democracia liberal

Democràcia liberal, auge i declinació (1989-2020)

L’any 1989 constitueix  una fita molt important a la història de la humanitat. El seu símbol és la caiguda del Mur de Berlín i és un any considerat per molts historiadors com la fi del segle XX. L’historiador marxista britànic,  Eric Hobsbawn, acostuma a referir-se al segle XX com “el segle curt”. Argumenta que és un segle que va començar l’any 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial,  i va acabar l’any 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín. Un segle que, per tant, només hauria durat setanta-cinc anys.

El politòleg nord-americà, Francis Fukuyama, va batejar 1989 amb una expressió que ha fet fortuna: “fi de la història”. Ell ho deia en sentit hegelià dels mots (plenitud de la història). En el seu llibre The end of History and the Last Man, publicat l’any 1992, escriu el següent: “la caiguda del comunisme marxista-leninista com a alternativa a la democràcia liberal, produïda a partir de 1989,  indica l’esgotament complet  de sistemes alternatius viables  al liberalisme occidental; la democràcia liberal occidental es pot definir en conseqüència com el punt final  de l’evolució ideològica de la humanitat“. Karl Marx estava convençut de què amb el comunisme, i no pas el liberalisme, arribaria “la fi de la història”. S’equivocava.

L’any 1989 assenyala el  triomf universal d’Occident  amb aquesta fórmula guanyadora: democràcia liberal més  economia de mercat. Malgrat aquest triomf de proporcions planetàries, al llarg dels darrers trenta anys, i molt especialment a partir de l’any 2010, contràriament a les expectatives, la victòria d’Occident s’ha anat diluint i la democràcia liberal ha anat  minvant.

Les dades que proporciona actualment el prestigiós centre d’investigacions  nord-americà Pew Research Center són demolidores. Més de la meitat dels ciutadans en el món no estan satisfets amb el funcionament de la democràcia en el seu país. La frustració amb la classe política i la inestabilitat econòmica són les causes principals que condueixen a què el suport als valors democràtics sigui avui tan feble. La conclusió és que la democràcia es troba avui en decadència al món.

Com s’explica aquest fenomen inesperat? Un llibre recent, escrit per dos analistes de gran reputació, intenta explicar-ho. El seu  títol és  The Light that Failed: A Reckoning. Ha estat traduït al castellà d’aquesta manera: La luz que se apaga. Cómo Occidente ganó la Guerra Fría pero perdió la paz (Debate, 2019). Els seus autors són dos  politòlegs:  el  búlgar  Ivan Krastev  i el professor nord-americà de Harvard, Stephen Holmes.

Krastev i Holmes opinen que el fracàs inesperat és degut, en primer lloc, a l’aparició  d’una sèrie d’esdeveniments  també inesperats i de gran impacte a partir de 1989: atac del terrorisme islàmic als Estats Units (2001), segona guerra d’Iraq (2003), arribada de la Gran Recessió (2007) generadora de populismes (comparable a la Gran Depressió de 1929),  guerra de Síria (2011), annexió de Crimea per Rússia  més intervenció russa a l’est  d’Ucraïna (2014),  crisi migratòria a Europa (2015/2016),  referèndum del Brexit (2016),  victòria de Donald Trump als Estats Units (2016), proliferació de nacionalpopulismes, gran reemergència de la Xina com a potència global a partir del seu canvi de sistema econòmic del comunisme al capitalisme (1978), sense alterar el seu sistema polític de caràcter autoritari de partit únic (el partit comunista) ni donar cap mostra de voler adoptar el model democràtic de caire occidental en el futur, ans tot el contrari: la Xina es presenta com un model alternatiu capitalista i autoritari al model occidental de caràcter democràtic i liberal.

Com a conseqüència de tots aquests esdeveniments, s’hauria  desencadenat a escala global  una anarquia il·liberal i antidemocràtica  que estem patint en els nostres dies.

