Cap al final de l’era dels líders autoritaris?

El periodista britànic, Gideon Rachman, és el  comentarista principal d’afers exteriors al Financial Times des de 2006. Abans  havia  treballat  a The Economist. Acaba de publicar un llibre important: “L’era dels líders autoritaris. Com el culte a la personalitat amenaça la democràcia en el món“.

“Des de l’any 2000, l’auge dels líders forts s’ha convertit en una característica crucial de la política global; en capitals molt diverses han pujat al poder  homes forts  fets a si mateixos, tots masculins, fins al moment actual; normalment aquests líders són nacionalistes i conservadors culturals amb escassa tolerància cap a les minories, la discrepància o els  interessos dels estrangers; en el seu país asseguren defensar l’home corrent davant de les elits globalistes; a l’estranger es presenten com la personificació de les seves nacions; i allà on vagin, fomenten un culte a la personalitat“.

Rachman creu que ens trobem en mig de l’atac global més prolongat que han sofert els valors democràtics liberals des de la dècada dels anys trenta del segle passat. Segons indica Freedom House, organització intergovernamental que elabora informes anyals sobre la llibertat política en el món, al final de la Segona Guerra Mundial quedaven dotze països democràtics i en acabar el segle vint se’n contaven noranta-dos. Però a partir de l’any 2005 va haver-hi un capgirell. L’any 2020 ha sigut  el  quinzè any consecutiu de reduccions de la llibertat global. El liberalisme fa anys que cotitza a la baixa.

Els principals líders forts retratats per Rachman en el seu llibre són Putin, Erdogan, Xi Jinping, Modi, Orban, Kaczinsky, Boris Johnson, Trump, Duterte, Netanyahu, Bolsonaro  i Abiy Ahmed. L’estil de política dels líders forts  no s’ha de buscar només en els règims totalitaris, sinó que es troba en països democràtics on el culte a la personalitat i l’autoritarisme passa per les urnes. Les seves característiques principals són: creació d’un culte a la personalitat, menyspreu per l’estat de dret, afirmació que representen al poble real en contra de les elits i una política impulsada per la por i el nacionalisme.

Els líders forts menyspreen les institucions, però estimen al “poble”.

Per això el fenomen de l’home fort està molt lligat al populisme, un estil polític que menysprea  les elits i els experts i venera la saviesa i els instints de l’home normal. Al mateix temps, el populisme està íntimament  relacionat amb un estil d’argumentació conegut com a “simplisme“. És la idea que existeixen solucions senzilles a problemes complexos, que es veuen frustrades per forces perverses. “Sovint es tracta de  conspiracions estrangeres. Els homes forts també solen donar suport a opinions tradicionals sobre la família, la sexualitat i el gènere. A molts països han fet campanyes contra les elits urbanes i s’han bolcat amb la gent que viu en ciutats petites i en el camp. Pràcticament, tots combaten la immigració amb polítiques molt restrictives. Un altre tret comú és que tots es consideren imprescindibles  i necessaris. El temps al poder els fa més inamovibles. Per això és fàcil que els envoltin la megalomania, la paranoia, la solitud,  l’adulació, la corrupció i les màfies“.

El rebuig  a la democràcia va implícit en la lògica d’aquests personatges que tenen aversió a Occident, al qual consideren en declivi irreversible, com passava  amb els totalitarismes que construïen l’home nou o la raça perfecta farà aviat un segle a l’URSS i l’Alemanya de Hitler. El domini dels mitjans de comunicació és també un denominador comú.

Tots els homes descrits en el llibre de Rachman es rebel·len contra el consens liberal que va regnar a partir de 1989. El seu èxit és un símptoma de la crisi del liberalisme. L’autocràcia ha cotitzat a l’alça des de 2005 fins fa poc, però ara sembla que podria començar a cotitzar a la baixa.  Dos dels seus més conspicus i veterans representants -Vladímir Putin i  Xi Jinping- passen pel seu pitjor moment de les seves prolongades permanències en el poder.

L’analista  Xavier Mas de Xaxàs acaba d’escriure un assaig sobre el seu declivi  (“El final de Putin y Xi“, La maleta de Portbou, novembre/desembre 2022).  

Creu que “ja no treuen pit, ans al contrari, l’un i l’altre es troben en un carreró sense sortida, en el moment més crític de les seves tiranies“. “La pugna que ambdós mantenen amb les democràcies liberals havia de  decidir el rumb del segle XXI  i fins fa poc temps pensaven que anaven guanyant, però ara ja no. La pandèmia de la covid-19 i la guerra d’Ucraïna ho han canviat tot“.

