El govern Sánchez pot presentar alguns aspectes parcials ben positius, n’hem fet esment en anteriors ocasions a Converses. Però, sumat i restat, el que compta no són les bones intencions, ni tan sols que en aquest o en aquell altre aspecte, per exemple el salari mínim, hagin dut a terme una bona política.
El que és definitiu són els resultats globals sobre el conjunt de l’economia. Ben cert és que durant aquests últims anys han pintat bastos en més d’una ocasió, però qualificar el resultat de la política del govern no es fa en abstracte, sinó comparat amb els resultats obtinguts per les altres economies europees. És en aquesta comparació on aflora el desastre.
D’altra banda, és important recordar que Espanya està vivint sota els efectes d’un doble “pla Marshall”. Els diners de fora, en un gratis total, tenen una magnitud mai vista i són en termes reals molt més grans dels que van permetre la reconstrucció d’Europa gràcies a aquell famós pla. D’una banda, hi ha els fons Next Generation que requereixen, això sí, una bona utilització i, d’una altra banda, hi ha la política que fa anys que dura del Banc Central Europeu de comprar el deute espanyol, també el dels bancs, i oferir diners a un interès pràcticament zero.
Si amb aquestes dues components no s’aconsegueix alçar el vol, significa que quelcom molt greu falla en la direcció del país. Els resultats són fàcils de resumir. D’una banda, Espanya va ser el país que va enregistrar amb diferència la més gran caiguda del PIB el 2020, a conseqüència de les mesures aplicades per lluitar contra la covid. No gens menys que el PIB va caure un 10,8%. Donat que el 2021 vam créixer un 5,1% i per enguany la previsió, si no empitjora, és del 4,1%, resultarà que en acabar el 2022 encara no haurem assolit el nivell que teníem el 31 de desembre del 2019. Però és que, a més, la previsió pel 2023 de l’OCDE de créixer un 2,2% del PIB situa el punt de recuperació en el segon semestre d’aquell any. En resum, Espanya serà el país que haurà trigat més anys a recuperar-se de la caiguda.
A aquest fet cal afegir-hi una dolorosa situació: som el segon país de l’OCDE on la pèrdua de poder adquisitiu ha estat més gran. Només Grècia ens supera. Si a aquest fet se li afegeix la inflació, que deteriora sobretot les rendes més baixes, tenim el balanç de la gestió de Sánchez fet.
D’altra banda, les mesures que ha adoptat en aquests últims temps per fer front a la crisi de preus resulten perfectament discutibles. Els 20 cèntims de subvenció a la benzina sense discriminar en funció de les rendes és injust i significa a més un incentiu al consum d’hidrocarburs, precisament quan la política oficial és reduir-ne l’ús. Ha estat la solució més senzilla però també la més costosa, contradictòria i ineficaç. Era millor concentrar els ajuts en reduir costos del transport vinculats a la producció i de les rendes més baixes que no el que s’està fent.
L’acord per limitar el preu del gas és positiu, però el seu impacte serà modest; només aconseguirà reduir un 0,8% l’IPC. Finalment aquest fet mostra la feblesa de la política de l’actual govern, Sánchez s’ha mostrat incapaç d’aconseguir un necessari pacte de rendes, que és el millor mecanisme per generar equitat i contenir la inflació. La població espanyola, segons una enquesta d’IPSO, resulta que pateix un greu estrès econòmic: el 60% temen no poder pagar el gas i l’electricitat, el 40% gastarà menys en les pròximes vacances i, sobretot, més del 50% afirmen que viuen amb el mínim. Davant les dades que ens defineixen l’escenari, Sánchez és un president molt acabat. Ara cal veure si aquesta afirmació es verifica o no en termes electorals, i la prova de foc poden ser les pròximes eleccions andaluses.
Loading ...