Krastev i Holmes  avisen que els esdeveniments, per més importants que siguin, no ho expliquen tot. S’han de buscar causes més profundes. Una de les diagnosticades per aquests analistes  és el caràcter excessivament arrogant del  principi  triomfant l’any 1989: “no hi ha  un altre camí de futur ni més alternativa viable  que la  conjunció necessària de democràcia liberal i economia de mercat“.

Fukuyama havia previst  “un procés d’imitació inexorable i avorrit“ del model occidental a tot el món, però la història és tossuda i no ha sigut així.

Els països del Centre i de l’Est d’Europa foren els primers a rebel·lar-se contra l’arrogància d’aquell  plantejament, obrint pas a un nacionalpopulisme de caràcter il·liberal que s’ha anat expandint  a molts altres indrets del món.  Cap a l’any 2010, la fórmula “democràcia més economia de mercat” es veia  atacada  en els països centre i est europeus, després de dues dècades de corrupció i d’augment de les desigualtats socials. Tres fenòmens addicionals varen acabar empenyent amb força el nou populisme en aquells països: les conseqüències devastadores de la Gran Recessió de 2007, el ressentiment popular generalitzat pel menyspreu  de certes elits internacionals envers  les dignitats nacionals de la regió i, sobretot, el factor demogràfic. En el mateix moment que no es va materialitzar com per art de màgica una ràpida i tan desitjada occidentalització de la regió, va començar a agafar força una alternativa: emigrar amb tota la família cap a Occident. Després del col·lapse del comunisme, les persones  que tenien una mentalitat més liberal  varen optar per marxar. L’emigració es va fer irresistible. La sortida massiva de persones, sobretot de gent jove i amb formació, tindria unes profundes conseqüències, econòmiques, polítiques i sociològiques a tota la regió, que es troben precisament a les arrels d’un nou nacionalpopulisme.

Els problemes de l’emigració i de la pèrdua de  població varen coincidir els anys 2015 i 2016 amb la crisi dels refugiats a Europa. Els quatre països que formen l’anomenat Grup de Visegrad – Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia – varen declarar de seguida que el sistema de quotes  proposat per la UE era “inacceptable“. No admetien el discurs humanitari d’Àngela Merkel, que va permetre l’entrada de més d’un milió de refugiats a Alemanya. Aquell va ser el moment en què els nous populismes centreeuropeus varen declarar la seva autonomia no solament de Brussel·les, sinó del liberalisme occidental i de la seva determinació aperturista al món. Els populismes centreeuropeus van interpretar la crisi dels refugiats  com la prova definitiva  que el liberalisme afeblia la capacitat de les nacions  per defensar-se davant d’un món hostil. La profunda reacció en contra de  la crisi dels refugiats va tenir lloc a tota la regió, malgrat que molt pocs refugiats s’hi varen acabar efectivament traslladant i instal·lant.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

El pànic demogràfic desencadenat entre 2015 i 2018 fou especialment virulent  a Hongria, un país de deu milions d’habitants situat al cor d’Europa. El pànic s’explica per la combinació d’aquests factors: envelliment de la població, baixes taxes de natalitat, flux amenaçador d’immigració i altes taxes de natalitat dels immigrants. Hongria, un país que va perdre dos terços del seu territori nacional pel Tractat de Trianon, signat després de la Primera Guerra Mundial, està preocupat pel seu possible col·lapse demogràfic i pel seu futur com a nació, i no és l’únic cas de  la regió. Hongria experimenta  un profund  temor a la seva extinció nacional.

Els líders polítics actuals de Polònia i Hongria, Kaczynski i Orban, pensen que la UE no entén  les seves pors i afirmen que, en contra del que creuen molts a Brussel·les, ells són els vertaders europeistes, i que són més europeistes que ningú. Consideren que Europa central és el darrer bastió d’un continent  amenaçat demogràficament i ideològicament. Una amenaça de la qual Brussel·les, segons ells,  no n’és prou conscient.  L’antiliberalisme d’Orban s’alimenta, sobretot, del ressentiment nacionalista  contra una UE postnacional. El de Kaczynski tendeix a comparar la UE i les seves recomanacions amb l’antiga dominació de Polònia per part de la difunta URSS i es mostra molt actiu contra la degradació dels costums basats  en la gran tradició catòlica polonesa.