Rússia és una economia extractiva incapaç de crear suficients llocs de treball qualificat, perquè això voldria dir produir alguna cosa més que gas, petroli i minerals. “Què se li pot comprar a Rússia que no sigui energia i vodka? Putin no ha treballat per a construir una economia i un país modern. No ha estat en el cap dels dirigents russos des de Pere el Gran i així han passat dos segles“.

“De fet, la composició morfològica de l’URSS no és tan diferent de la de l’Imperi tsarista. Els servents es varen convertir en obrers, però sense llibertat de decidir el seu futur. La jerarquia vertical del poder i els privilegis de la classe dirigent es varen mantenir fins al final. Quan Putin va prendre el control del Kremlin, fa vint anys, el seu primer objectiu va ser restablir la verticalitat del poder i des d’aleshores no ha fet altra cosa sinó reforçar-la“. Putin ho ha fiat tot a l’energia. Entre 2000 i 2013, Rússia va multiplicar per deu la renda per càpita gràcies a la dependència europea del seu gas. No obstant i això, des d’aleshores aquesta renda ha anat caient i avui està per sota de la xinesa, que té una població deu vegades més nombrosa. Alguns analistes defineixen la Rússia de Putin  com un “califat energètic“.

L’economia russa és inferior a la italiana i una mica superior a l’espanyola, és a dir, molt petita per al país més extens del món i els seus 145 milions d’habitants. La demografia russa  és minvant.

El mal de Rússia ve de lluny i és de fons.

Michel Foucher, geògraf i diplomàtic francès, acaba d’escriure un llibre (Ukraine, une guerre coloniale en Europe, Editions de l’Aube) en el que diu: “Rússia està obligada a convertir-se en un estat normal, però  per a això haurà de redefinir del tot la seva identitat. L’obstacle principal és que les elits russes no han entès per què el seu sistema es va enfonsar el 1991. No s’han penedit dels crims de Stalin ni dels anteriors, dins d’una llarga tradició autocràtica i totalitària, plena de violència i sofriment“.

Putin i Xi han caigut a “la trampa de la classe mitjana“ en el pitjor moment possible, quan no poden aprofitar la interdependència econòmica i tecnològica del món, i la pujada de l’energia i dels aliments és la més gran en dècades. És prou fàcil per a un país de renda baixa créixer de pressa si està ben gestionat. La tecnologia ho permet. Però és molt més complicat mantenir-se en la classe mitjana de les nacions.

Una vegada que un país de renda mitjana ha construït les infraestructures, les  fàbriques i els habitatges per a la gent que ha arribat del camp a la ciutat, una vegada que aquesta classe treballadora guanya un salari just per a cobrir les necessitats bàsiques, l’economia ho té molt més complicat per a continuar creixent. Sembla que ja tot està fet i minva la inversió pública, hi ha perill de bombolla immobiliària, la competència és més forta, costa més d’alimentar a la població i en conseqüència també els salaris. La gent adapta el consum a la seva capacitat salarial i el  consum és el motor del capitalisme.

De sobte, costa més mantenir el nivell de vida i les famílies no volen tenir més que un fill. La llosa demogràfica pesarà cada dia més. Rússia no passarà aquest segle dels 150 milions d’habitants i la Xina dels 1.500 milions.

Cada vegada hi ha més gent amb dret a pensió. Els serveis socials aviat queden desbordats. Ni a Rússia ni a la Xina han crescut al ritme que ho ha fet la societat. L’Estat no pot mantenir el benestar promès perquè no pot crear nous llocs de treball amb valor afegit suficient, és a dir, salaris elevats que paguin impostos. El risc d’un esclat social torna a pujar.

La política de covid zero ha estat desastrosa per a la Xina.

Va funcionar al principi, però amb les vacunes ja no tenia sentit perquè sempre hi haurà contagis. Les vacunes no els eviten, però redueixen dràsticament el risc de mort. “Xi es va decidir equivocadament per la covid zero. De la mateixa manera que va ocultar tot el que va poder l’esclat de la pandèmia a Wuhan el desembre de 2019, ara nega al seu poble la possibilitat de conviure amb el virus, i ho fa en contra de l’opinió dels experts que li recomanen una rectificació. Xi podria comprar les vacunes d’ARN missatger de Moderna i Pfizer BioTech. Són molt més efectives que la seva. Li sobren els diners, però li falta la humilitat de reconèixer el fracàs dels seus científics“.

Les xarxes socials van plenes de crítiques i Xi ja no és el salvador que pretenia ser. Xi s’ha implicat a fons a la gestió de la pandèmia perquè s’ha atribuït el paper de pare de la pàtria. Putin ha fet tot el contrari. Ha delegat la lluita contra la covid en els governadors i funcionaris locals. No ha volgut corre el risc de sortir malparat, com li està passant a Xi. Volia preservar la imatge d’home infal·lible. Després de tot, ha quedat com un president distant, incapaç de manar i de fer-ho per al bé comú.

