectiva, doncs, no hauria d’estranyar la pressió que el president ucraïnès Volodymir Zelensk exerceix perquè els seus aliats europeus i nord-americans li enviïn material pesat.
Nombrosos països han acabat per respondre favorablement: els Estats Units han anunciat l’enviament de 50 vehicles de combat d’infanteria M2 Bradley, el Regne Unit 10 unitats del seu tanc Challenger 2 i França un nombre indeterminat de vehicles de reconeixement AMX-10, dotats d’un canó que s’acosta en potència al que munten els tancs.
Per altra banda, Alemanya ha promès 40 unitats del vehicle de combat d’infanteria Marder. A més, Berlín està en el punt de mira per enviar els seus famosos Leopard 2, quelcom que Polònia ja ha declarat estar disposada a fer.
La primera conseqüència del subministrament d’aquests vehicles a Ucraïna sembla ser política
Fins ara, l’enviament de veritables tancs com el Leopard o el Challenger ha estat un tabú per l’escalada que suposa envers Rússia. Efectivament, una cosa és enviar armes eminentment defensives, com els míssils anti-tanc, i una altra de ben diferent, armes de natura ofensiva. Entre aquestes, el tanc segueix sent vist com “l’arma suprema” pels militars.
Així doncs, la primera conseqüència del subministrament d’aquests vehicles a Ucraïna sembla ser política, i desencadenar represàlies per part de Moscou.
La qüestió és especialment delicada si es té en compte que els vehicles occidentals podrien potencialment ser desplegats per a la reconquesta d’àrees com Crimea, sobre la qual hi ha força consens entre els experts que podria implicar una escalada nuclear per part de Rússia.
En aquest sentit, és probable que Occident imposi condicions a Ucraïna sobre l’ús dels vehicles pesats, quelcom que ja ha fet per exemple sobre l’artilleria de llarg abast que ha facilitat a Kíev.
En segon lloc, parlant en termes operacionals, si bé Ucraïna necessita més vehicles pesats per llançar noves ofensives, també és cert que els lliuraments occidentals impliquen diversos problemes.
En concret, són de moment massa escassos per representar un salt quantitatiu per a Ucraïna.
A més, es tracta de sistemes occidentals, totalment desconeguts per a l’immensa majoria del personal ucraïnès, que serveix a unes forces armades que segueixen sent essencialment soviètiques tant per l’organització com pel material i cultura militar.
Per si no fos poc, la gran diversitat de maquinària implica mals de cap logístics i d’entrenament que no són en absolut negligibles.
En tercer lloc, i contràriament al que alguns ucraïnesos probablement esperen, la diferència de qualitat entre el material rus (ja sigui o no de l’era soviètica) i l’occidental no té perquè marcar la diferència en el camp de batalla. Només cal recordar que durant la Segona Guerra Mundial els aliats disposaven de tancs en general sensiblement inferiors els alemanys, i no obstant feren recular el III Reich fins a la seva rendició incondicional.
Imatge de il·lustració: un vehicle de combat d’infanteria M2 Bradley nord-americà operant a l’Iraq
La diferència de qualitat entre el material rus (ja sigui o no de l'era soviètica) i l'occidental no té perquè marcar la diferència en el camp de batalla Share on X
Loading ...
