Aquesta podria ser la radiografia de l’últim informe sobre l’evolució de la població d’Espanya i de les seves comunitats autònomes 2022-2072. Segons aquestes dades Espanya guanyaria més de 4 milions d’habitants en els pròxims 15 anys i 5 milions fins al 2072. Aquestes previsions sobre població total són substancialment diferents de les que efectua Nacions Unides, que situa la població per al mateix horitzó temporal d’inicis dels 70 entre els 46 i 47 milions d’habitants, segurament per un menor pes en aquesta última de la població immigrada.
Des del punt de vista de balanç entre naixements i mortalitat car dir que Espanya continuarà perdent població de forma ininterrompuda, perquè mor més gent que neix i, per tant, l’increment de població serà exclusivament gràcies a la immigració. Fins al 2072 hauran arribat 14,8 milions d’immigrants que s’afegiran als ja existents. Aquest fet significarà que la població no nascuda a Espanya arribarà al 36%, el 33% en el cas de Nacions Unides. En conseqüència, més d’1/3 part seran persones que hauran nascut i viscut una part de la seva vida en altres països i només 2/3 parts seran autòctones.
Però, aquí cal fer una matisació perquè una part d’aquesta població autòctona seran fills nascuts d’immigrants i, per tant, població de primera generació amb tot el que això comporta de dificultat d’integració. Si es considera aquest factor, la població que tindrà aquestes característiques de procedir en primera generació de famílies no nascudes al país superarà llargament el 40%.
Es miri com es miri, hi ha un procés de canvi cultural molt important en marxa i no ja d’ara, sinó que en relació amb la immigració arrenca des de principis de segle i amb el balanç demogràfic es produeix el signe negatiu continuat des de la seva segona dècada.
Cal dir que aquestes previsions parteixen d’una hipòtesi que s’ha de verificar: el nombre de naixements per dona que ara és molt baix, de l’1,19, tendirà a augmentar progressivament fins a arribar a l’1,27 el 2036. Aquesta millora és insuficient perquè queda lluny de la taxa de reemplaçament del 2,1, però sí que assenyala un signe positiu que començaria a partir del 2023. Bé, aquesta és la qüestió sobre la qual poden obrir-se interrogants perquè no és gens clar si passem de les simples projeccions estadístiques a les constatacions antropològiques i sociològiques en relació amb la voluntat de tenir fills per part de la població. Per aquesta banda el resultat podria ser pitjor i tenir menys natalitat. Cal recordar en aquest sentit que Espanya és un dels pocs, per no dir l’únic d’Europa, que no té una política de suport a la família i a la natalitat, i aquest fet en períodes de crisis climàtiques, d’inflació, d’incertesa futura, té un greu impacte sobre la decisió de tenir fills.
És una terrible paradoxa que un país que està en davallada demogràfica d’una forma palesa i que ha de contemplar la immigració massiva com a solució (l’INE preveu quasi mig milió d’immigrants l’any entre el 2022 i el 2026) no tingui la més mínima voluntat política d’ajudar a totes les famílies amb fills. És realment incomprensible i molt negatiu per al futur del país. D’altra banda, la immigració pot venir o no, perquè en realitat el seu flux està relacionat amb el comportament econòmic del país i si aquest no genera suficients llocs de treball, la immigració no arribarà.
La radiografia de tot plegat hauria de moure a una preocupació activa dirigida a construir respostes. Perquè en esquema l’escenari és el següent: envelliment important que farà que la població de més de 60 anys signifiqui 1/4 part del total el 2035 i quasi el 30% el 2072. A aquest envelliment que demandarà més serveis sanitaris i assistencials se li afegeix en hàndicap del creixement de les persones que viuen soles i que es fan més demandants d’atenció i serveis assistencials. Disminuirà el nombre de persones nascudes aquí que s’incorporaran al treball i creixerà substancials la vinguda d’immigrants. I aquests, com està passat fins ara, tendiran a ocupar llocs de treball de baixa qualificació. El resultat serà accentuar el problema crònic d’Espanya, que és el de la baixa productivitat.