Sánchez, estrenant el seu nou flamant càrrec de president de la Internacional Socialdemòcrata, no ha pogut resistir la temptació de llançar nombroses volades de coloms, i una de les més importants i més fàcilment verificable és la del seu discurs afirmant que la península es convertirà en poc temps en la gran productora d’energia per a Europa. Una mena d’Aràbia Saudí no contaminant. La pedra filosofal que ho farà possible és la de l’hidrogen verd. Vist que els mitjans de comunicació deixen passar els coloms d’aquesta volada és necessari situar les coses al seu lloc.
Cal començar dient que l’hidrogen verd és una bona solució com a recurs energètic no contaminant. Feta aquesta afirmació cal afegir-ne dues més. És l’eterna promesa. Fa molts anys que s’anuncia sense arribar a fer-se realitat. La segona és que ara potser sí, però la seva generalització com a combustible va per a llarg perquè es tracta del seu ús massiu per a la mobilitat i com a substitut de combustibles derivats del petroli i també en aplicacions industrials.
El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència presentat pel govern d’Espanya l’octubre del 2020 incorpora un full de ruta de l’hidrogen renovable i de la seva integració sectorial amb l’objectiu d’assolir la neutralitat climàtica el 2050 i aplicar 1.500 milions d’impuls fins al 2023, gràcies al Fons Europeu de Recuperació.
Aquesta acció preveu una primera fase del 2020 al 2024 amb la instal·lació de 6GW de l’electrolitzadores i la producció i transport d’1 milió de tones d’hidrogen fins al 2025. La segona fase del 2025 al 2030 es preveu instal·lar almenys 40GW i la producció de 10 milions de tones d’hidrogen renovable. I serà en la tercera fase, que finalitza el 2050 quan sigui possible un desplegament massiu de l’hidrogen.
En conseqüència, i en el millor dels casos i segons el mateix govern, no serà fins al 2050 que Espanya tindrà una producció massiva d’hidrogen amb possibilitats però no certeses d’exportar-ne.
És possible que Sánchez pensi que per aquella data encara continuarà al govern perquè si no és així és evident que tota la seva intervenció és una exageració i un escenari que, en el millor dels casos, es produiria d’aquí a 27 anys! Per a una data més pròxima, el 2030, ja hem vist que l’objectiu és molt més modest, 4GW, i una producció que permetrà la seva introducció a la indústria de 100 a 150 hidrogeneres d’accés públic, que ja es veu que són més aviat poques per un país de les dimensions d’Espanya, 150-200 autobusos elèctrics alimentats per hidrogen, 2 línies comercials de tren i la reducció de 5 milions de tones de CO₂. Com es veu, en un termini raonable de 7 anys els objectius són més aviat modestos i, malgrat aquest fet, en bona part discutibles.
Perquè l’hidrogen verd té molts avantatges, però també poderosos inconvenients. És important l’adjectiu de verd perquè és aquell que es produeix sense generar CO₂ i amb energies de fonts renovables. Hi ha altres tipus d’hidrogen que ja s’usen en l’actualitat, l’anomenat marró o gris que genera CO₂ i també el blau que té la mateixa característica, però que hi ha un procés de captura i emmagatzematge d’aquest gas perquè no passi a l’atmosfera.
Està clar que la solució és l’hidrogen verd i és aquest al qual es refereix Sánchez. La seva base és l’aigua que per electròlisi es transforma en hidrogen i oxigen i que necessita una gran quantitat d’energia elèctrica per produir-lo.
El primer problema comença amb que aquesta transformació té una baixa eficiència, de l’ordre del 50%, que pot arribar al 80% fins al punt de consum i això és molt perquè determina un rendiment energètic francament baix, de l’ordre al 20-25%. La conseqüència és que necessita una massiva instal·lació de plantes d’energia renovable amb la consegüent ocupació del sòl. Per donar una idea del que significa aquell rendiment es pot assenyalar que els vehicles elèctrics actuals assoleixen el 70%, de l’ordre de magnitud de tres vegades més. Aquell deficient rendiment elèctric té com a conseqüència un elevat cost de generació. Per tant, entra en joc en la mesura que la producció d’energies d’electricitat alternativa, solar i eòlica, tendeix a reduir els seus costos.
Però, així i tot, es necessiten grans superfícies per transformar-la. Aquest fet explica el per què sigui una gran opció per al Marroc que té una gran superfície desèrtica sense problema d’instal·lacions solars i que pot produir hidrogen i transportar-lo a Europa amb moltes més economies d’escales que no el produït a la península.
També presenta uns altres tipus de problemes. És necessari emmagatzemar-lo a elevades pressions amb dipòsits capaços de resistir de l’ordre de 740 vegades la pressió atmosfèrica, i això és molt. També intervé el fet que la molècula d’aquest gas en ser molt petita s’escapa amb facilitat de dipòsits i canonades i provoca una pèrdua d’un 2-3% diari; és l’equivalent a l’evaporació en un cotxe d’1,5 litres de benzina al dia. Com és un gas molt inflamable això obliga a replantejar els sistemes de ventilació i distribució elèctrica en llocs tancats on hi hagi ús o distribució de l’hidrogen.
Un factor advers no petit és que els gasoductes no serveixen per transportar petroli perquè és un gas que fragilitza l’acer de les conduccions i canonades i fa necessari un recobriment interior per polímers, que és costós.
Són, per tant, nombrosos els punts crítics que presenta l’hidrogen. Produir el 10% del consum actual de derivats del petroli, el 10% de la demanda del gas natural i el 25% de la demanda industrial d’hidrogen demanaria 1.700.000 tones d’hidrogen l’any i més de 28 milions de m3 d’aigua que equival al consum d’un conjunt format per Sabadell, Terrassa i Sant Cugat.
I a més necessitaria 31.000 hectàrees d’espai per produir energia elèctrica solar per alimentar aquesta electròlisi massiva. Com es pot veure no és fàcil i per això hi ha països a Europa, com Alemanya, que cerquen solucions fora del país, a l’Àfrica, allà on sigui fàcil obtenir una gran quantitat d’electricitat per produir hidrogen que una vegada liquat es transportaria a Alemanya.
És evident, per tant, que el projecte de Sánchez presenta tants interrogants i inconvenients que hauria de ser presentat amb moderació i prudència, cosa que evidentment no entra en el seu llibret d’estil.
