Disposem d’un bon observatori per contrastar-ho, que és l’Índex de Progrés Social a Europa considerat per regions, el que permet la comparació de Catalunya amb la resta. Malgrat la importància d’aquest indicador, cal dir que la Generalitat sempre ha viscut d’espatlles a aquest. Només cal recordar com va rebre la seva primera versió, la del 2016, feta pública l’any següent, per constatar-ho. Té la seva lògica perquè els resultats són adversos per als qui governen.
Ara, amb la versió del 2020 les coses no han canviat. En termes europeus Catalunya presenta un índex de progrés social de 67,07 sobre 100 i se situa en el nivell mitjà-baix del rànquing, considerant que el baix serien aquells que estan per sota dels 50 punts d’índex. Més malament que nosaltres podem trobar les regions italianes i gregues i la gran majoria de les de l’Est d’Europa amb algunes excepcions a Polònia i clarament Txèquia i Eslovènia. Però pel que fa a l’Europa Occidental la situació és clarament pitjor. Fins i tot pitjor que la veïna regió del Llenguadoc-Rosselló que presenta un índex del 70,53. Per tant, primera conclusió a escala europea: el nostre balanç és més aviat magre.
Però, i a escala espanyola? Doncs, tampoc és que tinguem un lloc destacat. Estem per darrere de Cantàbria, País Basc, La Rioja, Navarra fins i tot Aragó, per dècimes ens supera la Comunitat Valenciana, però això no té massa significació. També ens superen Madrid, clarament Castella i Lleó, Astúries, Galícia. Som, per tant, l’11a comunitat autònoma en progrés social. A escala peninsular ens veiem superats clarament per l’àrea metropolitana de Lisboa. Aquest fet aprofundeix encara més en la conclusió de la deficient situació de progrés social segons l’índex europeu, que presenta Catalunya.
Una comparativa interessant és amb relació amb Madrid, la qual sense estar ni molt menys bé presenta un índex de progrés social per sobre del català. Però, el que resulta més interessant és comparant-nos amb la sèrie d’indicadors que l’índex utilitza. En el global, Madrid està en el 69,7 sobre 100 i Catalunya en el 66,7. Però, aquest avantatge es veu ampliat en alguns dels subíndexs: en alimentació i salut, en accés a les noves tecnologies, en sanitat, en educació avançada i en tolerància i inclusió. De fet, ens supera en 2 dels 3 subíndexs en què es divideix l’índex de progrés social: el bàsic, en el qual la Comunitat de Madrid assoleix 84 punts i Catalunya 80, i el d’oportunitats amb una relació 62,6 per 57,5. Allà on Madrid es mostra més forta és en el capítol d’educació avançada, perquè Catalunya disposa de només de 57,1 punts per 75,4 de Madrid.
Dels 12 indicadors Madrid ens guanya en gairebé tots excepte en dos, que mantenim la igualtat, que són seguretat personal i coneixements bàsics, i es mostra només inferior en llibertat personal i en qualitat ambiental. Cal dir que en aquest últim aspecte la regió de la capital d’Espanya presenta una situació d’enderroc amb només 25,9 punts, la de Catalunya és en aquesta relació clarament millor, 42,9 punts, però en la comparació global és clar que és l’indicador català que presenta pitjor resultat i també manifesta una mala posició a escala europea.
Si en lloc de Madrid hi situem la comunitat veïna d’Aragó, també ens supera en la majoria d’indicadors i només tenim una millor puntuació en aigua i sanejament, coneixements bàsics i llibertat personal i d’elecció. Cal assenyalar que en aquest capítol té un pes important en la valoració la situació de la comunitat LGBTI.
La conclusió és clara. La situació de Catalunya és francament negativa. Però aquest fet encara es veu accentuat per un altre que és el gran desequilibri que hi ha entre la nostra riquesa global com a país expressada en termes de PIB d’igual poder adquisitiu i els indicadors que assenyalen la situació social. Perquè si bé en aquest últim capítol la nostra posició, com hem dit, és de 67,07 sobre 100, pel que fa al PIB en termes europeus ens situem en el lloc 109, és a dir per sobre de la mitjana.
Per tant, la manca de progrés social no és conseqüència, com en els països de l’Est, d’una capacitat de producció de béns i serveis reduïda, sinó de la manera com funciona la societat i les institucions. I aquí és on juguen un paper decisiu aquestes últimes, i especialment la Generalitat que és qui té les principals competències en molts dels aspectes relacionats amb el benestar social.
Alguna cosa falla quan el desequilibri interni entre capacitat de produir i benestar de la població és tan accentuat.
Loading ...
