Ni comissió bilateral, ni taula de diàleg. La realitat crua i pelada assenyala setmana rere setmana que la Generalitat perd competències perquè les absorbeix el govern espanyol i, per tant, disminueix la nostra capacitat d’autogovern.
És una paradoxa impagable que, en nom d’un govern independentista, cada cop els catalans tenen menys capacitat de decidir. Els dos últims exemples afecten, a més, al terreny sensible dels ingressos. D’una banda, la llei de residus de l’estat té com a conseqüència que liquida el cànon que aplicava la Generalitat en aquesta matèria, que passa a ser regit per la normativa central. De res han servit els vots decisius d’ERC al Congrés per modificar aquest punt en les seves converses amb el govern. Però, per si no fos prou, els nous impostos verds que prepara Madrid liquidaran també la imposició d’aquesta mateixa naturalesa catalana, per tant, en aquest cas ens quedarem sense possibilitat d’exercir una política fiscal pròpia en una matèria tan sensible en l’actualitat com és la regulació impositiva del medi ambient.
En un altre ordre de coses rellevants, cal situar el fet que ha punxat la vaga de l’escola contra el 25% d’aplicació del castellà. És evident que era una vaga política, perquè totes les dades posen en relleu sense necessitat de l’aplicació judicial que a l’escola catalana el castellà és llengua vehicular en una proporció molt més gran que la quarta part. Es tractava, sobretot, d’una qüestió que permetia a l’independentisme aixecar una bandera que sempre ha estat important, la de la llengua. Però, en aquesta ocasió no ha funcionat i assenyala una vegada més el grau de desestimament que impera en les rengles del que fins ara havia estat un bloc actiu i important de la política catalana. Cal subratllar a més que una proporció important de mestres de l’escola pública són propers a ERC i fins i tot una minoria important en són militants. Per tant, en aquesta ocasió no s’ha seguit la consigna del govern que, en últim terme, és qui promovia la vaga, segurament perquè han pesat més a l’hora de la veritat les reivindicacions professionals dels mestres que els enfronten amb el conseller d’ensenyament, que pertany a aquest partit, un fet que s’ha accentuat perquè Aragonès no ha volgut intervenir per intermediar en el conflicte.
Es pot obrir una altra ferida més amb el seu company de govern JxCat donat que el president de la Generalitat ha acordat que aquesta es presenti com a acusació en un presumpte cas de finançament de CDC, el cas Triacom. Per posar en relleu que tenim dos governs en un, no hi ha com constatar l’últim pacte entre PSC i JxCat per acordar la nova cúpula de TV3 i Catalunya Ràdio, quedant fora de l’acord el mateix partit del president de la Generalitat. Aquesta circumstància demostra la desunió que impera, i alhora manifesta una vegada més la vigència de la partitocràcia i les quotes en la distribució dels llocs. L’acord de dos partits en aquest cas és suficient per decidir qui manarà a la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Tant partidisme no pot ser mai sa per al bon funcionament del país.
Mentrestant, a la ciutat de Barcelona continua l’annus horribilis d’Ada Colau. Ara, amb la presentació de recursos de la reforma que vol iniciar l’Ajuntament d’aquí a pocs dies a la Via Laietana. Tant Foment del Treball, la patronal catalana, com Barcelona Oberta, representant dels comerciants de la zona, portaran la reforma al contenciós i demanaran la paralització de les obres per evitar que es generi un dany més gran. És molt possible que altres entitats que van formular al•legacions presentin també recursos semblants. L’inici de les obres deixa en la més gran incertesa econòmica al Born i al Gòtic perquè serà molt difícil l’accés a aquella zona de la ciutat. Com també afectarà la mobilitat interna. Només cal recordar que per aquesta via circulen diàriament 56.000 vehicles.
En un dels moments més crítics de la vida europea, espanyola, catalana, barcelonina, ens trobem amb la terrible dificultat de ser governats per coalicions absolutament enfrontades.
A Madrid, Sánchez amb UP que mantenen serioses diferències amb relació a la posició en la guerra d’Ucraïna, el tipus de resposta a donar a l’actual crisi econòmica i a la insospitada solució marroquina de Sánchez. No és poca discrepància.
En el cas de la Generalitat, els enfrontaments són tants i tan freqüents que resulten de difícil enumeració, però poden resumir-se en un sol concepte: és un govern caïnita.
Mentrestant, a l’altra banda de la plaça Sant Jaume, la coalició de Colau amb els socialistes, que a hores d’ara continuen sent de la mà de Collboni, fidels senyors dels mandats de l’alcaldessa, estan alhora pactant un acord per construir una alternativa a Colau que comptant amb l’ajuda del minúscul partit d’Units que incorpori al pacte la nova plataforma política que lidera Àngels Chacon, Centrem Catalunya, a fi de garantir que la llista socialista sigui la més votada. Amb una mà col•laboren amb Colau i amb una altra preparen el cop de gràcia.
Què difícil és governar a favor dels ciutadans en aquestes condicions.
Loading ...
