Liberalisme i identitat: Joseph H.H. Weiler i Francis Fukuyama

El professor americà i sud-africà, Joseph  H.H. Weiler,  expresident de l’Institut Universitari Europeu de Florència, considerat un dels més grans experts en integració europea, va pronunciar una  conferència magistral  a Barcelona, a començaments de 2019 (per tant, abans de la pandèmia i de la guerra d’Ucraïna), convidat pel Club Tocqueville, sobre el tema  “La guerra cultural europea: 2003-2019“.

Va començar explicant que la crisi cultural existent a Europa venia  marcada per la Gran Recessió de 2008 i pels populismes resultants  de la mateixa (Brexit, Trump, etc.). Aquesta crisi cultural es manifesta fonamentalment de dues maneres: a) creixent euroescepticisme a països com Hongria i Polònia, però també a Itàlia, Àustria i en menor mesura a Alemanya i Holanda;  el Brexit és una de les seves concrecions més importants, i b)  descens de la confiança en les institucions de la democràcia  liberal, un fenomen que no és exclusiu dels països de l’Europa de l’Est, sinó que s’estén a tot el continent (i altres llocs del món).

Sempre, segons Weiler, aquesta crisi no obeeix a raons materials. Països com Polònia i Àustria, per exemple,  amb prou feines han rebut l’impacte de la crisi econòmica de la Gran Recessió. També va rebutjar que una gran  part d’aquests països tinguessin tendències feixistes. Per tant, es pregunta com explicar aquesta profunda crisi europea en la qual es rebutgen els postulats liberals.  Segons ell, ens trobem  davant d’una  “crisi espiritual“.

Els principals valors europeus, aquells que Weiler va anomenar la “Santa Trinitat liberal“,  són el respecte als drets humans, la democràcia i l’estat de dret

Els principals valors europeus, aquells que ell va anomenar la “Santa Trinitat liberal“,  són el respecte als drets humans, la democràcia i l’estat de dret. Els tres vèrtexs són indivisibles, per la qual cosa la idea d’una democràcia il·liberal és aliena a la tradició europea recent. Aquests valors, essencials per a “una vida bona“ (en el sentit aristotèlic),  no ofereixen cap contingut ni direcció a les nostres vides. No cal perdre mai de vista que, des d’un punt de vista antropològic,  es pot afirmar que qualsevol persona aspira a donar un significat a la seva vida. És una  necessitat que s’origina per la finitud i la brevetat de la nostra existència. Aquest desig ontològic de donar significat a les nostres vides, més enllà d’un interès purament personal, no ve  satisfet amb els valors liberals que posen l’individu i els seus drets en el centre del debat. És un discurs necessari, però no suficient.  Falten els deures i les responsabilitats en relació amb la comunitat.

Hi ha una altra sèrie de valors, als que va anomenat “Trinitat secular“ que sí que ofereixen un contingut comunitarista. Són el patriotisme, la identitat i la religió. Tots ells poden convertir-se en excloents i descendir per la senda del feixisme, però no té per què ser així.  Hi ha també una tradició noble i republicana que permet a l’individu sentir-se copartícip de l’Estat, sense caure en temptacions nacionalistes o autoritàries. La democràcia no pot reduir-se a eleccions periòdiques, sinó que ha de fomentar el sentiment de pertinença a una comunitat concreta. Per altra banda, la identitat nacional dels països, com la de les persones -cadascú de nosaltres amb una dignitat inherent- no és fungible, sinó que és única. Així, mentre tots els països de la UE comparteixen la Trinitat de valors liberals, tenen també cadascú d’ells una identitat pròpia que els distingeix de la resta.

Aquest rebuig a dotar de contingut substantiu al projecte d’integració europeu es va començar a evidenciar l’any 2003

No obstant  i això, la integració europea ha exercit una certa pressió sobre aquestes identitats singulars, cosa que és un error, perquè les identitats col·lectives que ens transcendeixen i que ens permeten “pertànyer“ reconforten, abracen i donen sentit. La religió, per la seva banda, suposa també la introducció d’un discurs de deures i responsabilitats  que avui està absent de la nostra cultura política secularitzada. I són precisament els deures de cura i les responsabilitats els que teixeixen els llaços i els vincles de solidaritat amb els nostres conciutadans. Aquest rebuig a dotar de contingut substantiu al projecte d’integració europeu es va començar a evidenciar l’any 2003, quan en relació amb les discussions sobre la Constitució europea (Tractat constitucional fallit) els dirigents europeus varen rebutjar incloure el cristianisme entre els valors comuns de la tradició europea, malgrat que una majoria de ciutadans es mostrava a favor. Segons  Weiler,  “aquesta tensió identitària culmina l’any 2019 amb la previsible sortida del Regne Unit de la UE”  (així ha sigut, com també acabem de veure la caiguda del  gran líder populista del Brexit, Boris Johnson).

