La contaminació, com la pensions, són problemes d’una gravetat extraordinària. Un, d’efectes immediats, l’altre, també catastròfic, amb conseqüències a mig termini. Ambdós amb tendència a empitjorar i que mostren la incapacitat dels partits i lideratges polítics per aportar solucions. És un dels problemes radicals de la nostra democràcia.
Vull centrar-me en la contaminació pel llarg episodi que viu Barcelona, junt amb bona part d’Espanya. La contaminació és perillosa per motius que varien segons l’especificitat de l’agent contaminant, òxids de carboni, nitrogen, sofre, hidrocarburs i altres compostos orgànics i inorgànics secundaris, i un agent purament físic de maligna incidència, les micro-partícules en suspensió. Les conseqüències sobre la salut son idèntiques: l’empitjoren i poden ser agents causals de mort. En efecte, la Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que en els països desenvolupats moren més de mig milió de persones per la contaminació atmosfèrica del total de 1,3 milions que moren en un any a tot el món. La contaminació atmosfèrica urbana augmenta el risc de patir malalties respiratòries agudes, com la pneumònia, i cròniques, com el càncer del pulmó i malalties cardiovasculars, amb efectes a curt i a llarg termini, i també redueix les defenses davant les infeccions. Per exemple, les persones afligides d’asma afronten un risc major de sofrir una crisi els dies en què les concentracions d’ozó a nivell del sòl són més elevades, mentre que les persones exposades durant diversos anys a concentracions elevades de micro-partícules tenen un risc major de patir malalties cardiovasculars. Els efectes més greus es produeixen en les persones que ja estan malaltes, i en els grups més vulnerables, com els nens, els ancians i les famílies de pocs ingressos. Els infants per la seva menor alçada reben un impacte més potent, donat que la causa principal de la contaminació son els gasos emesos pels automòbils de combustió de gasolina i gas-oil. També el fet que la població envelleixi a passos accelerats multiplica l’univers d’afectats més greus. Tot això es molt evident està fora de discussió, i ho cito de passada, serveix per capir com és possible que un dany tan greu no tingui una resposta política eficaç?
En el cas de Barcelona el fet a destacar ha estat la inanitat de la resposta municipal i la Generalitat. Quan la situació és tan greu i la causa es un vector tan perillós com les petites partícules que pel seu diminut tamany penetren des dels pulmons al torrent sanguini, es reparteixen per tot l’organisme, danyen el cor i poden afectar al cervell, l’actitud dels nostres poders públics demostra ser poc responsable. No es pot abordar el problema a base de recomanacions, “no agafi el cotxe”, “utilitzi el transport públic”. En el cas de Barcelona, l’Ajuntament ni tan sol ha aturat les seves obres generadores de pols al districte del Poble Nou, especialment afectat per la contaminació, malgrat que la recomanació dictada per la Generalitat així ho indicava. El qualificatiu d’aquesta manera d’actuar el deixo a criteri de cadascú.
L’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, com a principals responsables en aquesta matèria, ens enreden. Silencien els motius de la seva inacció, perquè coincidia amb la celebració dels World Mobile Congress, i perquè estem en ple període electoral. Ambdues raons ens parlen del rang moral de les nostres autoritats nacional i local.
Coincidint amb el greu episodi va sorgir el debat sobre el pagament del peatge per entrar a Barcelona. Com és una mesura complexa i globalment controvertida, els efectes econòmics de la qual no s’han estudiat, no prosperarà i en tot cas requereix un estudi que portarà temps. En aquestes condicions, Colau ja s’ha precipitat a declarar que “ho estan estudiant”. Es una forma d’enredar el personal que s’ho vol creure. Crec que el debat, ara que calen solucions immediates, no es aquest, sinó allò que podem fer de manera immediata, de provada eficàcia i efectes colaterals positius.
Un programa d’acció complert comporta mesures d’acció d’efecte immediat, a curt i a mitjà termini, fins a completar la solució amb el màxims de beneficis. Ho concretaré en la segona part d’aquest article.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.