El cas de Polònia indica que no es pot culpar l’economia del seu populisme.  A Polònia li ha anat molt bé econòmicament des de la seva adhesió a la UE (2004) i la Gran Recessió de 2007 ha tingut un efecte menor sobre la seva economia. El protagonisme a Polònia no correspon a l’economia sinó a la ideologia.

El distanciament d’Hongria i Polònia de la UE  obeeix menys a l’incompliment dels pactes centrals de la UE  que a posicions nacionalistes  relacionades amb l’orgull patriòtic, religiós i identitari. 

A Hongria el boc expiatori és Georges Soros, un hongarès d’origen jueu i nacionalitat nord-americana, multimilionari i filantrop, obert a molts punts de vista, que ha estat presentat pel partit de Viktor Orban com un individu que pretén destruir la identitat d’Hongria amb l’entrada d’immigrants de l’Orient Mitjà, principalment de Síria.  Soros ha hagut de desmuntar part d’una universitat privada creada per ell en el seu país d’origen, ha estat insultat en els mitjans públics hongaresos i no és persona grata al Govern de Budapest.

Passa el mateix a Polònia amb el cas de Smolensk, la tràgica mort en accident aeri del president Lech Aleksander Kaczynski (germà bessó de Jaroslavw Kaczynski, líder actual del partit dominant de l’escena política polonesa) i d’alguns dels seus ministres quan l’abril del 2010 anaven a commemorar l’assassinat de milers d’oficials polonesos per ordre de Stalin al començament de la Segona Guerra Mundial, massacre produïda a la localitat de Katin, prop de la ciutat russa de Smolensk. El “règim” del partit dominant PIS (Partit Dret i Justícia) ha aconseguit que l’accident aeri de Smolensk hagi de ser considerat com  una conspiració contra Polònia, i tot patriota polonès ho ha d’entendre així. Igualment procedeix   amb molts  aspectes derivats de la seva ideologia  nacionalpopulista i ultraconservadora, per exemple  vol restablir la pena capital, posa en perill la independència del poder judicial i la llibertat de premsa, s’oposa a l’eutanàsia, als matrimonis homosexuals i a la legalització de la droga.

Les institucions europees han reaccionat fins ara amb contenció contra el populisme il·liberal i autoritari dels líders polítics Kaczynski i Orban i dels seus partits respectius,  el PIS  (Dret i Justícia) i el Fidestz (Unió Cívica Hongaresa).

La Comissió Europea ha obert un procediment per possible incompliment de normes comunitàries, que comportaria una suspensió de transferències provinents dels fons estructurals de la UE. És un procediment contemplat a l’article 7 del Tractat de la Unió Europea, que preveu sancions als Estats membres  si es constata un risc clar de violació  greu dels valors  sobre els quals es fonamenta  la UE: respecte de la dignitat humana, drets humans, democràcia, llibertats fonamentals, igualtat  i estat de dret (article 2 del Tractat de la Unió Europea).  El Partit Popular Europeu (PPE) ha considerat diverses vegades l’expulsió del partit Fidestz, sense que s’hagi acabat produint. Per la seva banda, la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya  Úrsula von der Leyen, des del seu nomenament pel Parlament Europeu el juliol de 2019, sempre s’ha mostrat  més aviat partidària de construir  ponts cap a l’Est i d’evitar un xoc frontal entre Brussel·les i els règims polítics vigents a  Polònia i Hongria.

Els populismes centreeuropeus van interpretar la crisi dels refugiats com la prova definitiva que el liberalisme afeblia la capacitat de les nacions per defensar-se davant d’un món hostil Click To Tweet

 

Creus que el Govern farà un bon ús dels 140.000 milions d'euros del Fons de Recuperació Europeu?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

 

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú