Ucraïna: el nou Afganistan rus?

La responsabilitat inicial de la invasió d’Ucraïna és òbviament russa, però les causes que l’han fet possible i les seves conseqüències tenen una responsabilitat molt més amplia i compartida.

La pregunta fonamental és com s’ha arribat a la situació que Rússia desencadeni un insòlit atac militar? La propaganda interessada vol mostrar que aquesta ha estat sempre la intenció russa, però es tracta d’una falsedat evident, entre altres raons perquè Rússia no és l’URSS i el seu potencial econòmic i militar és l’equivalent en termes d’armament al del Regne Unit, i pel que fa a l’economia no va més enllà d’una potència com la italiana, i és palès que amb aquestes motxilles no es poden fer gaires guerres i menys davant d’un gegant militar com és l’OTAN i els EUA.

L’altra pregunta necessària és quin és l’interès d’anar alimentant amb armes a Ucraïna, que només estan aconseguint la destrucció d’aquest país? perquè és del tot evident que en aquests termes la guerra contra Rússia no la poden guanyar. La resposta a aquesta qüestió és la voluntat dels EUA i del seu braç armat de control a Europa, l’OTAN, de convertir aquell país en un nou Afganistan que desarmi durant anys Rússia i que la torni a situar en el punt de feblesa que tenia quan es va produir la transició amb el desmantellament de l’URSS.

En aquest context no s’explica el paper de la Unió Europea si no és el de simple acòlit dels interessos dels EUA, perquè la lògica d’anar enviant armament allunya tota possibilitat que la UE sigui una interlocutora capacitada per pacificar el conflicte. No es pot voler negociar i alhora estar enviant armes sense parar. No és creïble.

La posició europea ha estat un error des del bon inici pel seu seguidisme de les directrius de Washington. El seu paper era el de vetllar per forjar un alto el foc des del primer moment, establir corredors humanitaris, congelar els escenaris de guerra i començar una negociació amb el ple convenciment que hi havia d’haver concessions a Rússia i no tant el fet d’haver desenvolupat una intervenció armada, com perquè els antecedents polítics són els que en bona part han imposat aquest conflicte. Un paper d’aquesta mena i un acord econòmic a tres bandes basat en la reconstrucció d’Ucraïna i un acord comercial entre Rússia i Europa construirien un escenari de pacificació realment eficaç. Però el poder de l’aliança nord-atlàntida amb les elits econòmiques i mediàtiques és extraordinari, com ho manifesta la visió tan esbiaixada que proporcionen els mitjans de comunicació. El paper d’UP, empassant-se les seves reticències a l’enviament d’armes i sense ser capaç de presentar una alternativa, ja ens diu bé a la majoria de governs d’Europa en aquest moment hi ha una única opció política que s’emmarca en els designis dels EUA.

És necessari recordar els antecedents. El 1990 George Bush va garantir a l’ex-URSS que l’OTAN no avançaria “ni una sola polsada cap a l’est”. Però el 1997 el president demòcrata Clinton ja va trencar aquest compromís obrint la porta de l’organització atlàntica a tres primers països: Polònia, Hongria i Txèquia. Però és que la voluntat russa d’arribar a un marc pacífic ja venia d’abans. En el període final de l’URSS Gorbatxov va proposar un sistema de seguretat per a “la llar comuna europea” que va ser absolutament ignorada.

El 1997 després de les primeres incorporacions es va produir un acord Rússia-OTAN en el qual aquesta organització es comprometia a no desplegar tropes de combat en els nous països integrats. Però tampoc es va complir, i a partir d’aquí es van anar produint una sèrie de noves incorporacions que han culminat amb els països bàltics. El 2001 encara Putin va dur a terme uns tímids intents per integrar Rússia a l’OTAN, que van ser ostentosament menystinguts. I per acabar-ho d’arrodonir, el 2008 es va produir la iniciativa de l’organització atlàntica per incorporar Geòrgia i Ucraïna a l’organització militar. Una proposta que ara Solana, antic secretari general d’aquella organització, considera que va ser un greu error.

L’historiador Kaplan afirma que “la pitjor equivocació que ha comès occident des de Jesucrist ha estat deixar Rússia fora de l’àmbit de seguretat comuna, i ho pagarà car”. Quan es va posar fi a la guerra freda hi havia dues opcions. Una era associar Rússia amb occident i tenia com a un dels seus defensors a Mitterrand. L’altra era oblidar-se de Rússia i deixar-la fora de tot marc occidental, que és el que es va dur a terme. El resultat de tot plegat és que els russos, no Putin, la majoria dels russos consideren que occident està contra ells i que tots els intents d’arribar a enteses han quedat frustrats.

Aquests fets són encara més comuns si es considera que en temps de l’URSS es va acceptar amb plena normalitat, no ja l’existència del Pacte de Varsòvia, que era una altra organització militar contraposada a l’OTAN, i que avui ja no existeix, sinó la neutralitat de Finlàndia que a més va comportar la cessió a l’URSS de la Carèlia finesa. Però el balanç final d’aquesta neutralització ha estat extraordinàriament beneficiós per als finesos que han pogut assolir un nivell de benestar crucial i desenvolupament econòmic extraordinàriament bo que està a anys lluny del que tenia Ucraïna abans de la guerra.

L’OTAN pertany a una altra època, la de la guerra freda i si s’ha mantingut és purament perquè és un instrument que condiciona tota la política europea fins a l’extrem que avui els seus governants fan poca cosa més que repetir les seves consignes. Estem lluny d’altres èpoques en les quals, malgrat que la polarització política amb l’URSS era molt més gran, existien governants que eren capaços, com De Gaule, Mitterrand, Khol i Moro entre d’altres, de construir polítiques pensades des de les coordenades europees i no sota els dictats de Washington.