Es deia del franquisme que era un estat de lleis, però no de drets, perquè existien lleis que regulaven els drets, però la seva aplicació era asimètrica. Uns grups tenien en la pràctica més drets que altres. Aquest fenomen succeeix quan existeixen règims ideològics i des de l’estat es privilegien determinades doctrines que es tradueixen en polítiques de tracte desigual.
Avui en dia el poder social i cultural; per tant, polític, a Espanya i d’una manera molt acusada a Catalunya està en mans de tres grups: el feminisme de gènere, l’homosexualisme polític de les organitzacions de gais i lesbianes i les organitzacions trans, molt agressives en la seva presència pública d’ençà que UP està en el poder i les fomenta. Perquè la veritat és que en tots els casos aquestes organitzacions i plantejaments són forts socialment i culturalment en la mesura que el govern de torn els hi atorga en tots els àmbits un tracte de privilegi, que converteix en dominants els seus punts de vista. Per tant, no és que representin el gruix de la societat perquè són organitzacions molt minoritàries com ho revelen el seu estat de comptes, però tenen a favor seu el poderós vent dels que governen.
Un cas ben recent s’ha produït a Barcelona. El passat dilluns es presentava un llibre que ha generat molt interès, editat per Planeta, “Nadie nace en un cuerpo equivocado” de José Errasti i Marino Pérez Álvarez, ambdós professors de psicologia. Aquests dos acadèmics anaven a presentar la seva obra a la Casa del Llibre de Barcelona, però no ho van poder fer pels aldarulls que van provocar la denominada “Crida LGBTI” que va qualificar el llibre de “transfòbic“. En realitat és un treball de base acadèmica en el qual s’explica un fet ben conegut, que és que el denominat transgènere obeeix a problemes que en molts casos es resolen amb l’adequada atenció medica. Però aquesta afirmació, que és la científicament correcta, és anatema pels que defensen el moviment trans que consideren que ells configuren una identitat sexual com qualsevol altra.
Van haver d’acudir els Mossos d’Esquadra per intentar evitar que el grup de manifestants entressin violentament a la llibreria. La seva agressivitat va ser tan notòria que els Mossos van haver d’efectuar diverses càrregues per evitar la invasió per la força i fins i tot en algun cas van haver d’utilitzar les seves defenses. La llibreria, que ja havia estat amenaçada de ser cremada, va suspendre l’acte. Els organitzadors, la Crida LGBTI, va expressar que “ho havien aconseguit” i que no estaven disposats a tolerar “més violències LGBTI-fòbiques ni discursos transfòbics ni LGBTI-fòbics”. La llibertat d’expressió, fins i tot el rigor acadèmic, és considerat per aquests grups com a fòbies. Tot el que no coincideix amb els seus punts de vista és fòbic i ha de ser perseguit, censurat i, si cal, violentament impedit. La seva perspectiva demencial es multiplica quan els mateixos convocants van assenyalar que els que més els oprimeixen són l’església, la UE i el govern central; o sigui que les subvencions que ara tenen no són suficients.
Aquesta progressiva intransigència i violència d’aquests grups és incompatible amb una societat democràtica, aquesta és una evidència. Però alhora des del poder se’ls incentiva.
És el cas de la Generalitat que ha atorgat el 33é Premi Internacional Catalunya a la Sra. Judith Butler que pertany al gènere no binari. Butler és, com si diguéssim, la Lenin dels moviments d’aquesta mena a través de la seva visió de la perspectiva de gènere per mitjà de la teoria queer. Entre altres coses defensa que cal implantar el transgènere des de la infància i que cal fer que els nens i les nenes decideixin si estan d’acord o no amb el cos que tenen. Considera que no és important “a partir de quina edat pot un adolescent decidir emprendre el canvi, sinó que no siguin objecte de tractament mèdic aquells que desitgen canviar-se”. Aquesta és una de les qüestions fonamentals en què es fonamenten tots aquests grups: evitar la presència de la racionalitat científica perquè aquesta és incomptable amb els seus pressupòsits.
És el que ja han aconseguit els grups homosexuals en vetar les ajudes a les persones que volen revertir la seva homosexualitat, amb la qual cosa esdevé que des d’un punt de vista evolutiu l’heterosexual es pot convertir en homosexual, i a més és celebrat aquest canvi, però l’homosexual no pot explorar els camins que el puguin conduir a l’heterosexualitat perquè ho prohibeix la llei. Aquest plantejament és científicament un absurd, però és el que ja consagra la normativa espanyola.
Butler ha tingut èxit en traslladar les seves pròpies qüestions personals, “el personal és polític”, a l’àmbit col·lectiu, com ho demostra una afirmació que no té cap validació acadèmica, la de què a les persones els hi resulta difícil habitar en el seu propi cos. Aquesta forma de pensar ha contribuït d’una manera accelerada a crear problemes i frustracions en el món dels adolescents i els joves, que en la seva fase de creixement evidentment tenen problemes d’ajust i de disconformitat amb el seu propi organisme.
Uns es troben massa grossos, altres massa prims. L’anorèxia, tan estesa, forma part d’aquest dany psicològic que aquesta visió genera sobre el cos humà. Butler defensa que les dones no tenen per què casar-se, cosa que mai ha estat una obligació, que poden reproduir-se fora de la família i ser lesbianes. També aquí està reproduint la seva pauta personal perquè ella viu en una relació lèsbica. El problema de fons és que aquestes concepcions han aconseguit arrelar gràcies a l’ajuda del poder i creen una difícil situació per la inestabilitat i el conflicte que generen.
Loading ...