En conclusió, Weiler va declarar que la UE i els seus estats membres han donat molt  valor a la trilogia liberal, però han ignorat el  contingut substantiu que li pot proporcionar la trilogia secular. Altres veus ens estan recordant la seva importància, el que explica l’auge de les polítiques identitàries. “El problema és que les propostes identitàries únicament les estan abanderant dirigents com Marine le Pen o Viktor Orban“.

Weiler va admetre en el torn de preguntes que aquest procés cultural es va iniciar fa dècades i que la seva reversió necessitarà molt temps. També va reconèixer que molts dels problemes no són responsabilitat dels governs,  sinó que venen de casa o de l’escola. Va aclarir la necessitat d‘entendre que la identitat sol ser complexa i múltiple, però no per això hem d‘ignorar la seva importància. El Brexit, “que és una tragèdia“, com a mínim ha servit per fer més forts els llaços entre els estats que han continuat en el si de la UE, cosa que converteix Europa en “una comunitat  de destí”. Referent a la manca de lideratge a la UE, Weiler va comentar que en gran part és degut al fet que la UE és una maquinària administrativa i política que per essència busca sempre el consens, i això és sovint enemic d’un veritable  lideratge.

Weiler ha escrit un llibre titulat “Una Europa cristiana. Ensayo exploratorio” (Encuentro, 2003).   Allí escriu: “Una Europa cristiana es una Europa que  respeta por igual de forma plena y completa a todos sus ciudadanos, creyentes y laicos, cristianos y  no cristianos. Una Europa que incluso celebrando la herencia noble de la Ilustración humanista, abandona su cristofobia, y no le causa miedo ni embarazo reconocer el cristianismo como uno de sus elementos centrales en el desarrollo de su propia civilización“.

Weiler es resisteix a què Europa sigui només una denominació geogràfica o una àrea d’integració econòmica

Com diu el professor Rubio Llorente en el pròleg d’aquest llibre, Weiler es resisteix a què Europa sigui només una denominació geogràfica o una àrea d’integració econòmica. Està convençut que la integració europea no és un projecte refinat de vida en comú, sinó que respon a un impuls profund d’unió política, a un desig de constituir una comunitat ètica diferenciada.

El politòleg espanyol, Victor Lapuente (Decálogo del buen ciudadano, Península, 2021) coincideix amb Weiler quan argumenta que  “pàtria i religió“ són els dos puntals del compromís que desperta el sentit de transcendència i  la millor  solidaritat de les persones.  “Si els abandonem, ens enfonsem i abandonem la cerca del transcendental“.    “Dios y patria son ideales trascendentales que generan moralidad. Vertebran una colectividad ética de derechos y deberes mutuos“.

El famós sociòleg nord-americà, Francis Fukuyama,  també hi coincideix en un  article que acaba de publicar  a la revista Foreign Affairs (“A Country of Their Own. Liberalism Needs the Nation, Foreign Affairs”, maig/juny 2022), on preconitza que el liberalisme necessita la nació. En definitiva, ve a dir que els dos “triangles” de Weiler es necessiten mútuament i  es complementen.

L’argumentari de l’article de Fukuyama és el següent.

El liberalisme està en perill. Els pilars fonamentals de les societats liberals -tolerància de la diferència, respecte dels drets individuals, imperi de la llei- estan amenaçats en un món que pateix una recessió, o fins i tot una depressió, democràtica. El principi més rellevant del liberalisme és la tolerància. L’estat no prescriu creences, identitats o qualsevol mena de dogma.

