Les recents previsions de l’FMI sobre l’atur a Espanya són decebedores per enguany, ja que preveu que se situarà en el 13,4% amb una disminució de l’1,4 sobre la xifra actual. Però és que l’any que ve només es reduirà en 3 dècimes, situant-se en el 13,4%. Per tant, la perspectiva és que la xifra oficial d’aturats oscil·li entre el quasi 15% de l’any passat i el 13% de l’any que ve. Xifres evidentment molt altes en el context de les economies occidentals.
A més, com és habitual, els joves menors de 25 anys presenten una taxa d’atur situada prop del 30%. És una constant que els joves tendeixin a doblar la xifra del conjunt de la població activa. Fins aquí dissortadament no hi ha cap novetat en el que és el problema crònic d’Espanya. Aquest fet, junt amb la crisi demogràfica per la baixa natalitat, ens acompanya des de fa dècades sense que cap govern hi hagi aportat una solució eficaç.
Però, la diferencia substancial raau en el fet que ara aquest elevat atur conviu amb una manca important de llocs de treball. La patronal de la petita i mitjana empresa, CEPYME, ha informat que hi ha 109.000 vacants per cobrir, de les quals 70.000 no troben personal. Són llocs de treball que generalment es concentren en empreses de menys de 200 treballadors. I això quan en principi hi ha més de 3 milions de persones a l’atur, com és possible?
Els mateixos àmbits empresarials assenyalen com una de les causes la falta d’articulació que hi ha entre els coneixements professionals de la gent i les necessitats de les empreses. Assenyalen que només el 40% de la població desocupada té formació professional o títol universitari, i que l’altre 60% no té una bona qualificació. De fet, 1 de cada 5 presenta nivells de formació molt baixos.
Podem subratllar que aquesta xifra coincideix com a ordre de magnitud amb un dels problemes educatius i professionals del país, els joves que ni estudien ni treballen, i que se situen precisament en aquell ordre de magnitud. Són persones de menys de 30 anys que reuneixen aquesta condició i que normalment procedeixen de l’abandonament i el fracàs escolar. Com l’estadística els considera només fins als 29 anys, quan superen aquesta edat desapareixen dels registres, però continuen existint en la realitat i alimenten la xifra d’aturats que tenen treballs ocasionals i que més aviat o tard engruixeixen l’atur crònic.
Però, no es pot passar per alt que, a més, els universitaris i els de formació professional, tot i tenir un nivell d’ocupació molt més alt, també pateixen de la dificultat de trobar feina. Hi ha un desencaix important entre la preparació i l’activitat laboral. La nova llei d’ensenyament, que començarà a aplicar-se el curs que ve, tendirà a agreujar la situació, i el que encara és potser pitjor, a emmascarar-la, perquè les baixes notes, els repetidors i altres indicadors avançats de les patologies del nostre sistema educatiu, tendiran a desaparèixer. Els joves sortiran amb algun títol de formació, amb tota certesa la secundària, però la seva preparació no serà millor i, tal com vagi el complex joc del nou enfocament per competències, podrà ser clarament pitjor.
L’esforç que hauria de fer una bona tasca entre el Ministeri de treball de Yolanda Díaz i el d’ensenyament per abordar aquests problemes és inexistent. Una vegada més es constata que tot allò que sigui complex, i la nostra realitat cada vegada ho és més, no és abordat pels responsables de les polítiques governamentals, que només saben aplicar solucions d’una gran simplicitat i sobretot lleis i decrets que només es fonamenten en el paper on s’escriuen, però que no tenen la validació d’estudis previs suficients.
Aquest problema laboral i educatiu, junt amb el ja apuntat de la baixa natalitat, són tres grans forats negres que amenacen el futur a mitjà i llarg termini del país perquè assenyalen que difícilment en aquestes condicions es podran produir millores de la productivitat.
Loading ...