La Xina té la segona economia del món. Representa el 18% del PIB mundial. El 22% de totes les manufactures del món porten l’etiqueta Made in China. “Però què ha fet Xi per a assolir aquest èxit? Pràcticament res. Al contrari. Ha desfet les reformes econòmiques que havien fet créixer la Xina. Les reformes i la introducció de l’economia de mercat el 1978, bandejant el comunisme, han sigut la base de la política econòmica xinesa  del savi i prudent Deng Xiao Ping. Gràcies al capitalisme i la iniciativa privada, començant per l’agricultura, centenars de milions de xinesos han sortit de la pobresa“.

Els criteris polítics s’imposen a la gestió de les empreses privades

Xi és un personatge que veu el sector privat com una amenaça per al poder. Creu estar més segur amb una economia planificada i centralitzada pròpia de l’era Mao, la mateixa que ha esfondrat la Unió Soviètica fins a portar-la a la misèria més absoluta i a la seva implosió l’any 1991. Xi ha sotmès a les grans corporacions -empreses com HNA, Angbang, Tencent i Alibaba- al dictat de l’Estat. Els criteris polítics s’imposen a la gestió de les empreses privades.

La conseqüència més evident d’aquest error és que la productivitat de les empreses xineses, que eren l’enveja del capitalisme occidental, està baixant. És veritat que la guerra d’Ucraïna, la pandèmia i les sancions dels Estats Units, que castiguen les importacions de tecnologia, també justifiquen aquesta baixada, però -com ha explicat el dissident Cai Xia a la revista  Foreign Affairs– la raó principal ha sigut la ingerència de l’Estat.

Tots els esforços al llarg de més de quaranta anys per a crear una classe mitjana ara semblen insuficients

Xi està creant un capitalisme d’estat que sembla contra natura perquè ha suprimit la recompensa del guany privat. Li Keqiang, primer ministre durant anys, ja va confessar fa dos anys que les coses no anaven bé. Uns sis-cents milions de xinesos -el 40% de la població- cobren salaris molt baixos . Els salaris dels funcionaris  s’han reduït en un 50%. Tots els esforços al llarg de més de quaranta anys per a crear una classe mitjana ara semblen insuficients, llastrats pel desmantellament de l’economia de mercat i l’estratègia de la covid zero. El confinament de centenars de milions de persones durant llargs períodes de temps ha provocat el tancament d’uns cinc milions d’empreses.

Molts analistes coincideixen en afirmar que les quatre febleses de la Xina d’avui són la covid, la desconfiança tecnològica, la incertesa econòmica i el culte a Xi. La Xina està feble, envellida, amb un creixement del PIB per aquest any d’un 3,2%, quan el seu objectiu era d’un 5,5%, i sense perspectives que l’economia millori,  atrapada per la covid. Els xinesos fa tres anys que estan sotmesos a confinaments i estrictes restriccions a la llibertat de moviment. A les grans manifestacions que s’estan produint actualment al país, majoritàriament de joves, s’exhibeixen papers en blanc per denunciar la censura i plantejar les seves reivindicacions.

Xavier Mas de Xaxàs qualifica  Xi Jinping de marxista ortodox que creu en la lluita de classes i en l‘ús de la violència, i que  fa deu anys que es presenta com un nou Mao. De Putin pensa que  és un feixista ortodox. “No té cap creença, és amoral i violent. Fa vint anys que es presenta com un nou tsar. Ambdós  exerceixen un poder absolut, però amb estructures molt diferents“.

Putin governa amb el suport del Servei Federal de Seguretat (FSB), l’antic KGB.

Ell mateix va començar la seva carrera com agent del KGB i va arribar a dirigir el FSB. Els seus consellers més propers surten, en gran manera, dels aparells de seguretat i de l’exèrcit. El suport ideològic, les idees per a reescriure la història i inflar el mite nacional surten dels siloviki, literalment “persones fortes”. Aquesta gent no ha sortit de Rússia. No tenen diners a fora. Creuen, com Putin, que el col·lapse de l’URSS va ser la catàstrofe més gran del segle XX.

Fora del Kremlin i d’aquest nucli tan reduït del poder, tot és un joc d’ombres. Oficialment, Rússia és una democràcia multipartidista  que funciona com un règim de partit únic. Nova Rússia, el partit de Putin, no té rival. Comunistes i nacionalistes tenen els seus partits. Formen el que es coneix com a  oposició oficial o sistèmica. Són partits fantasma, com Nou Poble, una formació impulsada pel Kremlin amb l’objectiu de captar la base electoral de l’opositor Aleksei Navalni.

No existeix una oposició independent. Els líders més notables són a la presó, com Navalni, o han estat assassinats. A les eleccions legislatives del passat mes de setembre, es varen presentar 174 candidatures independents, però el Kremlin només en va validar onze.

