El govern ens va assegurar que havia aconseguit un èxit amb “l’illa ibèrica” des del punt de vista de l’energia; en altres termes, permetre a Espanya i Portugal un tractament excepcional en el mercat que configura el preu final de l’electricitat. Per aconseguir-ho es va adoptar la mesura de situar un topall al preu del gas, que en la forma del mercat marginalista que té en l’actualitat és la component que dispara els costos. Es pressuposava que en situar aquest límit els preus baixarien. La ministra del ram, Ribera, ens va explicar reiteradament que es produiria una reducció del 30%, si bé després ho va reduir a entre el 15 i el 20%. La mesura s’ha aplicat mesos més tard del que Ribera va anunciar, a causa de la lentitud de l’acord entre el govern espanyol i la Comissió en relació amb la lletra petita.
Aquest dimarts va ser el primer dia que es va inaugurar en el sistema, el preu del megawatt hora es va situar en els 240 euros. Però es va reduir en 49 euros que era el topall del gas i va quedar situat en 165. És evident que en relació amb els preus de la normalitat continua sent una xifra inflacionària, però és obvi, com diu el govern, que és millor que la que sortiria sense l’ajuda. “menos da una piedra”.
Però, atenció, perquè aquest topall com que afecta negativament a les empreses gasístiques, ha de ser compensat. I la lletra petita de l’acord diu que qui paga aquesta compensació som nosaltres, els mateixos consumidors; és a dir, el que ens rebaixen, per una banda, ho augmenten per una altra. En això ja hi ha una mica o molta de trampa al solitari, de maquillatge polític. Però la cosa es fa més gruixuda quan resulta que aquest dimecres la compensació va ser de 59 euros i, per tant, es va incrementar fins als 224 euros megawatt/hora al preu resultant, és a dir, es va incrementar un 5% en lloc de reduir-se el 15% anunciat.
És un fracàs que es va repetir ahir: reducció pel topall, augment per la compensació i preu de l’electricitat més cara que la del dia anterior. A la inversa de la medalla de l’amor continua sent veritat allò de “más que ayer y menos que mañana”. Naturalment, aquesta situació té a veure amb factors extraordinaris, com és l’onada de calor que obliga a un ús massiu de les plantes generadores d’ús combinat, i això vol dir més gas (també alerta sobre les limitacions d’un sistema basat només en les energies renovables). Però, sumat i restat, el fet és que el preu potser es reduirà, però en tot cas si ho fa, cosa que encara no ha passat, serà en xifres molt reduïdes.
Vivim una carrera desmesurada dels preus de l’energia i no només de l’electricitat, en matèria de carburants ja hem superat la increïble xifra dels 2 euros per litre, 2,057 per al dièsel, 2.147 per a la benzina amb data d’aquest dimecres. Els 20 cèntims de subvenció han quedat absolutament superats, alhora que es multipliquen els ingressos de l’estat, perquè en apujar el preu creix l’ingrés dels impostos sobre el carburant que són un determinat percentatge sobre aquell preu. El govern podria fer molt més i a més ho hauria de fer amb finura, és a dir no subvencionant el consum de la benzina de manera indiscriminada, sinó allà on fa més mal perquè les rendes són baixes i també a l’activitat productiva, perquè per a transportistes i pescadors la situació ja és insuportable i en l’horitzó torna a aparèixer el fantasma de les vagues de camioners i pescadors que podrien alterar encara més la fràgil situació actual, empitjorar els preus i rematar el mal estat en què viu l’agricultura, que, paradoxes de la nostra governança, en època de crisi i preus dels aliments molt alts, s’ensorra perquè el que els hi paguen als productors no compensa la producció.
I en aquest context aflora la inflació. El Banc Central Europeu ja s’ha afanyat a anunciar mesures per evitar que la prima de risc es dispari com ho està fent a Grècia, Itàlia i Espanya, per aquest ordre. Però tot es torna més complicat perquè al mateix temps la Reserva Federal Americana ha decidit incrementar substancialment l’interès dels diners en un 0,75, l’augment més gran en molt de temps, perquè l’amenaça d’inflació es considera demolidora. Es pot compaginar una situació tan contradictòria entre aquests dos grans bancs centrals? La resposta és que no i el resultat apunta cap a una nova crisi de l’euro que encara complicaria més la vida dels europeus. Mentre, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, continua la seva política que està ensorrant Europa d’aprofundir els compromisos i el futur de la UE lligant-lo a la sort d’Ucraïna. Ara ja volen plantejar la candidatura d’aquell país a la UE. És el que tractarà la comissió demà. El resultat segurament serà ni carn ni peix, però contribuirà a alimentar les expectatives d’una guerra prolongada, que és tot el contrari que interessa a Europa.
Només hi ha una forma racional de controlar el laberint creixent en què està situada l’economia europea per decisions equivocades dels governants, de la comissió en primer terme i d’aquells que donen suport decididament a la presidenta. Aquesta via es concreta en dos objectius. Assolir la pau a la guerra d’Ucraïna, restablir les bones relacions amb Rússia, normalitzar el mercat del gas i dels hidrocarburs posant fi a les exclusions que s’han aplicat en aquell país, perquè la disparada de preus ve fonamentalment d’aquí, recuperar d’aquesta manera també el flux de productes d’aliments al mercat internacional procedents d’aquells dos països. I per últim, és inevitable que el BCE restringeixi els diners en curs. Per molts jocs de mans que facin no es pot oblidar que la causa única de tota inflació és un augment desmesurat de la massa monetària, que és el que ara existeix. Si aquesta situació no es redueix de manera sistemàtica, si bé que prudent i progressiva, la inflació no ens abandonarà durant anys.
Loading ...
