Una nova polèmica ha aparegut a França entorn al tradicional “Dia de la Mare”, que al país veí se celebrava enguany el diumenge 29 de maig.
En diversos establiments públics d’ensenyament, els mestres han decidit, sense consultar els pares, rebatejar la festa com el “Dia de la gent que estimem”.
En una escola de la regió de Bordeus, per exemple, les mestresses d’infantil escriviren una nota als pares en l’agenda dels seus fills en la qual afirmaven que “tenint en compte les situacions delicades d’alguns infants”, havien decidit celebrar la festa “de la gent que estimem” en comptes de “les tradicionals festes del pare i de la mare”.
El motiu que esgrimeixen els impulsors d’aquesta iniciativa és sovint el mateix: el Dia de la Mare és discriminatori per a tots aquells infants de famílies monoparentals, homosexuals, orfes o inclús aquells que pateixen violències per part dels seus progenitors.
Des d’aquest punt de vista, doncs, no tindria sentit condicionar l’amor de les criatures a la rigidesa de les dues figures del pare i de la mare.
El sociòleg i periodista canadenc Mathieu Bock-Côté alertava en un article recent publicat a Le Figaro que, rere les bones intencions emocionals de iniciatives com aquesta s’amaga un gran perill que amenaça cada cop més profundament les nostres societats occidentals: la deconstrucció.
Segons Bock-Côté, la deconstrucció “tracta d’esborrar, en nom de la diversitat, tots els símbols culturals o antropològics clarament marcats, a fi de substituir-los per d’altres més generals, sovint flotants i inclús elusius, considerats més ‘inclusius’ i menys restrictius”.
El periodista recorda que ja al 2019 alguns centres d’ensenyament francesos intentaren substituir les referències “pare” i “mare” per “parent 1” i “parent 2”. La deconstrucció busca constantment la “indiferenciació dels sexes i la intercanvialitat de les funcions”.
No es tracta únicament de qüestionar la figura primordial de la mare, sinó la de la dona en sí, opina Bock-Côté. La deconstrucció, a través de les ideologies “trans” actuals, cerca buidar el terme “dona” de tota dimensió corporal objectiva.
Així, dona és tothom qui se sent com a tal: és l’autodeterminació del gènere, tan de moda també a Espanya on tot el que és “trans” gaudeix de la protecció oficial del govern Sánchez.
L’altra cara de la mateixa moneda és que els atributs corporals de la dona li són arrencats. Així, biològicament una dona no és dona, sinó una “persona amb úter”. En alguns hospitals britànics, assenyala Bock-Côté, l’exercici ha arribat al punt de canviar el nom de “maternitat” pel de “serveis perinatals” – ja que s’accepta que una persona que se senti “home” pot també portar un fill a les seves entranyes.
La deconstrucció depassa els àmbits sexuals i de la família. La trobem també en els corrents racialistes nord-americans i en la intentona de la Comissió Europea de suprimir l’ús del terme “Nadal”. La raó que s’avança sempre és la mateixa: la suposada manca de inclusivitat de les categories i valors tradicionals.
I és que en darrer terme, el que cerca la deconstrucció és sempre el mateix: alliberar la humanitat moderna de tota traça de cultura tradicional. El seu objectiu és crear un home nou, totalment lliure de tota estructura i condicionant social.
Per aconseguir la tabula rasa, els corrents de la deconstrucció promouen invertir els codis tradicionals, fent de l’excepció la regla i de la regla l’excepció. El cas del dia de la mare convertit en la festa de la gent que estimem és un exemple ben clar, conclou Bock-Côté.
Loading ...