Segons Freedom House, el nombre de democràcies està caient. El declivi de la democràcia corre en paral·lel a la força creixent de les autocràcies com la Xina i Rússia. S’observen erosions de les institucions liberals a Hongria, Turquia, l’Índia o els Estats Units. En cadascun d’aquests casos, el nacionalisme ha engendrat l’auge de  l’il·liberalisme. Els enemics ja no són adversaris polítics sinó enemics del poble.

L’agnosticisme del liberalisme crea “un vuit espiritual”. La tolerància no proporciona lligams emocionals. El liberalisme s’ha mostrat molt eficaç en la gestió de la diversitat en societats plurals, però  no n’hi ha prou amb això. Els nacionalistes es queixen que el liberalisme ha diluït els lligams de la comunitat nacional i reemplaçat per una visió cosmopolita i global. Però res fa l’universalisme del liberalisme incompatible amb un món d’estats-nació.

La crítica conservadora substancial del liberalisme -les societats liberals no proveeixen un nucli moral comú sobre el qual  basar la comunitat- es força vertadera.  Però també és cert que el liberalisme, amb les seves pretensions universals, pot ser compatible amb el nacionalisme parroquial.  Els drets liberals no són res si no estan basats i reforçats per a un estat que exerceix el monopoli de la violència. No existeix una contradicció entre l’universalisme liberal i la necessitat d’estats-nació.  Encara que el valor normatiu dels drets humans pot ser universal, el seu poder de ser exigits i aplicats ha de tenir lloc en un marc territorial ben delimitat. Per tot això, es pot dir que  l’estat-nació no desapareixerà com a actor crucial de la política global.

Les societats liberals exitoses no són neutrals en relació amb els valors que són necessaris per a sustentar-les.  El país continua essent la unitat més gran de solidaritat. Les més petites són la família, els amics, etc. La lleialtat és crucial amb relació a la legitimitat dels estats.

La identitat nacional és una construcció social que pot obrar a favor dels valors liberals. La UE així ho demostra

Fukuyama acaba el seu article amb un cant a favor del nacionalisme liberal. Afirma rotundament que el liberalisme necessita la nació. I posa com a  exemple  la Unió Europea (UE). “El liberalisme estaria en perill si la gent  només veiés en ell  un mecanisme per a gestionar pacíficament la diversitat, sense un sentit més ampli de propòsit nacional“. “La identitat nacional representa perills obvis (“el nacionalisme és la guerra“, deia sovint  Mitterrand), però també és una oportunitat. La identitat nacional és una construcció social que pot obrar a favor dels valors liberals. La UE així ho demostra. Va ser creada com un antídot al nacionalisme que va conduir a les dues guerres mundials i també ha sigut un èxit amb relació al manteniment dels lligams interns existents en els seus estats-nació“.

Fukuyama  va publicar fa quatre anys un llibre dedicat íntegrament al concepte d’identitat (Identity. Contemporary Identity Politics and the Struggle for Recognition, Profile Books, 2018).  El va escriure per a explicar  l’aparició i el triomf dels populismes després de la Gran Recessió de 2008  i l’aparició de líders populistes com Trump o Boris Johnson.  Allí  afirmava que “és clar que ni el nacionalisme ni la religió desapareixen com a forces essencials de la política mundial perquè les actuals democràcies liberals no han estat capaces de resoldre els problemes de la dignitat de la persona“.

En el llibre parla especialment del thymós, la part de l’ànima humana que reivindica el reconeixement de la dignitat, de la isothymia o la demanda de ser respectat igual que la resta de les persones i de la megalothymia o del desig de ser reconegut com a superior als altres. La reivindicació de la dignitat és, a parer seu, el motor i la motivació més important del nacionalisme. El thymos és el pilar de l’odi i de l’orgull, i passa per sobre de la racionalitat perquè té a veure amb l’ésser en el seu sentit més essencial i profund. És la necessitat de reconeixement (need of recognition ), sobre la qual es construeix la pròpia dignitat.

El thymos  és una de les tres  parts de l’ànima humana. Les altres dues fan referència, per una banda, al desig i al sentiment i, per altra, a la racionalitat, segons escriu Plató en els seus diàlegs. És aquesta tercera part de l’ànima humana la que més fortament condiciona el comportament dels individus i dels pobles, perquè la dignitat transcendeix en l’home el desig i la racionalitat. Fukuyama creu que la necessitat de reconeixement és un dels  grans motors clau de la història.

 Loading ...