Putin fa que el Parlament aprovi lleis confeccionades a mesura per a allargar el seu mandat -ara fins a l’any 2036- i manipula els resultats electorals tant com sigui necessari. Dies abans d’una cita amb les urnes, soldats i jubilats, funcionaris i pares amb criatures, reben una paga extra. Rússia ha celebrat tots els comicis com marca la Constitució, però cap ha sigut net.

Des de 2016 cap membre de l’oposició real ha guanyat un dels 450 escons del Parlament. Tots els esforços de Navalni i del seu grup han fracassat. El Kremlin ha tancat mitjans de comunicació i aplicacions de telefonia mòbil que afavorien a la dissidència.

A la Xina no hi ha eleccions. Oficialment és un país comunista. El Partit Comunista exerceix tot el poder i Xi és el seu secretari general. Però això no significa que Xi tingui les mans lliures. De fet, les té més lligades que Putin. A més de sàvies reformes econòmiques, Deng Xiao Ping va establir una direcció col·legiada i un límit de dos mandats de cinc anys, que Xi s’ha  saltat. Acaba de començar el seu tercer mandat. L’òrgan més important del sistema és el Comitè Central del Politburó del Partit Comunista. Ningú sap com funciona. És un secret. El formen entre cinc i nou persones i el president Xi el dirigeix des de 2012, quan va arribar al poder.

Xi també ha trencat la separació tradicional entre el partit i l’Estat que havia dissenyat Deng Xiao Ping.

L’objectiu era reduir el pes de la ideologia a la presa de decisions tecnocràtiques. Deng creia que era necessari blindar la burocràcia de la influència del partit. No veia una altra manera que fos funcional.

Xi ha utilitzat la lluita contra la corrupció per a eliminar a adversaris dins del poder. La corrupció afecta a tots, però només els enemics de Xi són perseguits. La vigilància electrònica redueix al mínim les comunicacions de l’elit política fora dels actes oficials. Tothom té por que se li gravin les converses. Xi castiga els adversaris, però compensa als amics. Putin també castiga als enemics i gratifica als seus amics. El resultat, tant a Moscou com a Pequin, és la proliferació d’una màfia entorn de Putin i Xi.

Les tiranies, com bé saben Xi i Putin, acaben amb esclats socials que es converteixen en revolucions. Tot el que semblava un dia inamovible, l’endemà s’esfondra. Plató explicava en “El banquet” que, a mesura que es fan grans, els tirans accentuen la seva paranoia. Tots aspiren a un llegat etern i al seu costat no hi ha ningú que els conti la veritat.

La guerra d’Ucraïna és un fracàs per a Rússia -cap de les hipòtesis de partida de Putin s’han complert (guerra ràpida, caiguda ràpida de Kíev, no reacció per part de la UE i d’Occident, suport de la Xina i de la ciutadania russa)- i la política de covid zero és un altre fracàs per a la Xina.

Rússia i la Xina, de la mà de Putin i Xi, s’han convertit en imperis oligàrquics.

En el cas de Rússia sembla inclús natural, però sorprèn en el cas de la Xina. Deng deia que la posició més intel·ligent era “amagar la fortalesa i plegar-se al mateix temps“. Xi ha trencat aquest principi.

La democràcia liberal, tan criticada inclús en el seu propi interior  pels desencantats, antiglobalistes i antisistema, nacionalistes i xenòfobs, sembla tornar a ser ara el millor sistema possible. Les seves institucions, com s’ha vist en el cas de Trump als Estats Units, garanteixen la transferència de poder i això implica agilitat i estabilitat.

El Premi Nobel d’Economia Paul Krugman acaba d’escriure al New York Times un article titulat “Així ha perdut la Xina la guerra contra la covid“, en el qual podem llegir el següent:  “Què podem aprendre de la Xina? En primer lloc, que l’autocràcia no és realment superior a la democràcia. Els autòcrates són capaços d’actuar de manera ràpida i decisiva, però poden cometre greus errors perquè ningú els hi pot dir quan estan equivocats. El problema dels governs despòtics és que no poden admetre els errors ni accepten les proves que no  els agraden.  En l’essencial existeix una clara similitud entre la negativa de Xi a fer marxa enrere en relació amb la política de la covid zero i el  desastre de Vladímir Putin amb la guerra d’Ucraïna. Els règims de Putin i de Xi estan caient en la trampa que ells mateixos s’han creat“.

Mas de Xaxàs conclou la seva anàlisi amb aquestes paraules: “La Xina i Rússia patiran durant el futur previsible el declivi dels seus líders. Es multiplicaran els morts per la covid a la Xina i per la guerra d’Ucraïna. La gent sortirà al carrer per demanar el cap de Xi i de Putin. La repressió augmentarà”.

 Loading ...