A primera vista les xifres sobre l’ocupació espanyola del mes de maig són molt bones. Per primera vegada s’ha baixat dels 3 milions d’aturats que existien des del 2008. Per tant, hem recuperat el nivell d’atur d’abans de la gran crisi del 2008. Des d’aquest punt de vista resultaria que hem recuperat la normalitat.
D’altra banda, s’han superat els 20 milions de persones afiliades a la Seguretat Social, el que constitueix un rècord històric, i per si no n’hi hagués prou s’han produït 730.000 contractes indefinits, i això li ha permès a la ministra Yolanda Díaz i al president del govern sortir a la palestra i reclamar la importància de l’èxit que ha assolit el seu govern.
Fins aquí tot és clar: menys atur, més afiliació, molts més contractes indefinits. No es pot demanar més, però, i aquesta és l’altra vessant, el que podríem dir la cara fosca de la lluna, aquestes xifres d’ocupació espanyola són absolutament discordants amb el creixement de l’economia. Perquè encara està clarament per sota del 2019 i la previsió millor és que no aconseguim aquest horitzó fins a finals de l’any que ve o, si les coses continuen evolucionant tan malament com ara, fins a inicis del 2024. Molt lluny, per tant, sent Espanya el país que haurà sortit amb més retard de la crisi.
Com és possible aquesta extraordinària discordança? Abans el PIB creixia més de pressa que l’ocupació, després hem vist que la resposta a l’ocupació és més intensa que el PIB, però mai s’ha produït una dissonància tan considerable.
El misteri desapareix si es prenen en consideració una sèrie de factors econòmics. El primer d’ells és que amb els canvis legislatius operats, introduint la figura contractual del fix discontinu, es produeix una forta disfunció en l’estadística que augmentarà amb el pas del temps. Perquè amb aquest contracte una persona pot treballar 3 mesos a l’any, estar sense feina els 9 mesos restants, però no apareixerà a les llistes de l’atur. Tindrem un aturat menys encara que només treballi una quarta part del període laboral. Per tant, a partir d’ara el que és important és el número agregat total d’hores treballades, perquè aquest sí que expressarà la realitat de la massa laboral que està ocupada; comptar-ho per persones ja no serveix.
Aquest fet ajuda a entendre que, malgrat l’exclusió d’ocupació, el PIB no creixi, perquè en realitat el que hi ha són contractes i no hores treballades. En aquest sentit, Feijóo, malgrat la simplificació que comet i la manca de raonament que la va acompanyant, tenia una part de raó quan parlava de maquillatge de les xifres.
Un segon fet és la baixa productivitat de l’ocupació que s’està generant, i això també ajuda a entendre que creixin els llocs de treball però no el PIB en la mateixa proporció. Són llocs sobretot al sector serveis intensius en mà d’obra i de baixa remuneració i qualificació. Sense introduir el factor de la productivitat no podem observar l’aspecte patològic de la dislocació entre l’increment de l’ocupació i del PIB.
Però encara queden alguns elements més que s’ometen de les explicacions oficials.
Un d’ells és que s’ha eliminat 425.430 desocupats que estan en formació o que tenen una capacitat limitada de treballar pero que volen dur-la a terme. Aquestes persones no tenen feina, però no figuren com a punt de l’atur i són gairebé mig milió i, evidentment, això contribueix molt a presentar les xifres que surten. D’altra banda, dels 730.000 contractes indefinits 2/3 parts ho són a temps parcial, confirmant així el que apuntàvem més amunt que del que es tractaria és de conèixer el nombre d’hores contractades i treballades més que el nombre de contractes i persones. Els contractes que ara són fixes en les seves dues variants han reduït la seva durada de 60 a 40 dies i això tampoc es diu.
En aquest sentit, té tota la raó del món el president del Banc d’Espanya quan afirma que cal esperar per veure l’efecte de la reforma laboral i constatar si realment s’està produint un gran augment d’ocupació o bé l’efecte és més pervers i el que hi ha és una reducció de nombre d’hores treballades. En realitat, practicats els reajustaments sobre les xifres oficials, el nombre real d’aturats a Espanya registrats al SEPE és de 3.425.430 aturats. I, per tant, molt per sobre dels 3 milions, que és el que ens volen fer creure.
Els fixos discontinus s’han incrementat en un 1.400% i aquest és un indici clar que hi ha un problema de fons en l’aplicació de la llei que no és altre que fragmentar el lloc de treball i transformar-lo en ocupació parcial.
Aquestes xifres d'ocupació espanyola són absolutament discordants amb el creixement de l'economia Share on X
Loading ...
